No és cap sospita ni una proclama tendenciosa afirmar que, inevitablement, el FC Barcelona es convertirà en tot just dues temporades com a màxim en una societat anònima (SA). Perquè aquest és el pla de Joan Laporta, cridat a ser, ara ja d’una manera definitiva, l’últim president d’un Barça tal com el va concebre i va promoure Joan Gamper, reflex d’un club arrelat i profundament lligat al sentiment i naturalesa del soci català i catalanista, un tipus de propietari gelós de qualsevol ingerència i setge financer i també massa confiat que el Barça continuarà sent el mateix que sempre ha estat encara que arribi la tercera guerra mundial.
Si existia un petit encara que controlat risc a partir que el club, sota el mandat de Bartomeu, s’embarca en el desafiament de mantenir la longevitat i el valor futbolístic i de mercat de Leo Messi, el millor futbolista de tots els temps, l’amenaça sorgeix quan irromp el covid, el club no aconsegueix, per la seva culpa i causa, els 1.000 milions d’ingressos previstos per a la temporada 2019-20 i apareix, com en El Senyor dels Anells, el Sauron que sí que estendrà la foscor en el món del Barça i podrà destruir 121 anys d’història sense que ningú, més aviat al contrari, li ho impedeixi. Aquesta és l’extraordinària veritat de la major falsedat de la història en la qual avui es troba la institució blaugrana.
El gran agitador, Joan Laporta, és qui transforma i exagera el relat i la pròpia realitat, aprofitant que té a favor seu l’aparell polític i social del sobiranisme i els recursos mediàtics i del poder suficients per a recuperar el tron, que li va ser arrabassat pels mateixos socis el 2010, i a més convertir als seus successors, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, en el mateix dimoni, en un monstre de dos caps sobre els quals s’ha construït un guió de destrucció massiva que ara pot justificar qualsevol cosa que pugui passar.
Avui, els socis del FC Barcelona encara no poden veure a través del mur que s’ha aixecat davant ells i el gran embolic teixit per un personatge com Joan Laporta al qual la seva secta i el seu aparell segueixen absolutament confiats, cegament. No és estrany, perquè d’aquest nucli del poder que domina el club són beneficiàries desenes per no dir centenars de terceres persones, socis i no socis, que han convertit el club en el seu modus vivendi d’una manera o un l’altra, un col·lectiu de mediocritat als quals Laporta, quan arribi el moment, deixarà a l’estacada, abandonat en el camí després de salvar-se ell, naturalment.
Un dels propagandistes d’aquest atemptat contra el FC Barcelona, una tragèdia en veritat, no és un altre que Salvador Sostres, periodista i opinador avui reduït a les pàgines de l’ABC, asocial, repel·lent i malèvol barcelonista que, a més no coneix un altre argument que l’insult i que a més ha fet del supremacisme el seu propi dogma. N’hi ha prou amb revisar la seva esgarrifosa llista de víctimes vilipendiades i humiliades des del seu teclat per a percebre la seva crueltat, insensible, i el perquè de la seva pertinença al pitjor de la “banda armada” del laportisme mediàtic.
Allò indiscutible, en el seu cas concret i singular, és que beu d’on neix aquest laportisme i que tal com s’imbueix d’aquest credo el deixa anar i l’escriu sense que ni els seus li tossin perquè també el temen i sofreixen. No hi ha guerrer més amenaçador i letal en aquest entorn on de veritat es couen les grans línies mestres del pla.
Així ho escrivia en el seu últim article, sense desperdici, referit a la consulta de l’Espai Barça. “El president del Barcelona va obtenir el diumenge el seu primer títol, i el més important, i el que més pesarà en el seu segon mandat. Amb l’estultícia que el caracteritza, sobretot quan vota, el soci del Barça no es va adonar, quan massivament va validar en referèndum la construcció del nou Espai Barça, que el que de fet estava fent era vendre-li el club a Goldman Sachs. Si Joan Laporta i la seva junta van tenir especial interès a recalcar que construir el nou estadi era una decisió sobirana dels socis, i així van convocar la consulta a pesar que l’assemblea de compromissaris ja havia aprovat el projecte, va ser precisament per a poder posar-los davant el mirall quan el deute sigui impossible de retornar –de fet ja ho és des de fa temps, malgrat que encara no s’hagi ‘escenificat’– i recordar-los que ells van triar el seu destí. Amb els almenys 1.500 milions que el Barça manllevarà de Goldman, més els aproximadament 500 que està negociant amb CVC per a reforçar l’equip per a la pròxima temporada, i pels quals algú –Goldman– haurà de respondre quan el Barça no pugui retornar-los, el club li deurà 2.500 milions d’euros a la banca d’inversió jueva (anteriorment li devia ja 500) dels 4.300 en què està valorat“.
