Historiadora no ortodoxa, i per això s’autoqualifica de “comunicadora de la història”. Treballa sobretot amb joves, especialment en l’àmbit turístic. Com a historiadora, estudia el paper de les dones federalistes europees, i en aquest context acaba de publicar Ursula Hirschmann, una mujer por y para Europa (Icaria Editorial).
Durant molt temps, a Europa no hi havia passaports, ni fronteres, com tan bé ho explica Stefan Zweig…
Ursula Hirschmann va ser naturalment cosmopolita. Formava part d’un corrent, hereu de la Il·lustració i fins i tot anterior, que compartia un sentiment europeu de pertinença, més enllà de la gran diversitat que caracteritza Europa. Els intel·lectuals circulaven per Viena, París, Berlín… com per casa seva. Em vaig vincular a Ursula d’una manera tan espontània i profunda (una cosa que ressalten els qui han llegit el meu llibre), que hi ha, diguem-ne, una transposició emocional. Perquè el cosmopolitisme d’Ursula és molt instintiu. És una manera de superar absolutament les distàncies entre diferents, perquè una cosa és ser diferent, i una altra, distanciar-se. El fet de ser diferents no significa que estiguem distants. Nosaltres, els déracinés –ho dic al llibre, citant Brecht–, que hem canviat de fronteres més vegades que de sabates, no tenim res a perdre, excepte les nostres cadenes, en una Europa unida.
Quan i com es va compartimentar Europa en nacions, pàtries, Estats… divorciats i fins i tot enfrontats a les trinxeres?
Amb la Primera Guerra Mundial aquest món, Europa, i amb ella la percepció de formar part d’un espai propi, identificat, unitari…, se’n va anar en orris. En aquell moment, els nacionalismes van ressorgir de manera més imperiosa, violenta, sense possibilitats de superar els enfrontaments, sinó, per contra, aprofundint-hi. Després de la Primera Guerra Mundial, Europa es consolida d’una manera molt negativa. Al segle XIX es van formar els Estats basats en la nacionalitat, i al XX això arriba fins a les últimes conseqüències. En el període d’entreguerres s’exacerba, i desemboca en la Segona Guerra Mundial.
El federalisme europeu sorgeix des d’una visió directament europeista, o arriba influït per federalismes, diguem-ne, nacionals?
No crec que els federalismes a escala interna dels països fossin molt significatius a Europa. En qualsevol cas, no van influir de manera determinant en el pensament federalista europeu. Els enfrontaments a les guerres mundials no es derivaven de conflictes interns, sinó de la confrontació entre Estats. La divisió tenia un marcat caràcter europeu, i d’aquí va sorgir el federalisme europeu: de la necessitat de superar la profunda divisió i l’enfrontament entre nacions. La Segona Guerra Mundial va ser conseqüència de la primera, amb actors semblants. En realitat, només hi va haver una guerra, amb vint anys sense batalles, sense sang.
A Espanya el federalisme segueix sent una assignatura pendent. Passa una cosa semblant a Itàlia?
A Itàlia en tenim alguns que es reclamen federalistes interns, que són, sobretot, de dretes. Es tracta d’un moviment que ve des de fa 20 o 25 anys, induït per la Lega Nord (ara La Lega), un partit regionalista, liderat per Umberto Bossi, que inicialment plantejava la secessió de la Padània (la vall del Po), de la resta d’Itàlia. Es tracta, és clar, d’una manera negativa d’entendre el federalisme, amb la creació de barreres, en comptes d’intentar superar-les. En realitat, això no és més que una forma encoberta de nacionalisme, al qual li han posat l’etiqueta de “federalista” per camuflar-lo. Ara, quan a Itàlia parlo de federalisme europeu, he d’explicar-ho, perquè ho confonen amb aquest altre federalisme, que és el seu contrari. El que queda clar és que el federalisme europeu facilita el desenvolupament de les autonomies locals. El principi de subsidiarietat entre els diferents nivells del poder és una cosa innata al federalisme. D’això no se’n parla gaire, perquè als polítics no els interessa.
Tant dir “Europa, Europa” no podria estar contribuint a generar un patriotisme europeu poc o gens desitjable, en un món globalitzat?
