La premsa de Laporta i el lobby de Xavi dissimulen la crisi

Apartar a Dembélé perjudica notablement un equip que també ha tornat a perdre a Ansu Fati davant un mes de febrer d'enorme exigència

Com que no existeix una premsa independent, sinó un entorn mediàtic domat i acrític, la directiva de Joan Laporta ha estat capaç d’ocultar als ulls de l’afició i del món una crisi esportiva galopant, manifesta i significativa. Sobretot, perquè des de l’arribada de Xavi s’havien assegurat noves i millors expectatives, un canvi benefactor tots els nivells, el retorn a l’estil guanyador de sempre, la fi del presumpte derrotisme i sobretot s’havien proclamat consignes inequívoques com “som el Barça i només sabem guanyar”, per part de Xavi, o “Hem tornat!” en boca de Laporta, com amenaçant a la resta del món del futbol. 

L’absència absoluta d’humilitat, la gestió exclusivament mediàtica i la reveladora realitat que Xavi també pot equivocar-se, i molt, han conduït a una situació si no crítica sí que delicada davant un mes com el de febrer amb partits que han de marcar la temporada.

Ni després de caure en la Supercopa ni després de l’eliminació copera a San Mamés, inapel·lable, va haver-hi vídeo “castrista” de Laporta, l’aparell de comunicació del qual sí que va posar en circulació l’estranya i inadequada ‘felicitació’ a l’equip en el vestuari calent de Riad després del ball blanc a la defensa del Barça en el tercer gol del Real Madrid. Es va fer el silenci a l’espera de nous esdeveniments.

Des de l’arribada de Xavi, per desgràcia per al club, l’equip ha estat eliminat sense cap argument en defensa seva de la Champions League, ha perdut el tren de la Lliga, no va tenir cap opció en la Supercopa i tampoc, o menys encara, en el KO coper enfront de l’Athletic. La seqüència fins a aquest diumenge passat dibuixa una trajectòria erràtica des del partit afortunat de Mallorca (0-1), també el de Linares (1-2) sense joc, igual que davant el Granada (1-1). 

Després es va voler vendre la derrota davant el Real Madrid com un episodi èpic quan, veritablement, l’equip d’Ancelotti es va acomodar a deixar-se dominar i contraatacar letalment. Quan el Barça va voler repetir aquest mateix esquema de domini i control del joc enfront de l’Athletic el resultat va ser el contrari: qui va superar al Barça en tots els registres de futbol, pressió, atac, defensa i gols va acabar sent l’Athletic. El lobby periodístic, fanatitzat i protector de Xavi passi el que passi, fa la resta per a ocultar que la seva tant esperada i preaplaudida estrena ha empitjorat les coses en lloc de millorar-les com semblava estar escrit a les estrelles.

Un aspecte que sí que havia canviat fonamentalment en el que, amb tota probabilitat, ha estat l’error més gran de la gestió de Laporta, un error secundat per Mateu Alemany amb el vistiplau del propi entrenador, prescindint del millor davanter de l’equip com era Ousmane Dembélé. A ningú pot sorprendre’l que, en aquesta versió depredadora contra tot aquell capaç de fer-li ombra mediàtica i robar-li protagonisme, el president hagi penjat en el seu despatx, a manera de trofeus, els caps de Messi, Griezmann i Dembélé.

El que sí que deixa estupefacte és que la totalitat de la premsa, fent cas de les consignes dictades des del club i empassant-se les filtracions que han convertit a Ousmane en una mena de monstre ‘menja-nens’, s’hagi alineat a favor de la decisió, no esportiva sinó exclusivament directiva i mediàtica, d’impedir-lo jugar, de castigar-lo amb no convocar-lo i intentar que abans del final del mercat, el 31 de gener, accepti anar-se’n a reforçar un equip de Champions fins a l’estiu. Increïble i al·lucinant si així acaba sent. 

