El dia 7 de maig del 2019 el Barça va caure a Liverpool en el xoc de tornada de les semifinals de la Champions League per 4-0 en l’únic partit que va perdre aquella temporada a la màxima competició europea. Al cap de pocs dies va perdre un altre partit, només un d’aquesta competició (1-0) davant el València a la final de Copa. Abans havia guanyat la Lliga sense una sola derrota al llarg del Campionat. Estadísticament, un balanç de curs sense discussió extraordinari, però sense Triplet, a un partit d’aconseguir una altra Champions i sense encert en la final de la Copa.
Per al sobiranisme català, no obstant això, aquelles dues úniques derrotes en tot l’any es van convertir en el relat d’una temporada frustrant, buida, d’impotència i impròpia de la categoria i excel·lència del FC Barcelona. Avui se sap que allí va començar el principi de la fi de Josep Maria Bartomeu com a president del Barça a conseqüència d’una gran operació de venjança de l’aparell del Govern de la Generalitat, comandat per Carles Puigdemont, contra l’eix Rosell-Bartomeu en càstig i represàlia a les seves posicions de negar-se a finançar amb els diners dels socis les necessitats polítiques de l’independentisme.
Era un compte pendent, com va explicar ahir el diari El Mundo en una primera entrega del treball d’investigació sobre els xantatges, pressions i extorsions contra Bartomeu perquè el Barça es convertís en el braç mediàtic internacional del sobiranisme, però que, sobretot, es fes càrrec d’una part de les despeses de l’equip de Puigdemont a l’exili i altres necessitats, com la multa imposada a Artur Mas pel seu lideratge i participació en el primer intent de referèndum.
La negativa de Josep Maria Bartomeu a desviar fons del club per a aquests fins va propiciar que la relació es deteriorés i que, a partir d’aquesta fricció, el president del Barça fos objecte d’un llarg i calculat procés d’erosió de la seva imatge i del seu prestigi que va culminar a la tardor del 2020 amb un vot de censura en el qual va tenir molt a veure i molt a dir el mateix Govern de la Generalitat, obligant-lo a obrir les portes del Camp Nou i les urnes en el pitjor de la pandèmia, havent prohibit el mateix Govern la mobilitat entre municipis i la interacció social.
“Líders independentistes van exigir al FC Barcelona la contractació d’empleats ficticis amb sous d’alts executius i empreses de seguretat de nacionalitat israeliana per a finançar i donar servei al Procés poc abans de l’1-O. Col·laboradors directes de l’expresident català Carles Puigdemont van sol·licitar en mitja desena de reunions personals a la directiva del Barça, que presidia Josep Maria Bartomeu, que el club blaugrana desviés fons de l’entitat per a sufragar una part de les despeses derivades del procés independentista. Al seu torn, van reclamar 2,6 milions per a pagar la fiança d’Artur Mas pel 9-N. El Mundo ha accedit als detalls concrets d’aquestes exigències, que van ser rebutjades de pla i van obrir una bretxa entre els dirigents separatistes i l’antiga directiva del club, que es va posicionar a favor del dret a decidir, però que no va accedir a desviar fons de les arques de l’entitat”. Aquest és el resum de la informació sobre el càstig de l’independentisme contra la figura de Bartomeu.
En aquesta història on res és casual ni gratuït, l’estiu del 2015 Jordi Sánchez, al capdavant de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i Jordi Cuixart, llavors vicepresident d’Òmnium Cultural, van fracassar en el seu intent, entre ingenu i malèvol, que l’independentista Laporta i Agustí Benedito integressin una candidatura en contra de Bartomeu. Una maniobra reveladora de l’interès de l’independentisme, en aquells dies cohesionat i no segmentat, que es va accelerar cap al referèndum amb l’arribada de Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat. Les revelacions d’El Mundo citen “fonts coneixedores dels fets de manera directa i del material contingut en els dispositius electrònics intervinguts pels Mossos d’Esquadra a ex-executius del Barcelona i incorporats al sumari del Barçagate, en el qual s’investiga la contractació d’una empresa per a monitorar les xarxes socials”.
