L’independentisme o el colom de Kant

Susana Alonso

Immanuel Kant (Prússia 1724- 1804), en la seva paràbola del colom diu que, en volar i sentir la resistència de l’aire, el colom podria imaginar-se que volaria molt millor, lliure i lleuger en un espai buit, és a dir, sense aire. Sabem que és precisament tot el contrari, la resistència i l’oposició que exerceix l’aire és precisament el que permet que els ocells puguin volar.

La idea d’una “Catalunya oprimida” de l’independentisme català és una fantasia, ja que el poder industrial i econòmic que es va desenvolupar a la segona meitat del segle XIX ho va fer sobretot sobre la base de dos elements. Un d’aquests elements va ser el marc jurídic polític de la legislació espanyola, que va permetre el famós proteccionisme aranzelari a favor de la indústria tèxtil catalana, que, per cert, Francisco Franco va mantenir des del primer moment. El segon element va ser la migració ingent d’homes i dones de tots els racons d’Espanya, que s’hi van establir i treballar atrets per aquesta prosperitat industrial. Aquests fets van enriquir Catalunya, però també cal dir que ho va fer a costa d’un alentiment del desenvolupament d’altres regions d’Espanya, quan no va suposar un clar empobriment, com va ser el cas de la indústria gallega del lli, que va desaparèixer a favor del cotó. D’aquesta manera la indústria catalana va poder col·locar els seus teixits a la resta del mercat espanyol.

És a dir, i com Kant ho va explicar molt bé, el colom (Catalunya en aquest cas) no només no hauria pogut volar sense Espanya, sinó que el prestigi de territori multicultural i cosmopolita que arriba fins a l’any 2008 no hauria tingut lloc. L’independentisme català, sol, excloent i exclòs d’Europa, mai no hauria pogut ni podrà garantir el benestar social de què hem gaudit en els darrers dos segles.

Un segle i mig més tard, el nostre Antonio Machado (1875-1939) al seu llibre Juan de Mairena, publicat el 1936, es fa ressò d’aquesta paràbola amb les paraules següents: “[…] el colom que, en sentir a les ales la resistència que li oposa l’aire, somia que podria volar millor en el buit. Així il·lustra Kant contra el dogmatisme que pretén elevar- se a absolut pel vol impossible de l’intel·lecte discursiu en un buit d’intuïcions[…]”. És a dir, l’independentisme i les seves propostes no tenen vol (futur), amb l’agreujant que, si guanya, imposa el seu criteri i elimina la dissidència. Si per contra perd (que és el que ja hem començat a visualitzar), llavors converteix la pèrdua en una victòria pírrica, ja que es considera agreujat de tal manera que es creu amb tot el dret per mantenir la confrontació i excusar la seva derrota amb falsedats que cada cop tens menys acceptació o crèdit.

Lamentablement, des de l’independentisme radical es considera que aquella migració procedent de la resta d’Espanya va representar, i segueix representant, una amenaça per a la conservació i prosperitat de la “nació catalana” i les seves senyes d’identitat, com la llengua, les tradicions i fins i tot la raça. És a dir, estem davant d’un supremacisme que és tan màgic com irreal. Quan la senyora Núria de Gispert, dirigint-se a la senyora Inés Arrimadas, li va suggerir que tornés a Cadis si estava en contra del procés, el que estava expressant era la més pura essència del component supremacista pel qual Catalunya és un ens superior a la resta d’Espanya. Aquest romanticisme superorgànic definitori de l’Estat-Nació- Català és el que va portar Alemanya a l’holocaust i el Japó o la Gran Sèrbia a diverses guerres.

L’Estatut d’Autonomia en vigor a partir de l’any 2006 no és suficient per a l’independentisme català actual. Sens dubte, l’Estat de les autonomies avui és millorable en molts aspectes. Tot i això, la via del progrés, de les millores socials i de l’estabilitat geopolítica, en cap circumstància passa per un “República independent catalana” imposada a la meitat dels catalans i a tot Espanya i Europa. Lamentablement, els exercicis especulatius del món independentista no són examinats (almenys en públic) per veure si tenen un fonament racional i positiu per a la societat a què es pretenen aplicar. Pel que sembla, Kant i Machado (entre molts altres intel·lectuals) no sabien el que deien.

(Visited 322 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari