Víctor Font té, des de fa força temps, l’habilitat d’aparèixer massa vegades en públic per a perjudicar-se o, si més no, veure’s en l’obligació a rectificar el que sigui que hagi volgut transmetre. Va ser un clàssic de la seva llarguíssima campanya, finalment frustrada, cap a la presidència del Barça, una concatenació de dir blanc un dia i negre al següent, d’anunciar un reforç o un directiu i després matisar-lo o cessar-lo al cap de poques hores, de rebutjar a Koeman per a després acabar demanant la seva renovació… tot això embolicat en el jeroglífic de la seva relació amb Xavi i les jugades desesperades d’última hora, com fitxar per a la seva candidatura a Marc Duch com a esquer i cap visible de l’àrea social.
Malgrat la rellevància d’aquesta part social del club i que feia cinc anys que treballava per a perfeccionar un projecte com el seu ni comptava amb un líder per a aquest tan important vessant ni era tan clar, al final, si Xavi anava amb ell o amb qui guanyés. Tampoc va estar del tot definit qui era el seu puntal en matèria d’economia, perquè era ell, Víctor Font, qui es presentava ell mateix als debats com la seva millor opció.
Per descomptat que no va amagar, o millor dit no va voler reprimir, aquesta irrefrenable tendència seva a l’egocentrisme i al protagonisme per sobre de la resta de la seva pròpia candidatura. Més enllà de la quota que va voler atorgar-li al seu periodista de cambra, Antoni Bassas, Font sempre va deixar molt clar que la seva funció, en cas de sortir elegit president, seria de caràcter executiu i remunerat.
En l’àmbit directiu, en canvi, no hi hauria ningú que li fes ombra com a resultat d’una vanitat conreada i probablement necessària per a liderar una candidatura tan individualitzada com la seva, en realitat basada en aquesta falsa humilitat i corporativisme de cartó pedra.
No és d’estranyar, doncs, que segueixi mantenint aquesta inclinació a protagonitzar situacions tan incòmodes en aparença, com haver penjat en les xarxes una foto de la seva trobada familiar de Nadal, a casa seva, amb més de vint persones perfectament agrupades en un espai mínim per a una foto en la qual no es respectava tampoc la distància de seguretat. Comptats, en la imatge apareixen 23 persones, se suposa que de diferents grups de convivència familiar gaudint de la feliç celebració de Nadal, però en flagrant i evident infracció de les pautes i limitacions decretades pel Govern de la Generalitat, especialment les que fan referència a un màxim de 10 persones en trobades, amb el requeriment afegit d’evitar el contacte entre grups bombolla i, sigui en interior o en exterior, mantenir la distància de seguretat.
La postal de Nadal apareguda a Instagram no pot reflectir millor l’esperit familiar de Nadal, ja que la imatge desborda aquesta entranyable proximitat i convivència pròpia de les festes, tant com l’exhibició de l’incompliment de les mesures d’emergència adoptades especialment per a detenir la infecció descontrolada de la covid, tot i els elevats índexs de vacunació.
El Govern de la Generalitat qualifica el conjunt d’aquesta normativa especial com a restriccions a la vida social, comunitària i familiar, estenent-se a tots els àmbits, també a l’oci nocturn. Quan es tracta de ser només un més dels ciutadans afectats per prohibicions a favor de la ciutadania és quan més es deixa veure aquest Víctor Font verdader, el del seu personatge favorit com a aspirant a la presidència del Barça, incapaç de retenir aquest súper-ego que l’acaba dominant i interposant entre ell i els barcelonistes la molta distància, de dalt a baix, que ell sent realment.
Si més no, ara farà un any que ja li va succeir el mateix quan els caps de setmana era obligat el confinament municipal -Font és resident a Granollers- i programava actes de campanya electoral a Barcelona, transgredint aquesta normativa. De fet, en algun d’aquests actes prèviament anunciat, com una visita al mercat de les Corts per a un dissabte al matí, va haver de quedar-se a casa alertat pels seus, perquè no solament trencava públicament el confinament municipal sinó que prometia saludar i demanar el vot als veïns, socis del Barça, de les Corts mitjançant el contacte personal, sense respectar el protocol de distància de seguretat i el conjunt de normes similars a les d’ara i que ja se saltava contínuament.
També ho feia, igual que ell, un altre rival, Joan Laporta, promovent i assistint a actes amb presència de moltes més de les persones permeses i fora dels seus municipis. En campanya, per a ambdós, tot valia per tal de poder sortir a la foto i arribar a més socis.
No ha canviat massa. Víctor Font segueix atrapat en aquesta imatge de barcelonista de l’elit que també menyspreava les penyes, tot dissimulant el que podia, pretenent ser l’únic dels socis amb prou experiència financera i econòmica per a l’operació rescat del club necessària després de la covid. El va delatar, en un dels episodis més lamentables de la campanya, el seu absolut menyspreu i falta de respecte cap a la figura de qui havia de ser el vicepresident econòmic de Laporta, Jaume Giró, en el debat que van mantenir a la cadena SER, on Víctor Font li va venir a dir, amb una certa supèrbia, to pedant i de llepafils, per no dir que amb un aire de superioritat, que algú com Giró no estava preparat ni podia aspirar a dirigir l’economia del FC Barcelona per falta de currículum acadèmic i titulació en aquest àmbit.
El retret lògic de Jaume Giró, precís en públic i més vehement en privat, lamentant la seva poca consideració, no va treure precisament el millor de Font, sinó aquest perfil de setciències i mestretites, el d’algú més aviat estirat i prepotent.
El destí, però, sempre és capritxós i imprevisible, perquè si fa un any Víctor Font menyspreava la figura de Jaume Giró, destacava poder comptar amb Albert Benaiges com a reforç pel futbol base i insistia a més a més amb Xavi, sempre Xavi, com l’escollit per a la direcció tècnica, avui el decorat i la realitat resulten sorprenents i prou lluny d’aquestes expectatives.
Jaume Giró va guanyar les eleccions amb Laporta, però va dimitir immediatament en adonar-se d’on es ficava amb la mala companyia d’algú tan frívol i negligent com Joan Laporta. Una renúncia tan honesta i valenta com l’admissió de l’error d’haver-li donat confiança i vots, encara que d’alguna manera es va veure recompensada per la seva designació posterior com a conseller d’Economia del Govern de Pere Aragonès.
Víctor Font, ni en els seus somnis ni tampoc al·lucinant, hauria pronosticat aquest gir del guió en el futur del seu arxienemic econòmic a la campanya, de la mateixa manera que Laporta acabaria sorprenentment recorrent primer a l’entrenador de Bartomeu, Ronald Koeman, i després al de Font per a arreglar les seves pròpies desfetes produïdes pel nou president, bàsicament per falta de programa i per l’incompliment de les promeses, avui se sap que només eren mentides, fetes al llarg de campanya, la principal renovar a Messi, un objectiu que Jaume Giró considerava fonamental per a la mateixa economia del club a curt i mitjà termini.
No fa falta anar molt més enllà del que el futur ha reservat a Víctor Font, Jaume Giró, Xavi Hernández o Albert Benaiges, quatre dels diversos noms propis del darrer any barcelonista, per a comprovar que al Camp Nou i en l’agitat entorn blaugrana tot segueix potes enlaire, igual o pitjor que quan va arrencar la campanya electoral i es van obrir grans expectatives que, com la pandèmia, s’havien de superar i oblidar ràpidament.
