És una evidència cada cop més palpable la necessitat de canviar el nostre modus vivendi en un món que vam voler imaginar il·limitat i que ara està patint les conseqüències del consumisme contaminant, ferotge i destructor dels humans. Fa anys que els científics ens n’alerten: cal, i com més aviat millor, canviar els hàbits adquirits i els nostres patrons de consum poc sostenibles.. Aquest canvi d’hàbits òbviament no serà fàcil i no tothom està disposat a fer-lo, malgrat ser imprescindible si no volem arribar a un punt de no retorn. Sabent això resulta lamentable comprovar com es fa d’una realitat incòmoda una batalla política oportunista per a intentar guanyar l’adversari. Un exemple, la polèmica davant els comentaris del ministre de Consum sobre les macrogranjes.
La realitat que mostren les dades és que el 80% de la superfície agrícola mundial es destina a produir aliments per a animals i no per a consum humà. Que l’excessiu consum de carn s’associa a sobrepès, obesitat, càncer, malalties cardiovasculars i diabetis tipu II. Que a Espanya, el 94% de les emissions d’amoníac són generades per la ramaderia industrial, incomplint el llindar d’emissions des de 2010, any en què es va establir. I que segons un informe de la CE de seguiment de la Directiva de nitrats, Espanya té un problema sistèmic derivat del seu model agroalimentari que està provocant conseqüències pel medi ambient. A més a més, una macrogranja genera menys llocs de treball que la ramaderia extensiva i ecològica, en estar tot més automatitzat.
De tot això se’n poden extreure dues conclusions: cal consumir menys carn i cal que aquesta carn sigui de millor qualitat per al bé de tots, per tant cal potenciar en tot cas la ramaderia extensiva a les macrogranjes. I aquesta és la realitat incòmoda expressada per Garzón i que tothom a atacat i ridiculitzat. Des del “donde haya un buen chuletón” del mateix president del Govern a la tergiversació política feta per la dreta per treure’n rèdit electoral.
Aquestes festes de nadal que molts hem passat mig confinats a casa, Netflix va pujar a la plataforma “Don’t look up”, una pel·lícula plena d’actors reconeguts i que tracta de forma còmica la realitat actual: aquest negacionisme oportunista, a curt termini i podriem definir com a autolesiu, amb la única finalitat de treure’n un rèdit material. I és que el negacionisme sobre els problemes que comporta la ramaderia industrial no obstaculitzen només començar a posar fil a l’agulla a un problema que si seguim permetent arribarà a un punt que se’ns farà incontrolable, sinó que és una mostra més de l’egoisme imperant en aquest món capitalista, consumista i egocèntric, que mira més per el guany immediat que per a la terra que deixarà a les generacions futures. L’asteroide es dirigeix cap a nosaltres, però nosaltres seguim sense mirar a dalt.