He reflexionat sobre això del nacionalisme europeu, sobretot arran de la pandèmia de la covid. Estem parlant d’Europa, com parlàvem d’Alemanya, Itàlia, Espanya… Atenció! Cal pensar més en com podem obrir-nos, generar més flexibilitat, crear vincles amb allò extern. Crec que en aquest terreny el desafiament és sobretot cultural. Cal generar pensament, canviar la visió del món i el nostre lloc en ell. Tinc moltíssima relació amb adolescents, i percebo que de manera generalitzada segueixen aliens o en contra del diferent. No troben cap satisfacció en la relació amb l’altre. No es tracta d’un problema polític, sinó cultural. Hi ha alguna cosa atàvica en aquesta percepció que no acabem de superar. L’escola, la família…, segueixen transmetent una visió endògena, tancada, de les persones. Com és possible no sentir-se proper al diferent? Per què posem l’accent en el que ens separa, en comptes de posar-lo en el que ens uneix? M’encanten les diferències, perquè soc curiosa, perquè m’agrada descobrir alguna cosa nova en aquesta meravella del diferent.
Com deia Umberto Eco, estem assistint a noves temptatives de “construir l’enemic”?
Seguim aferrats a la idea que el diferent és un atac a la pròpia identitat. Una cosa que l’extrema dreta, el nacionalisme populista s’obstina a inculcar. Anem a pitjor. Jo tenia 20 anys als anys 80, i la meva generació era europeista, de manera natural. Estàvem en un camí que no semblava permetre la marxa enrere. Europa era una cosa normal, positiva. Per què ara es torna a parlar de fronteres? Potser perquè els més joves han nascut tenint-ho tot fet? És només una cosa retòrica? Vaig conèixer fa poc uns joves d’alguna de les repúbliques bàltiques, nascuts després de la caiguda del Mur de Berlín, que parlaven de manera molt negativa de la Unió Europea. Eren molt nacionalistes… Com és que els seus pares no els han explicat d’on venim? Què som?
L’antieuropeisme no va ser durant anys patrimoni només de l’extrema dreta i dels nacionalismes. Una part de l’esquerra, amb la idea que s’estava construint una “Europa dels mercaders”, s’hi va oposar…
Altiero Spinelli, un dels considerats “pares fundadors de la Unió Europea”, va ser molt crític amb el que denominava “corporativisme de l’esquerra”. Qüestionava l’anomenada “autonomia de la lluita de classes”, entesa com que aquesta es lliurava en el marc dels Estats. Reconeixent, per descomptat, aquest àmbit, plantejava una superació d’aquest corporativisme, que compartia una visió, diguem-ne, nacionalista dels interessos i de les lluites de la classe obrera. Aquell discurs està ara bastant superat. Fins i tot l’extrema dreta, més xenòfoba i nacionalista, ha fet un pas enrere en la seva crítica a Europa. Le Pen, Salvini… estan virant en la seva estratègia. Sense deixar, aparentment, d’enaltir els “valors patris”, ara intenten prendre posicions a escala europea. Intenten sobreviure. Necessitaven vots i per obtenir-ne es dirigien a la gent temorosa, que projectava les seves pors en els estrangers, els emigrants. Van dissenyar els seus programes sobre aquesta base, i ara comencen a adonar-se que això no és realista. Europa ha avançat massa. Ja és impossible fer marxa enrere. La mateixa globalització ens obliga a ser una part conscient, activa i operativa d’ella.
I el Brexit, que hi pinta en tot això?
El Brexit, quin dolor! Una ensopegada greu, decidida per un grapat de vots, i amb gran part de la ciutadania desesperada. Tinc un amic anglès, periodista, que viu a Itàlia des de fa més de vint anys. Com que residia i tributava a Itàlia, no va tenir dret a votar en el Brexit. Això els va passar a molts anglesos. No podien votar, ni tan sols anant a Anglaterra. Senzillament, se’ls impedia per llei. Així doncs, l’Anglaterra més endarrerida, temorosa, nostàlgica, decadent…, va acabar guanyant la partida a la part més innovadora, oberta, pragmàtica. Crec moltíssim en l’estudi, el coneixement, la cultura, el progrés intel·lectual. En el Brexit, també ha estat per aquí per on ha acabat fent mal la sabata.
Polònia, Hongria, Vox, Salvini, Meloni, Zemmour ara a França… L’extrema dreta surfeja i segueix sent un perill per a Europa?
Canvien, sens dubte. Fins i tot Salvini té una posició més moderada, amb coses, per descomptat, sobre les quals no passa. Sobretot, l’emigració. Un mantra. Quan estava al poder, no va signar els acords de Dublín sobre emigració, i ara vol que sigui Europa la que assumeixi la qüestió. Itàlia està en crisi. Crisi social endèmica. Anar superant-la passa per plantejaments avançats, humans, més enllà de les pors.
