L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va tenir-ne prou amb una reunió amb Joan Laporta, poc després d’arribar al càrrec la passada primavera, per a tallar en sec aquesta relació i decidir no tornar a mantenir el menor contacte directe amb ell, ni oficial ni extraoficial. El motiu és ben simple, perquè a més de no conèixer realment les més mínimes bases de l’acord Ajuntament-FC Barcelona per al desenvolupament urbanístic de l’Espai Barça, res pel que se sap, el president blaugrana va mantenir una actitud superba, intolerant i fins a un cert punt desafiant en relació amb les seves pretensions i idees, la majoria incoherents i fora de tota realitat.
Té sentit i lògica que Colau se sentís en un primer moment desconcertada enfront d’un president del Barça que, d’entrada, volia que fos l’Ajuntament el responsable d’assumir els costos d’un eventual trasllat dels partits a Montjuïc mentre duressin les obres al Camp Nou. El xoc era inevitable.
Colau ho plantejava exactament a l’inrevés. El Barça hauria de pagar les despeses d’adaptar l’estadi olímpic a les seves necessitats i a més sostenir un lloguer prou elevat perquè Laporta es posés insuportable.
Si serveix de referència, l’expresident del RCD Espanyol Dani Sánchez-Llibre, al qual li va tocar demolir Sarrià i anar a jugar a Montjuïc, va declarar, en aquell moment, que les condicions eren tan exigents per part de l’Ajuntament que no va tenir dubtes a arriscar-se a iniciar les obres del nou estadi de Cornellà-El Prat. Qualsevol cosa, va dir, abans que continuar pagant els costos d’un lloguer elevadíssim.
Quan Colau i Laporta van abordar la qüestió el desacord va ser total. A partir d’aquest moment, l’actitud i el discurs de Laporta han estat del tot erràtics i confusos, perquè primer va deixar anar aquella barbaritat d’ampliar a 50.000 espectadors la capacitat del Johan Cruyff, més tard va parlar d’altres alternatives i finalment, en ple referèndum, tots els consultats i implicats en el govern del club responien evasivament i sense cap criteri.
Tal és el descontrol que cadascú ofereix una versió diferent. La més incoherent de totes passa per la inevitable condició de jugar almenys una temporada fora del Camp Nou sense que aquest “exili” suposi una reducció del càlcul de temps necessari per a les obres, que continua sent de quatre anys.
Per contra, l’opció inicial prevista d’aprofitar quatre estius per fer les obres sembla descartada a causa del replantejament arquitectònic de Laporta, que ja es veurà si necessita nous permisos i si són possibles a la vista de les primeres reaccions.
En qualsevol cas, l’alcaldessa va decidir tallar en sec el contacte amb la junta de Joan Laporta i derivar-la a través dels responsables de la gestió de les instal·lacions esportives municipals. En aquest nivell, és clar, no hi ha un veritable diàleg ni aproximació, una altra complicació afegida a un Espai Barça que, de moment i malgrat la consulta als socis, segueix sense avançar.
