El comportament dels humans és la resultant de reflexions racionals i dels impulsos que generen els nostres sentiments i emocions més o menys viscerals. És ben sabut que el món independentista es fonamenta molt més en els sentiments que en la racionalitat. Però el que voldria analitzar avui és el component visceral del discurs i les accions del món independentista. Dit d’una altra manera, el que vull destacar és que la política del món independentista és bàsicament i fonamentalment visceral.
D’acord amb els diferents diccionaris de la llengua catalana i castellana, la visceralitat és el conjunt de sentiments originats en els òrgans del cos, en els sentiments més instintius, més elementals i que estan despullats de racionalitat. La visceralitat, però, és inevitable, natural i legítima, ja que sorgeix dels sentiments generats per les nostres necessitats més profundes i animals.
No hem d’oblidar que els humans som animals que hem sigut capaços, evolutivament parlant, de gestionar racionalment aquests sentiments i instints. És precisament aquesta capacitat de sotmetre els instints i sentiments un dels factors que han permès evolucionar de l’estat més animal fins a la complexitat actual. Som viscerals, però en serho també som polítics, ja que els nostres sentiments afecten i es veuen afectats per les decisions i els comportaments polítics.
Som molts els que pensem que les democràcies liberals estan en crisi. Un element en aquesta crisi és el paper de les emocions, tant de la ciutadania com de l’esfera política. Hi ha qui ha anomenat la nostra era el temps de l’ansietat o de la por i fins i tot de la ira. Tant a TV 3 com a altres mitjans catalans la ira i la visceralitat predominen. Si els sentiments, les emocions i la visceralitat se situen al capdavant del comportament polític de ciutadania i polítics, l’únic que podem esperar és divisió, enfrontaments estèrils, destrucció de l’activitat econòmica i aïllament internacional. Al meu criteri, la visceralitat del món independentista ens està portant a un populisme que només pot ser negatiu.
El canvi climàtic, el repte de la sostenibilitat, la crisi econòmica i la present pandèmia de la covid- 19 no es podran afrontar ni resoldre amb visceralitat, que només produirà sentiments de vulnerabilitat. La visceralitat portarà guerres culturals i enfrontaments en els quals la por, la ira, l’odi, la tristesa, la indignació i el ressentiment poden destruir la Catalunya que fins ara hem sigut. Per sortir-nos-en, estem obligats a anar més enllà i trobar una pragmàtica harmonia entre raó i visceralitat. En el panorama polític català actual es fa difícil conciliar amb l’afirmació d’Aristòtil que els éssers humans són criatures “naturalment racionals” o són “animals polítics” que només poden florir dins d’una comunitat política o polis. La polis, com va escriure Aristòtil a la Política, “neix per a la vida i existeix per a la bona vida”. Les diferents maneres d’organitzar la polis per gestionar la bona vida i els desacords són l’essència del que en diem “política”. Tot el contrari del que el món independentista radical diu i practica.
Si com s’ha dit mil vegades, el comportament català oscil·la entre el seny i la rauxa, entre el pactisme i el tot o res, jo proposo que el seny i els acords racionals imperin a l’hora de resoldre els greus problemes polítics que tenim. Per mi i per molts, la sortida està que els diferents sentiments de pertinença comparteixin un projecte de país federal a construir entre tots, en què la voluntat de la ciutadania sigui la base de la convivència i en què els acords amplis serveixin per dibuixar un futur basat en la negociació, i no com estan fent els independentistes: impedir, oposar-se, no col·laborar i fins i tot imposar.
En una època plena de ràbia i pors, com la que vivim a Catalunya, somiar que resoldrem els problemes amb una política purament racional és tan erroni com pensar que només amb la visceralitat ens en sortirem. Els comportaments polítics exclusivament viscerals o racionals són una negació de la nostra humanitat i animalitat. Però no és menys cert que els indepes han fet un ús abusiu de la visceralitat, deixant de banda el racionalisme i el pragmatisme, que són el fonament tant de les societats modernes i avançades com de les primitives que s’han mantingut durant segles.
