Va haver-hi un temps en què dir Canet de Mar era dir llibertat. El Festival Canet Rock, inaugurat el 1975 i que es va prolongar durant els tres anys següents, es va caracteritzar per aquella ànsia de vida que van portar les últimes convulsions del franquisme i els començaments d’una tímida democràcia. Aires llibertaris que el van portar, en certs moments, a topar amb l’autoritat: el 1978 l’organització va haver de pagar 500.000 pessetes per “greuge contra les creences religioses”. El motiu? El cartell, considerat blasfem, que va dissenyar Pau Riba per a l’esdeveniment. El 2014 es va reflotar el festival, però tots sabem que mai passa la mateixa aigua sota el pont, i que cada cosa és filla del seu temps. Canet Rock va tenir la seva època i ara és una altra història.
Avui, tanmateix, a Canet de Mar està en perill la llibertat. Encara més: malgrat que em puguin acusar de “banalitzar” el terme, avui a Canet nia la bruta serp del feixisme. La cosa es resumeix així: la família d’un nen de cinc anys demana un 50% de les hores lectives en castellà i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta, com a mesura cautelar, que s’imparteixi el 25% de l’ensenyament en aquesta llengua. La Generalitat recorre la decisió i el Suprem desestima el recurs. Fixeu-vos que el 25% és un percentatge quasi tímid tenint en compte l’enorme importància del castellà a Catalunya (és la llengua materna de més de la meitat de la població i les lleis el proclamen cooficial), però tant se val: l’univers nacional- secessionista s’esquinça farisaicament els vestits i llança el seu anatema contra la família. I és que posseir el 75% de les hores lectives mai és suficient, és que els nens castellanoparlants no poden (no han de!) tenir dret ni tan sols a aquest pírric 25%, que amb prou feines sumarà unes poques hores a les ja poques que reben en el seu idioma matern. La intolerància s’afegeix així a la més absoluta mesquinesa.
L’anatema s’executa puntualment mitjançant la lapidació digital: a Twitter, Albert Donaire –portaveu de Mossos per la Independència, que va ser candidat a una llista de JuntsxCat– proposa: “Aquest nen s’ha de trobar absolutament sol a classe. Les hores que es facin en castellà, els altres nens haurien de sortir de classe”. A la mateixa xarxa, @maitelago va més enllà i demana “apartheid a la família que vol destruir la nostra escola i el nostre model. No són benvinguts, atès que no estimen CAT. Ja poden marxar per on hagin vingut”. Però el clímax s’assoleix amb la piulada de Jaume Fàbrega, el qual, lluny de ser un illetrat, és escriptor i consultor gastronòmic: “M’apunto a anar a apedregar la casa d’aquest nen! Que se’n vagin fora de Catalunya. No volem supremacistes castellans que ens odien”. I la cirereta la posa el digital independentista Llibertat.cat, que difon la identitat del pare.
Això és feixisme. No ens trobem a l’endarrerida Kansas dels anys cinquanta, on la família d’una nena –Linda Brown– va ser assenyalada per desafiar el sistema educatiu, en voler escolaritzar la seva filla negra en un col·legi segregat, de nens blancs. No. Som al segle XXI, el segle de la intel·ligència artificial, de l’última gran revolució feminista. I en un dels territoris més rics i amb un nivell d’autonomia més alt d’Espanya. I tanmateix, Kansas és al Maresme. A Canet de Mar, la mateixa aigua de la intolerància torna a passar sota el pont.
Vull creure que no tota la comunitat nacional-secessionista és així, però en tot cas és culpable per no condemnar i desautoritzar els seus membres més miserables i exaltats. Per no cedir ni una engruna del seu monopoli educatiu. I culpable de cinisme infinit és el Govern català, que es postula com a defensor de la “convivència” alhora que incita a desobeir la sentència i evita condemnar la campanya i reunir-se amb la família que n’és víctima. Ah, però el seu conseller d’Educació porta les seves filles a un col·legi on s’imparteix el 25% de classes en castellà.
El Roto va fer una vinyeta que retrata aquesta trama, digna de figurar a la Historia universal de la infamia, de Borges. Un talibà amb barba prominent proclama: “Als vostres talibans no els reconeixeu perquè no porten turbants”. Però, a poc a poc ens van caient les benes: els que denigren la iniciativa de la família de Canet solen dir que “des de l’any 2004, només 80 famílies sobre més d’un milió i mig d’estudiants anuals han demanat l’escolarització en castellà”.
Ara ja sabem per què.