Ha estat, sens dubte, una decisió precipitada, incoherent i perjudicial per a l’equip, però també per a la imatge i el prestigi del club. Que Dembélé no acceptés renovar de moment amb les condicions ofertes pel FC Barcelona entra dins de la normalitat i d’una negociació en la qual el jugador francès compta amb ofertes de grans clubs de cara a la pròxima temporada que, segons el seu parer i el del seu agent, milloren, ara com ara, les posades sobre la taula per a la seva continuïtat al Camp Nou. Ofertes que, legítimament, pot considerar que estan per sota d’aquests afalacs del president Laporta (“És millor que Mbapé”) i de Xavi (“Pot ser el millor del món en el seu lloc”).

Per alguna raó, segurament per a justificar llençar la casa per la finestra el pròxim estiu per a fitxar a Haaland, Laporta va forçar de sobte la situació exigint la signatura del seu nou contracte abans del tancament del mercat d’hivern, una pretensió sense sentit perquè el futbolista té contracte fins al 30 juny i l’equip necessita un davanter desequilibrant amb les seves extraordinàries condicions per a trencar els partits i generar superioritat.

A més de la pressió, sobtadament urgent, des de la junta i l’aparell laportista s’ha desplegat una campanya cruel i feridora contra el davanter francès amb el propòsit de criminalitzar-lo i convertir-lo en una espècie d’enemic públic del Barça. Les xarxes socials, els altaveus laportistes i fins i tot algun exfutbolista del Barça han arribat a insultar a un futbolista amb contracte en vigor amb el FC Barcelona i en bona condició física.

Qualsevol opció de recuperar-lo sembla impossible. La pregunta ara radica a saber com actuarà Laporta si no s’aconsegueix un acord d’aquí a poc temps amb Araujo o amb Gavi, dos futbolistes amb els quals ja fa temps que està negociant. En el cas del central uruguaià sembla que el Real Madrid estaria darrere d’aquesta falta de pressa a arribar a un acord. En el seu conjunt, situacions d’una certa normalitat en les quals les parts solen jugar una partida d’escacs, a vegades llarga a vegades curta.

La confirmació mediàtica generalitzada d’aquesta mesura autoritària i poc reflexiva per part de la directiva, staff tècnic i entrenador ha facilitat enormement que no s’hagi estès una crisi que en l’àmbit esportiu resulta evident i pot qualificar-se d’aguda perquè, a més, ha coincidit amb la nova baixa mèdica d’Ansu Fati, víctima també de l’excés de responsabilitat que se li va posar damunt quan va renovar com una gran estrella i se li va donar aquest dorsal ’10’ després de la puntada de Laporta a Messi. El jugador, que ve d’arrossegar una lesió amb diverses intervencions quirúrgiques frustrades al llarg d’un llarguíssim i tortuós any, ha acumulat recaigudes com aquesta última, amb amenaça seriosa de quiròfan.

En aquest sentit, la revolució imposada per Xavi a la seva arribada, que va implicar el total desmantellament de l’estructura dels serveis mèdics, l’exclusió del cap dels serveis mèdics, Ramon Canal, i dels responsables de la preparació física i dels fisioterapeutes, no ha evitat el carrusel de baixes musculars i de recaigudes que ja patia l’equip aquesta temporada, un motiu més de preocupació, especialment pel pes i la importància que, en aquest moment, suposa per a la davantera la doble absència d’Ansu Fati i de Dembélé. 

A l’equip, a més, se li afegeix un conflicte intern, desagradable, imprevist i capaç d’afegir tensió i nervis  al llarg dels pròxims dies fins que es resolgui el cas del davanter francès.

Amb independència del partit d’ahir contra l’Alabès, el Barça té per davant un mes de febrer determinant en el qual s’enfronta a l’At. Madrid al Camp Nou, clau per a assegurar una posició de Champions, visita el RCD Stadium de l’Espanyol, debuta a casa enfront del Nàpols a l’Europa League abans d’un doble desplaçament a Mestalla i Nàpols per a rematar febrer rebent al Camp Nou a l’Athletic, el seu implacable botxí en la Copa. 

El que necessitaria el vestuari seria poder comptar amb els millors jugadors i la màxima estabilitat. No hauria de ser tant difícil.

(Visited 207 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari