El cap de setmana passat, mentre el primer equip blaugrana exhibia la seva involució i limitacions a Mendizorroza, el Femení aconseguia la Supercopa d’Espanya amb una contundent victòria per 7-0 sobre l’At. Madrid i l’equip de bàsquet de Jarunas Jasikevicius dominava al Real Madrid en el WiZink Center amb una superioritat incontestable.
La imatge que els mitjans van reproduir d’aquest excel·lent partit del Femení no va ser, no obstant això, la de l’estrella del partit, Graham Hansen, autora d’un hack trick, sinó la de tot l’equip campió mantejant a Virgínia Torrecilla, jugadora de l’At. Madrid. L’exfutbolista del Barça reapareixia després de superar un càncer, la qual cosa va ser el principal motiu de celebració per a tots dos equips. Especialment, també per al blaugrana on havia deixat una empremta personal inesborrable i moltes amigues.
La fotografia va reunir en una potentíssima expressió l’excel·lència d’un equip que ve de conquistar el Triplet i lidera la Lliga Iberdrola amb la màxima expressió d’aquests valors que li són propis i inalienables al FC Barcelona, entre ells la companyonia, el respecte, l’amistat i la sensibilitat cap al dolor i el sofriment aliens. El Femení és avui un exemple mundial i qui millor representa aquesta essència de la naturalesa blaugrana que porta escrit en el seu ADN l’ambició de guanyar mitjançant el joc, la tècnica, el treball en equip, l’esforç i el respecte.
Al Barça no li serveix guanyar sense merèixer-ho, necessita manifestar aquesta superioritat futbolística que ha estat una exigència de la seva massa social i un segell identitari, una inclinació natural cap al bon gust, no sols a força de reunir els millors jugadors del món sinó donant-los l’oportunitat d’exhibir el seu talent per al joc i es diria que obligant-los a portar-lo a la màxima expressió.
El Femení, a més, ha incorporat des de fa anys, per mimetisme, per escola i per pertinença a una institució única i especial tots aquests atributs que, des de fa molts anys, especialment des del 2008-09 i els anys posteriors, adornaven les contínues exhibicions del primer equip amb Messi liderant aquest domini del futbol mundial sense precedents.
Aquesta setmana, quan el Femení i el bàsquet han aconseguit salvar el cap de setmana tan desafortunat de l’equip de Xavi, confirmant aquesta entrada en barrina de joc i de sensacions, s’ha destacat l’extraordinària competitivitat de totes dues seccions com un atribut indiscutible, reconegut i motiu d’orgull. No s’ha fet, en canvi, una lectura en clau ‘d’herència’, a diferència de les contínues al·lusions al passat, sagnants i crítiques quan es tracta del primer equip i de recordar que tots els mals i desgràcies només tenen un origen: Josep Maria Bartomeu.
La realitat, obstinada, recorda, no obstant això, que la trajectòria del Femení, com la nova fornada de futbolistes (Pedri, Ansu Fati, Araujo, Gavi o Nico), els fitxatges de Jasikevicius o de Nikola Mirotić, el potent equip de futbol sala, el d’handbol i el d’hoquei patins provenen també del mateix origen, de la gestió de Josep Maria Bartomeu.
Probablement, la regeneració del millor equip de tots els temps no es va realitzar amb l’encert, la fortuna ni l’autoritat oportuns. Quan es fitxa a Coutinho o a Quique Setién es busca millorar el rendiment, de la mateixa manera que s’aposta per Mirotić o Jasikevicius. En el bàsquet ha funcionat, però no en el futbol.
Ni va tenir èxit Bartomeu ni tampoc Joan Laporta que va prometre, a més de renovar a Messi perquè el projecte tingués sentit, retornar immediatament a l’equip a la primera línia del futbol mundial. Avui Laporta ja és plenament responsable, per acció i omissió, del rendiment de l’equip a partir de l’1 de juliol passat, quan va tenir l’oportunitat de donar les baixes que va voler (Messi i Griezmann), de canviar d’entrenador, de fitxar i de rectificar com va fer amb Koeman, al qual finalment va destituir sense tenir molt clar com enfocar aquesta revolució pendent que el barcelonisme ja ha assumit, però que ningú s’atreveix a afrontar.
Laporta li va donar plens poders a Xavi, encara que abans ja havia decidit, juntament amb el cos i la secretaria tècnics de la seva confiança, Ramon Planas i Jordi Cruyff amb l’ajuda de Mateu Alemany, reforçar l’equip amb Èric Garcia, Kun Agüero, Memphis i Luuk de Jong. Ningú ni res el va obligar, perquè si tenia el poder per a fer fora a Messi i Griezmann li sobrava per a negar-se a aquestes operacions. El mateix amb Xavi, al qual va acceptar com mal menor i solució més mediàtica perquè en el seu fur intern somiava amb un entrenador alemany al qual no li tremolés el pols a l’hora de plantejar-se el futur de les ‘vaques sagrades’.
Com Bartomeu o Rosell abans, com Guardiola, Tata Martino, Luis Enrique, Valverde, Setién i Koeman, ni Laporta ni Xavi s’han atrevit amb un vestuari en el qual Piqué i els capitans, Busquets i Alba, tallen el bacallà i marquen el ritme i l’estil de joc. Per a Laporta són herois i Xavi no ha gosat deixar-los un minut en la banqueta quan, a ulls de l’afició i de la crítica, comencen a necessitar relleus, descansos i substituts més aviat que tard. També són els que més cobren.
Al problema, Laporta i Xavi hi han afegit el d’Alves i el caríssim fitxatge de Ferran Torres, un davanter amb el qual el tècnic no en té suficient perquè insisteix a fitxar a Morata, més encara ara que el seu millor davanter ha estat marginat en una altra decisió completament absurda.
El vestuari viu també moments d’un cert nerviosisme perquè les crítiques de l’entrenador i de la premsa acaben pesant en un grup en el qual també s’han obert bretxes internes, com ho demostra que la nit del dilluns sopessin junts a Barcelona Messi, Alba i Busquets, una taula organitzada per Leo aprofitant que no va aquesta vegada a la selecció i en la qual, expressament, no va convidar ni va convocar a Gerard Piqué.
El davanter argentí ha trencat qualsevol relació amb ell i el considera còmplice necessari de la trampa que li va preparar Joan Laporta l’estiu passat per a acabar descartant la seva renovació. Leo sap que, a partir de la seva marxa, qui es va convertir en el confident, espia i xivato del president al vestuari va ser Piqué, que a més ja s’havia assegurat un final de carrera amb Bartomeu fins a la temporada 2023-24 i un premi per a retirar-se de més d’11 milions. Piqué és del tot fora d’aquest cercle dels capitans del Barça i està dins del nucli dur de Laporta, al qual Messi tampoc pot ni veure i al qual va mantenir lluny seu i de la seva família en la gala de la Pilota d’Or.
En efecte, existeix un passat. Però té matisos, de la mateixa manera que l’herència ni acaba ni comença en Coutinho o Umtiti. També estan el Femení, Mirotic o Pedri.