El menyspreu i repugnància que sent, admet i verbalitza cap al soci del FC Barcelona són els atributs de Salvador Sostres que més li sedueixen a Laporta del personatge. De fet, en els últims mesos del seu anterior mandat Laporta els pagava a ell i a Vicent Sanchis -avui director de TV3- pel seu show a Barça TV on es feia veritable escatologia i mofa dels socis, com sempre i com fins ara amb la complicitat i complaença de la premsa del règim. Crida l’atenció, però no és sorprenent, el que apunta: que Laporta busca finançament via Goldman Sachs també per a fitxar a Haaland al preu que sigui, sabent que mai podrà retornar aquest deute i menys encara recuperar el marge salarial davant LaLiga tret que l’aconsegueixi via CVC perquè d’una altra manera hauria de demanar un nou permís a l’assemblea per a endeutar-se 500 milions més!
El columnista d’ABC, poc o gens llegit pel barcelonisme del carrer, detalla tot el que passarà: “Per si quedés algun dubte del setge de Goldman Sachs al futbol espanyol en general, i que es concreta en el seu interès per quedar-se el Barcelona, és significatiu saber que aporta 1.000 dels 1.900 milions d’euros que sustenten l’acord que Javier Tebas promou amb CVC. Tot és com un carrusel sense massa alternatives. Però, encara que només sigui moralment, l’Espai Barça és la gran estacada al famós ‘més que un club’, perquè probablement aquest referèndum ha estat l’últim que votaran els socis del Barça. És veritat que un nou estadi resulta imprescindible. És veritat també que Joan Laporta va heretar un club en una situació financera impossible i destruït esportivament. Però també és cert que hi ha una operació en marxa de venda del club, d’acabar de portar als socis al fons de l’atzucac en el qual ells mateixos es van endinsar votant a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu com a presidents“.
Per a Salvador Sostres, és clar, Rosell és l’enemic des que el va fer fora de Barça TV sense contemplacions i sense por a les represàlies d’aquest escamot laportista tan perillós i conspirador formant tàndem amb Vicent Sanchis.
Finalment, detalla el futur amb aquesta clarividència de qui està en el búnquer des d’on es dirigeixen les grans operacions: “Pel que refereix al soci comú i majoritari, a més de poc intel·ligent i pobre, és profundament mesquí i mai ha mostrat cap generositat amb el club al qual tant diu estimar. Una vegada més ha quedat clar, en aquest cas a petita escala i seguint un procediment perfectament legal, fins a quin punt els referèndums perverteixen la democràcia i són eines que usen els que volen imposar la seva voluntat valent-se de la ceguesa de la massa. No hi ha més bona coartada que un referèndum per a un tirà. Joan Laporta no és cap tirà, però mentre li demanava als seus socis que votessin en favor del nou estadi en realitat els estava fent signar l’acta de renúncia a la seva propietat. La pirueta és, com a mínim, remarcable. Ferran Reverter, CEO del club, fa temps que treballa en diferents fórmules, totes elles inspirades en el model del Bayern de Munic, la propietat del qual és el 75% dels socis i el 25% de marques comercials i inversors. El Barça està massa endeutat per a mantenir aquest percentatge, i Reverter treballa en un 60-40 per a endolcir la medicina d’entrada, fent-los creure als socis que mantenen el control del club, però sabent que ni tan sols a llarg termini, sinó més abans que tard, els que continuaran pagant voldran –com així ha de ser, i així és a tot arreu– controlar les decisions que amb els seus diners es prenguin i capitalitzar els beneficis. D’aquesta manera, la plena propietat dels socis passarà en una primera fase a ser fraccionada i, en la segona tallada, reduïda a mer simbolisme. És la millor notícia per al Barça que el seu destí deixi d’estar en mans de les poques llums dels seus actuals propietaris. És un alleujament. Però no és una casualitat. Hi ha un camí traçat, un camí clar, i Jan està seguint tots i cadascun dels passos. Ni els socis rics ni els socis pobres han defensat el que és seu amb ganes, de manera que perdre-ho és el que exactament mereixen. A partir d’aquí, Laporta no trigarà més d’un o dos anys a plantejar la primera disjuntiva: o compartim la propietat, o paguem la derrama. Probablement, sotmetent la decisió a referèndum, com sempre que vols que els altres et donin alguna cosa sense que se n’assabentin“.
No és un article per a reflexionar sinó per a entrar en pànic, doncs revela la veritable naturalesa de les decisions que, a poc a poc, ha anat prenent la junta, si és que pot parlar-se d’un col·lectiu sota la comandància única i totalitària de Laporta. Prescindir de Messi i augmentar en més de 400 milions les pèrdues reals, assumint-les en la pràctica, no són errors de càlcul, si no esglaons camí de l’infern.
