«L’extrema dreta intenta polaritzar més la societat»

Entrevista a Steven Forti

Steven Forti

Professor associat d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador a l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisboa. És coautor de Patriotas indignados (Alianza Editorial) i acaba de publicar Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla (Siglo XXI).

Per què extrema dreta 2.0?

Aquest concepte intenta aclarir una mica què són les noves formacions d’extrema dreta en l’actualitat, des del trumpisme a Vox, Salvini, Le Pen, Orbán, Bolsonaro… Són una cosa diferent de les extremes dretes del passat. Una cosa que connecta amb un debat molt llarg que continua havent-hi tant a l’acadèmia com als mitjans de comunicació. La pregunta gira no només al voltant de quines són les raons del seu auge, sinó també de com denominarem el fenomen. Són feixisme? Neofeixisme?… Amb 2.0 vull remarcar que és una cosa diferent, però això no vol dir que no hi hagi elements de continuïtat, més o menys visibles segons els països, els partits… Però és un fenomen radicalment nou. No és ni el feixisme dels anys d’entreguerres, ni els neofeixismes de la segona meitat del segle XX. Tampoc és el populisme. Vivim en una època amarada de populisme, i si entenem el populisme no com a ideologia (perquè està mancat de corpus doctrinal), sinó com a llenguatge, retòrica, estil… No són només les extremes dretes les que utilitzen les eines populistes. Ho fa pràcticament tothom a l’última dècada, alguns més que altres. L’extrema dreta és populista? Si, però no és el que la defineix principalment.

Té el 2.0 algun parentiu amb les TIC, com el seu nom indica?

Si, amb el 2.0 es vol remarcar la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials. Han estat utilitzades amb molta habilitat i de forma fins i tot il·legal, en molts casos, per part dels partits d’extrema dreta, per difondre el seu discurs i augmentar els seus consensos. També s’ha de remarcar que, encara que el trumpisme i Vox tenen moltes diferències, o que Salvini i Bolsonaro també en tenen, al final són més els elements que comparteixen que no els que els diferencien. Així, podem parlar d’una macrocategoria que els engloba tots.

“Nosaltres, primer”, “ens roben”… Què comparteixen les extremes dretes?

Hi ha una sèrie d’elements, des del punt de vista ideològic, que totes aquestes formacions comparteixen. En primer lloc, un nacionalisme exacerbat, la defensa de la recuperació de la sobirania nacional. Això enllaça amb la crítica al multilateralisme, i a institucions supranacionals, com és en el nostre cas la Unió Europea. També coincideixen a presentar el passat nacional com una arcàdia feliç a la qual es pot i s’ha de tornar. D’això també en forma part la sobirania… Una altra qüestió compartida és la islamofòbia i la presentació dels emigrants com una amenaça. La teoria del gran reemplaçament, de la substitució de la població blanca, cristiana europea o nord-americana, amb emigrants procedents d’altres països. A Europa, sobretot de països musulmans de l’Àfrica i l’Àsia. A més de la xenofòbia, apareix l’amenaça a la identitat etnicoracial; l’identitarisme o nativisme, una barreja de nacionalisme i xenofòbia.

Tot això, amb la cerimònia de la confusió?

També ressalta el parasitisme ideològic d’aquestes formacions. Es presenten com ni de dretes ni d’esquerres; de dretes (sense extrems, ni radicalismes), i fins i tot d’esquerres. Juguen amb el confusionisme i utilitzen un llenguatge que, a vegades, és transgressor, provocador, trencador… Amb figures com Gianopulos, influencer trumpista, explícitament gai, misogin, antiemigració… Sobretot, recorrent a les que Spinoza definia com les passions tristes: la por i l’odi. Qüestions, viralitzables, que fan que es difonguin més. En la seva estratègia, totes aquestes extremes dretes es presenten com a formacions que defensen el sentit comú, de la gent del carrer. No es consideren extremistes, radicals. Això també té a veure amb el feixisme històric. No són líders amb jupa de cuir, una esvàstica tatuada, la salutació romana i el cap rapat. Es presenten amb americana i corbata, i entre ells també hi ha dones. Recorren a les emocions, en contra de la racionalitat, en el seu discurs polític. Cosa que es veu molt bé a les xarxes socials. A cada lloc, és clar, aquesta extrema dreta adquireix perfils propis, en funció del context polític, la cultura, la història…

