Els independentistes no són independents

La renovació dels càrrecs que ja tenien el mandat caducat, des de fa temps, en algunes de les principals institucions del nostre autogovern era una de les grans anomalies que arrossegàvem, per culpa de la incapacitat i la irresponsabilitat dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, que havien deixat podrir la situació. Per a ells, la Generalitat és una “nosa” per desenvolupar el seu projecte independentista i han teoritzat i verbalitzat que cal “autodestruir-la”.

Si quelcom cal valorar de l’actual president, Pere Aragonès és que, d’entrada, ha estat capaç de recuperar el seny i de posar el fil a l’agulla a les qüestions essencials de tot govern democràtic: aprovant quan toca els pressupostos de la Generalitat i procedint a desbloquejar la provisionalitat de la qual eren víctimes organismes com el Síndic de Greuges, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) o la Sindicatura de Comptes.

En general, val a dir que el pacte assolit entre PSC, ERC i Junts x Catalunya (JxCat) per cobrir els càrrecs caducats és correcte, atesa la urgència imperiosa per restablir la normalitat institucional. A més, dos organismes fonamentals per garantir la transparència i el bon funcionament de la Generalitat –el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes- seran dirigits per dues persones que seran molt escrupoloses amb la feina que tenen encarregada: Esther Giménez- Salinas i Miquel Salazar.  

Hi ha, però, un nomenament que grinyola: el de Xevi Xirgo com a pròxim president del CAC. Amb tot el respecte personal i professional per aquest periodista, que fins ara era el director del diari El Punt Avui, considero que no és la persona idònia per encapçalar un organisme que s’encarrega de vetllar per l’equanimitat i ponderació de les ràdios i televisions i, en especial, les de titularitat pública. La seva principal “qualitat” és ser una persona de l’estricta de confiança de Carles Puigdemont i director del diari on va treballar-hi, i que té l’“honor” de ser el més subvencionat per la Generalitat.

El CAC també té la competència de donar i treure les llicències d’emissió en l’espai radioelèctric. Per tant, al seu front hi hauria d’haver una persona de reconegut prestigi i sensibilitat contrastada en àmbits com l’ètica, els drets de la infància, la comunicació, la regulació de la publicitat… Una autoritat de consens avalada per un dens currículum acadèmic i que les seves decisions i dictàmens al capdavant d’aquest organisme no presentessin cap ombra de parcialitat o de partidisme.     

Xevi Xirgo té un perfil polític molt marcat com a militant de la causa processista i és, sobretot, l’editor dels dietaris de l’expresident Carles Puigdemont que han estat publicats en dos llibres (M’explico i La lluita a l’exili). El seu hooliganisme puigdemontista és incompatible amb un càrrec en el qual és imprescindible la independència de criteri, en comptes del biaix independentista.  

El nomenament de Xevi Xirgo com a president del CAC  és, sens dubte, una imposició directa de Waterloo, al marge dels òrgans de direcció de Junts x Catalunya. Com la designació de Laura Borràs  com a presidenta del Parlament; la col·locació de la seva dona, Marcela Topor, a sou de la televisió de la Diputació de Barcelona; la del seu amic de l’ànima, Jami Matamala, al Senat; o la del també periodista Pep Riera, vinculat a El Punt Avui, proposat com a nou membre del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

Carles Puigdemont renega de l’Estat espanyol i de la Generalitat, però no dubta a aprofitar els esplèndids salaris que es poden obtenir de la mamella pública per col·locar-hi la família i els amics de confiança. La seva idea és que els “independentistes pota negra”, com ell, mereixen gaudir d’un alt nivell de vida i que això només ho poden aconseguir a través dels pressupostos públics, via nòmines, contractes o subvencions.

El president Francesc Macià propugnava que el somni que calia assolir pels catalans era “la caseta i l’hortet”. Carles Puigdemont l’ha pervertit i ara propugna el “xalet amb piscina”, però només per a la “nomenklatura independentista” que ell dirigeix i empara. El paradigma d’aquest deliri de nou-ric és la casa familiar que es va comprar al golf de Sant Julià de Ramis, el xalet que ha llogat a Waterloo o la mansió de Pilar Rahola a Cadaqués.

Carles Puigdemont barreja la independència amb el seu benestar personal, que fa extensible a la seva colla d’íntims amics. Supedita l’acció i la negociació política al fet de col·locar-se i col·locar-los en càrrecs molt ben remunerats. No importen la idoneïtat ni la capacitat professional, només l’import de la remuneració –el més alt possible- i la seva durada en el temps.

Amb aquestes reiterades i impresentables pràctiques nepotistes, l’eurodiputat de Waterloo ha perdut tota la credibilitat. Si a Xevi Xirgo li queda un bri de dignitat personal i professional hauria de renunciar, d’entrada, a la presidència del CAC abans de veure’s, tard o d’hora, enfangat. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.