D’acord amb aquesta informació, “les exigències dels líders del Procés, sempre des de l’entorn de Puigdemont, no des d’ERC, són de tota mena, però revesteixen especial gravetat les d’índole econòmica en voler convertir al club blaugrana en una caixa finançadora de l’independentisme. Bartomeu es va negar a totes i va posicionar a la institució en el dret a decidir”.
Des de l’entorn de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes es va fer arribar una petició a la taula del president blaugrana “per a contractar quatre persones, la identitat de les quals seria facilitada al club, remunerades amb salaris d’executius. «Volien entre 100.000 i 120.000 euros per cap», diu una de les fonts coneixedores d’aquella conversa. Aquests empleats serien ficticis: passarien a incorporar-se a la plantilla del club, però no prestarien cap servei ni serien presents en les seves oficines”.
Recelós, Bartomeu va respondre que, si això era així i era una pretensió de Puigdemont que fou el propi president el que li ho demanés, deixant molt clar que sota la seva presidència el Barça estaria a favor del ‘dret a decidir’ i de la llibertat d’expressió, a més d’afavorir qualsevol iniciativa de país, sempre mirant per l’interès de tots els socis.
Al cap de poc temps la proposta es va transformar en empreses que facturarien al Barça per treballs al servei de la causa independentista, simulant que havien realitzat serveis per a l’entitat. Tampoc va haver-hi acceptació per part de la directiva de Bartomeu que, en tot cas, va puntualitzar que abans caldria celebrar un concurs, una opció descartada pel propi aparell sobiranista.
Després van ser oferts, amb el mateix sistema, empreses israelites especialitzades en serveis de seguretat i de desenvolupament de software, espionatge bàsicament, amb factures a càrrec del Barça i serveis a l’entorn polític de l’independentisme.
Finalment, en aquesta investigació periodística va sorprendre la petició dirigida a Bartomeu de 2,6 milions per a sufragar la fiança imposada pel Tribunal de Comptes a Artur Mas, expresident de la Generalitat, i als seus exconsellers Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, per la utilització de fons públics per a organitzar la consulta il·legal del 9-N, en 2014.
Bartomeu va rebutjar de pla els arguments de “patriotisme” esgrimit per un alt càrrec del Parlament de Catalunya. En tot cas, va respondre el president, “ho puc plantejar en la pròxima assemblea de compromissaris”.
El president blaugrana no es va apartar ni un mil·límetre del seu suport formal a l’esperit ciutadà condemnant l’aplicació del 155 i posicionant el Barça a favor de la llibertat dels polítics que van entrar a la presó.
Res d’això va ser suficient, perquè a més els aliats d’aquest independentisme tan acostumat a l’impost revolucionari en tots els àmbits, també en l’empresarial, com el vicepresident institucional, Carles Vilarrubí, van intentar forçar l’acceptació de Bartomeu a totes aquestes exigències com una cosa normal, lògica i responsable.
Tot va saltar per l’aire l’1-O, quan la pressió es va tornar asfixiant perquè el Barça suspengués el partit de Lliga contra el Las Palmas, que es va saldar amb la definitiva creu i ratlla del Govern contra Bartomeu i la dimissió de dos directius, Carles Vilarrubí i Jordi Monès.
Després van sobrevenir les campanyes absolutament descarades i visibles, principalment a través de les xarxes socials i dels grans mitjans de comunicació, amb TV3 al capdavant, per a enfosquir i embrutar tota la gestió de Bartomeu fins a aconseguir la seva dimissió, amb la participació d’un exèrcit de personatges influents de dins i de fora, incloent-hi personatges del propi vestuari i de la directiva.
A manera de conclusió, si Josep Maria Bartomeu va cometre errors o va perdre alguns títols aquests fets es van magnificar fins a extrems obsessius i exagerats per un aparell sobiranista que, des del 2017, va concebre un pla per a fer-lo fora del càrrec i substituir-lo per un president sota el control del Govern, o millor dit de Junts x Cat.
Ho va intentar amb Víctor Font, però va ser Joan Laporta qui es va acabar portant el premi gros. El problema és que Laporta s’està ofegant en els seus propis deutes i que, descaradament, col·labora més amb Florentino Pérez a favor del Real Madrid que amb el sobiranisme català. Tant d’esforç, soroll i malabarismes per a acabar tenint un president del Barça al servei del centralisme.
