Si algú no pot ni ha de donar lliçons d’economia, ni tan sols domèstica, és Xavier Sala-i-Martin, que no està del tot desaparegut, ni de bon tros, però sí que viu amagat en un càrrec de la Fundació, on no cal forçar la màquina per a gaudir de tots els beneficis de formar part de l’entorn de Joan Laporta, com disposar de les millors entrades gratis, desplaçaments de cinc estrelles amb totes les despeses pagades i ser comensal habitual en aquestes reunions convocades en restaurants cars per a justificar la vida directiva i institucional del club.
Això sí, a canvi, li toca sortir a ‘bordar’ o ‘disparar’ de tant en tant per Twitter per a justificar aquesta condició de lleial a la causa i economista que va ser de referència en els pitjors temps del final del laportisme (2010) quan no es creia els comptes del club ni el vicepresident econòmic de la seva junta. Per aquest motiu, perquè el vicepresident econòmic no volia donar la cara, li va tocar a ell sortir a mostrar comptes falsejats i sense auditar com si fossin els reals.
Els comptes ja no li van quadrar llavors, perquè ell va tenir el valor i el descrèdit d’afirmar que l’exercici 2009-10 s’havia saldat amb beneficis de 12 milions la temporada, afirmació insolent i mentidera que l’auditoria es va encarregar de rectificar-li amb un resultat de 84 milions de pèrdues. Tampoc li van sortir els números com a implicat i adlàter de Joan Oliver, Joan Laporta i Rafael Yuste al Reus, club que aquesta “banda dels quatre” sí que va aconseguir liquidar després d’unes quantes temporades.
D’aquesta proesa, com és lògic entendre, mai va sortir en el seu compte de twitter a donar explicacions o demanar perdó -tampoc ho va fer per arruïnar el Barça una primera vegada- sinó que, com la resta del clan, va romandre amagat a l’espera que passés la tempesta.
Així són els covards, que només apareixen darrere de l’escut d’uns altres i a cobert, renunciant als debats i a donar la cara, com ha fet aquesta setmana, parapetat en la mediocritat del món twitter. “El Barcelona ha dit que la informació de Lluís Canut és falsa. @3Gerardpique ho confirma. Em sembla que Canut està obligat a explicar d’on ha tret la informació. I no val l’excusa de mal periodista de ‘protegir les fonts’ quan aquestes fonts et donen dades inventades”, va dir en un comentari del tot previsible i activat pel departament corresponent perquè tot l’entorn laportista sortís a atacar al periodista, en una de les reaccions menys comprensibles i més injustificades del club en els últims mesos.
“Em sembla que ha arribat l’hora -va afegir- de desemmascarar a aquesta espècie de periodista esportiu que se les dona d’important perquè té ‘informacions privilegiades’ que ningú més té i que la majoria de les vegades no són més que informacions inventades. Ja és més que suficient!”, ha afegit en un tuit.
La veritat és que en un rànquing de certituds i encerts, Lluís Canut posseeix un índex de credibilitat del qual Sala-i-Martin manca per les seves repetides i divagants afirmacions sobre l’economia del club, i això malgrat haver estat president de la Comissió Econòmica primer i Tresorer -com a directiu- després. Vol això dir que, per les seves enredades en les assemblees, recomanant als socis aprovar comptes i operacions desastroses, la recompensa li va arribar en forma de nomenament com a directiu, una seqüència que avui el codi ètic ha suprimit i prohibit per raons òbvies que atempten contra el principi d’independència de qui forma part de la Comissió Econòmica Estatutària. Xavier Sala-i-Martin, per cert, degué esperar un any a ser nomenat president de l’Econòmica perquè no era soci en 2003 ni posseïa l’antiguitat mínima per a ser designat amb un càrrec.
En conjunt, una persona de poc fiar que només dispara a favor del vent. Més ràbia li va fer encara que Lluís Canut, en la seva compareixença del dilluns passat, es ratifiqués en les seves afirmacions sense voler entrar a donar molts detalls. El que va insinuar va ser més que suficient per entendre que Gerard Piqué no cobra per un sol concepte.
A saber, el defensa blaugrana ingressa per diferents conceptes com són el contracte laboral, el contracte d’imatge, que cobra a través d’una societat i que, per tant, no rep en el seu compte de CaixaBank, les variables per partits jugats, les variables per objectius com classificar-se per a la Champions League i en el seu cas una prima de lleialtat associada als dos contractes signats (imatge i laboral). Una prima que segons els experts és elevada.
En conseqüència, haver exhibit un ingrés de 2,3 milions no suposa més que un truc barat per a entrar a lliurar aquesta de guerra de twitter que no condueix a res, a la recerca d’un protagonisme mediàtic que sembla necessitar com una estranya i moderna addicció.
En total i en circumstancies normals, Gerard Piqué cobra al llarg de l’any de contracte per un total d’uns vuit conceptes diferents. Ja ho va dir Lluís Canut, que els jugadors signen acords molt complicats.
Gerard Piqué, com està en totes les hemeroteques, va ampliar el seu contracte el novembre del 2020, després d’acceptar diferir part del seu contracte per un ajust salarial a causa de l’impacte de la Covid en els ingressos. Es parla d’una quantitat ajornada de gairebé dos milions d’euros que, convé insistir, no es va rebaixar, sinó que recuperarà en el premi de final de carrera, això després de prolongar el seu contracte, que acabava en l’actual temporada 2021-22, quan complia els 35 anys, fins a la temporada 2023-24, data en la qual complirà els 37 anys.
Gerard Piqué no es va escandalitzar en aquest moment quan, per a accedir a un ajornament que restava tensió puntual a la tresoreria del club, va aconseguir dos anys més de contracte, cap dels quals baixa d’aquests 28 milions apuntats pel periodista de TV3.
El que Piqué cobra, en qualsevol cas, és tan legítim com el que té signat la resta de la plantilla. Hauria de cobrar-ho, com fins ara, en silenci i sense soroll en correspondència, mèrit indiscutible i reconeixement a haver estat un dels millors jugadors de la història del FC Barcelona.
Complicar-se la vida, tret que necessiti la seva imatge permanentment en les xarxes i en els mitjans per a sortir de les seves dificultats en els negocis, és el que no té sentit ni justificació.
