Experts no gaire independents

Si fem cas del que prediquen la majoria dels mitjans, una opinió que no estigui avalada per un o diversos experts no es pot tenir en consideració, no serveix de res. Els experts, siguin de l’especialitat que siguin, donen credibilitat a les teories que defensen, fins i tot a les més aparentment absurdes. Una obvietat o una rucada pronunciada per un anomenat (sovint autoanomenat) expert, pot arribar a generar un respecte i una admiració molt grans, a les quals mai podrem aspirar els que no tenim vocació de fer valer constantment les nostres experiències o habilitats, o sigui, els que en una societat tan plena de fatxendes, no servim per a res, com cantava el poeta José Agustín Goytisolo en uns versos, de contingut autobiogràfic, que tenien justament aquest títol (No sirves para nada) i que a alguns de nosaltres ens han servit de molt per entendre aquest món de mones on ens ha tocat viure: “Cuando yo era pequeño/estaba siempre triste/ y mi padre me decía/ mirándome y moviendo/ la cabeza: hijo mío/ no sirves para nada […]”.

Aquest segle de pandèmies i volcans és també el dels experts, uns experts que parlen dels seus temes amb una seguretat sorprenent, i sovint poc raonable, temerària. No n’hi ha per a tant: aquests experts són uns senyors i senyores com nosaltres, amb l’única diferència que fan valer la seva especialitat (sigui en vulcanologia, en psicopatologia, en criptomonedes o en dret aeronàutic) per fer-nos combregar, si pot ser a través de com més xarxes millor, amb les seves opinions no sempre gaire fonamentades.

En una de les seves classes, sempre brillants, el professor de Dret Constitucional González Casanova, recentment traspassat, ens va dir que, encara que hi havia moltes especialitats professionals i moltes branques científiques (cada vegada n’hi ha més), mancaven justament especialistes en generalitats, que fossin capaços de relacionar unes especialitats amb les altres , de connectar-les i, en definitiva, de donar-los un sentit. ¿Té sentit continuar estudiant la història de l’art sense relacionar- la, encara que sigui mínimament, amb la de la ciència? Deia també que la universitat havia de ser un lloc on aprenguéssim a establir connexions entre diferents matèries estudiades, i especialment amb la societat on vivíem.

Si no recordo malament, Ortega y Gasset, al seu assaig titulat Misión de la Universidad es pronunciava en un sentit anàleg: de la universitat se n’hauria de sortir tenint una idea, encara que fos precària, dels avenços i progressos científics i humanístics més recents. Per la seva banda, el també professor i antic vicepresident del Tribunal Constitucional, Carles Viver i Pi Sunyer, comentava que, per resoldre determinades qüestions jurídiques, algun cop havia tingut en compte l’opinió d’un no expert en aquelles matèries, el qual havia demostrat posseir una visió més comprensiva i més àmplia del tema controvertit. No sempre, però, és així.

Amb una petulància impròpia de persones universitàries, el legislador mercantil parla d’experts independents, per referir-se a determinats especialistes que han d’intervenir en activitats societàries concretes, com ara auditories de comptes. Com evitar que en les decisions que prenguin aquests experts no es deixin influir pels representants de les empreses que han requerit, per imperatiu legal, els seus serveis? Els experts no són, no poden ser diferents dels jutges o dels historiadors, els quals, partint d’uns mateixos fets, arriben a conclusions diferents, sovint deixant-se portar, potser d’una manera inconscient, per les seves fílies i fòbies. O per un maleït mal de panxa. No va ser el ministre Solchaga el que anunciava al Congrés unes “auditories d’infart” als membres de la poc lleial oposició?

Alguns juristes moderns consideren que, en el món del dret, més que justícia, hi ha una tendència a la justícia, un anhel de justícia. De la mateixa manera, més que d’experts independents, caldria parlar d’experts amb tendència, amb voluntat de ser independents. En aquest punt puc referir una anècdota personal: per tal d’acreditar la capacitat jurídica d’una persona per atorgar testament vaig requerir, tal com demana el Codi Civil de Catalunya, el dictamen de dos psiquiatres, els quals van determinar, després de fer una llarga entrevista a l’atorgant, la seva capacitat, i així ho van signar. Tanmateix, en el moment d’acomiadar- se, em van dir: “També podríem fer un informe contrari, si calgués”.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.