La Il·lustració ha perseguit alliberar els homes de la por. Però la terra enterament il·lustrada resplendeix sota el signe d’una triomfal calamitat, comença dient Adorno en la seva Dialèctica de la Il·lustració…

Vivim en unes societats en les quals s’estan produint transformacions molt dràstiques, en el món del treball (digitalització, robotització, intel·ligència artificial…), als mitjans de comunicació, en les mateixes relacions personals, el canvi climàtic… Tot això produeix, almenys, preocupació. Una sensació que pot ser racionalitzable, però que, quan es desborda (a vegades, amb l’ajuda d’alguns partits), apareix la por. Una emoció, un sentiment molt difícil de controlar i amb conseqüències polítiques molt clares. Per exemple, com utilitza l’extrema dreta els emigrants per parlar d’invasió. Amb el bombardeig mediàtic, hi ha gent que compra respostes senzilles a problemes complexos.

La distopia, tan à la mode, també s’inscriu o abunda en els corrents catastrofistes que encoratja i explota l’extrema dreta?

Cada fenomen té les seves peculiaritats, però és clar que l’extrema dreta instrumentalitza els negacionismes, i encoratja una visió fosca del futur. És clara, per exemple, la infiltració de l’extrema dreta en el moviment antivacunes, a Itàlia, Àustria, Holanda, Bèlgica… L’extrema dreta intenta polaritzar més la societat. Crear una massa de descontents, enfadats, enragés, per pescar en aigües tèrboles. Ho fan amb tot. Sobretot amb qüestions que divideixen molt i poden trencar els rols clàssics esquerra-dreta, incloses les que els politòlegs anomenen “culturals”: avortament, migrants, LGTBI o feminisme.

L’últim invent de l’extrema dreta, el francès Eric Zemmour, a contracorrent de la imatge grollera pròpia del moviment, es presenta com un intel·lectual refinat, encara que insolent. Surfeja, es diu. És això el que ens espera?

Veurem què passa amb Zemmour. Podria ser foc d’encenalls. En qualsevol cas, no crec que representi un exemple de l’intent de rearmar-se de l’extrema dreta. Ho han estat fent i han donat la batalla cultural des dels anys 70, com a mínim, amb Alain de Benoist. Després, durant els 90 i a l’actualitat, veiem els fruits d’aquell treball. El més significatiu de Zemmour, en línia amb Salvini, Trump, Bolsonaro i fins i tot Abascal, és l’estil provocador d’algú que s’enfronta a un suposat marxisme cultural hegemònic, a l’esquerra i contra la dictadura “progre”, o del que és políticament correcte: “Jo dic el que em dona la gana”. Aquesta transgressió del concepte de llibertat, buidat.

No hi ha un vincle maleït entre aquest estil i l’ús de les xarxes, tan procliu a l’especulació, a qui la diu més grossa?

Les extremes dretes són fortament tacticistes. No és que no tinguin idees, però poden canviar ràpidament de posició sense gairebé immutar-se. Fixa’t com han anat canviant Marine Le Pen o Salvini respecte a la Unió Europea. Ja no defensen la sortida de l’euro o de la mateixa Unió. És cert que la fungibilitat, diguem-ne, de la informació sembla afavorir el tacticisme de l’extrema dreta, però també ho és que ara ens oblidem del que es deia fa una setmana. El que intenten és marcar el debat. Pensa en els tuits de Trump, que es convertien en autèntiques bombes, i al cap de 24 hores deia una altra cosa diferent.

Què es pot dir dels conservadors històrics, sempre mirant obsessivament a la seva dreta, com és el cas d’aquí amb el PP?

Aquest és un tema crucial ara i en el futur. Els conservadors són actualment la baula feble de la política europea. Si acaben abraçant la ultradreta, ja podem plegar. Ja ho vam veure amb els feixismes. Van ser els conservadors els que van encoratjar la bèstia i van acabar devorats per ella. Hi ha diferències: a la Gran Bretanya els tories van acabar convertits en el Brexit Party; a Itàlia la dreta liberal va ser hegemonitzada per Salvini; veiem el que està passant a Espanya, amb un PP cada vegada més pròxim a VOX. A Alemanya, en canvi, Merkel va establir un cordó sanitari amb l’extrema dreta. Veurem què passa ara.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.