Gràcies a una semblança raonable amb aquells discursos de Franco, que sempre parlaven de tot sense dir res, i a la vis còmica de la posada en escena del personatge, pretesament domèstica, antiestètica i avorrida, impròpia del rang de president del Barça i de la categoria del club, van alegrar l’entrada del nou any barcelonista obligatòriament marcada per l’actualitat del primer equip de futbol, en aquest cas ofegat en baixes per la covid. Com tots i tot.
Laporta va voler acomiadar 2021 a l’“estil castrista”, com a ell li agrada, amb aquesta mirada burleta i una rialleta que se li escapa, posant-li-ho molt difícil a tot aquest periodisme que s’ha de creure el missatge, el context i el contingut i a més justificar-lo, exactament igual que feia la premsa del règim cada any amb el discurs de Nadal del ‘Caudillo’.
L’anècdota cal situar-la en un context previ, doncs Joan Laporta no volia que se’l molestés per a res el dia de Cap d’Any al matí, que va ser laborable per al primer equip, deixant gravat aquests minuts de ‘divertimento’ pel poble en general i donant instruccions perquè als jugadors supervivents (o sigui negatius) de Xavi els fos dirigida una arenga, doble, a càrrec del vicepresident primer i responsable esportiu, Rafael Yuste, i del director de futbol internacional, Jordi Cruyff, ara com ara la màxima figura executiva al comandament del primer equip.
Laporta no tenia la menor intenció ni tampoc entrava en els seus plans personar-se en la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí després de la nit del raïm i menys encara a unes hores del tot intempestives. Per això va enviar als suplents, Yuste i Cruyff, mentre ell es reservava per a enviar al barcelonisme unes curioses paraules d’esperança, confiança i optimisme de cara al 2022.
En aquesta nova antologia de la manipulació, Laporta va centrar la seva breu al·locució en tres leitmotivs que, bàsicament, constitueixen el millor i principal de l’herència de Josep Maria Bartomeu, aquesta herència que encara segueix dempeus, meritòriament, malgrat que la nova junta ja s’ha ocupat d’ensorrar algunes de les coses que funcionaven extraordinàriament bé, com el futbol base, i no precisament amb fitxatges ni decisions que hagin generat tranquil·litat.
Així i tot, Laporta ho va deixar molt clar: “Tenim un primer equip de futbol de joves que il·lusionen, formats a La Masia i altres que vindran de fora, tenim unes seccions que continuen sent d’èxit i en el futbol femení volem continuar guanyant títols”, va dir com a nucli central del seu directori de gestió per al 2022.
És a dir que es tracta ara de valorar aquelles estructures del club en les qual el treball estava notòriament ben fet, per descomptat molt abans de la seva arribada, amb excel·lents i provats resultats, però que ara assumeix i ambiciona presentar com a propi i com un projecte personal en un altre d’aquestes xarlotades i escaramusses mediàtiques.
Una estratègia calcada a l’emprada mesos enrere consistent a haver presentat les renovacions de Pedri i Ansu Fati com si fossin jugadors fitxats per ell.
De la seva histriònica i perversa mentalitat, també de la seva extraordinària barra, no podia esperar-se molt més, perquè ell ni tenia programa, ni idees, ni bons executius ni res del que el Barça necessitava.
Qui va arribar al càrrec mitjançant falsedats, donant per fet que portava a Messi renovat i va acabar fent fora també a Griezmann, no pot fer una altra cosa que inventar-se un altre conte, un altre Barça i quedar-se amb el molt i magnífic contingut de l’herència més positiva de Bartomeu, com aquesta nova generació que avui constitueix la seva armada, això sí al mateix temps que exagera, manipula i li dona una capa de pus i repugnància als mals endèmics d’un primer equip davant el qual ell també ha tirat la tovallola.
Deu mesos després de la seva arribada al càrrec és evident que el desmantellament del primer equip, que s’aguanta amb els xavals de la casa, amb Messi enganyat, Koeman maltractat i mal gestionat, Xavi fitxat tard i malament i l’equip fora dels vuitens de final de la Champions a causa de la negligent governança del vestuari són responsabilitat exclusiva del nou president i no una conseqüència directa de la gestió de Bartomeu. No s’ha d’oblidar que Bartomeu ja no pren cap decisió al Barça des de fa un any i un mes.
La part més divertida, en la qual perfectament podrien acoblar-se de fons unes riallades d’aquestes enllaunades, tipus Club de la Comèdia, és en la qual fa referència al fet que “ara comença una nova etapa” amb “joves que il·lusionen”.
Una etapa nova més. Ja no se sap quantes van. Laporta ha posat massa vegades el taxímetre de la sortida a zero, primer quan va arribar, el 17 de març, després quan l’equip va guanyar la Copa, després quan va perdre la Lliga, més tard quan va conservar a Koeman, al cap de poc quan va fer fora Messi i el va rematar amb la puntada a Griezmann, i per dues vegades en les falses ratificacions a Koeman. Per descomptat que també quan finalment el va acomiadar i, la definitiva, o almenys ho semblava, coincidint amb l’arribada de Xavi, l’entrenador amb el qual tant va donar la llauna Víctor Font.
Amb el de Terrassa a la banqueta també hi ha hagut entre dos i tres resets parcials, un mediàtic amb els tambors de guerra de Dani Alves, un altre decebedor per l’eliminació més prematura de la Champions en vint anys i ara entorn d’aquesta nebulosa Ferran Torres, un futbolista signat, tancat i compromès per no menys de 60 milions, però no inscribible. Tampoc no se sap quina ximpleria té planejada Laporta, ara en fora de joc després del regateig que li ha fet Dembélé.
Laporta li va fer una ‘sotana’ a Leo i Ousmane li ha retornat deixant al president assegut, sense Dembéle i pot ser que sense Torres, si no es treu un conill del barret.
Per tantes coses no cal perdre’s aquest vídeo en el qual, sobretot i ampul·losament, anuncia, ara sí, “la no prolongació de la degradació del passat”.
Té raó en això, perquè ja ha començat, fa dies, la degradació del present encara que ara com ara els grans focs d’artifici no deixen veure la realitat d’un club amb un president com Joan Laporta, que no fa un pas sense que Florentino Pérez li doni permís i que ha enterrat al Barça en unes pèrdues voluntàries que ja són impossibles de remuntar mentre el Real Madrid es prepara per a reforçar-se amb Mbappé o Haaland, o els dos.
Que els socis continuïn donant-li pàbul i creient les seves promeses i canvis de decorats és lògic perquè qui amplifica les seves aparicions és aquesta premsa tràgicament protectora amb qualsevol que sigui el sentit, intenció o fantasia o de les seves intervencions.
Si Laporta diu que Dembélé és un crack, llavors la premsa ratifica el seu barcelonisme i compromís i si ara diu que el francès és un “traïdor” doncs se’l crucifica i se’l condemna mediàticament…
I així fins que els socis comencin a sospitar que hi ha més gat que llebre en tot aquest assumpte. Ara per ara, qualsevol cosa que Laporta digui o faci es considera dogma i paraula santa.
La prova del vídeo de Cap d’Any suposa un desafiament per a qualsevol soci. Cal veure’l, escoltar-lo i realitzar, si cal, un nou exercici de reafirmació en el credo laportista. La religió barcelonista-laportista és el que té, que són necessaris continus actes de fe per a continuar professant-la.
I wish you a healthy and joyful 2022! pic.twitter.com/QBGJ3UaZFa
— Joan Laporta Estruch🎗 (@JoanLaportaFCB) December 31, 2021
