Sembla complicat entendre, com a espectador, però sobretot com a responsable del programa i de la direcció de TV3 la presència de l’excandidat a la presidència del FC Barcelona, Víctor Font, el dissabte a la nit, la vigília del referèndum sobre l’Espai Barça. Si la motivació o l’oportunitat són difícils de conjecturar, perquè no existeix una relació aparent i concreta entre el referèndum i Víctor Font, menys encara després de la soporífera intervenció de qui representa que hauria de ser el cap de l’oposició barcelonista.
Sobre el referèndum, el normal és que TV3, en algun moment del procés, hagués tingut si més no un segon de feblesa democràtica i hagués sotmès a un debat intel·ligent i equilibrat la veritable essència de la consulta, perquè Laporta ha manipulat des del principi el plantejament, reduint-lo a Espai Barça, SÍ o NO, quan el que estava sobre la taula exclusivament és la sol·licitud als socis de l’ampliació del límit d’endeutament a favor de la directiva.
També està del tot fora de qualsevol dubte que a TV3 li preocupava menys encara que al mateix Laporta el desenllaç d’una consulta innòcua i no vinculant una cop que el 23 d’octubre passat ja ho va aprovar l’assemblea, l’únic i sobirà òrgan estatutari amb la facultat expressa d’autoritzar o no aquest préstec de 1.500 milions que pràcticament duplica el cost més gran de les obres previst per la junta anterior.
Queda per saber si l’enllaç o la justificació radicava en el fet que la pertinaç obsessió de Víctor Font amb el vot electrònic l’ha convertit en una icona de la democràcia telemàtica. Si fos així caldria ponderar a la baixa i al ridícul la ignorància dels professionals del FAQS i del mateix Víctor Font, perquè els estatuts del FC Barcelona contemplen des de fa molts anys no només la possibilitat de realitzar consultes de manera telemàtica sinó també el procés electoral corresponent a l’obtenció dels avals.
El que no estava autoritzat era el vot electrònic per a l’elecció de junta directiva, extrem que va arribar imposat enguany per la Generalitat quan, prèviament a les eleccions convocades per al 24 de gener, el Govern es va veure obligat a suspendre aquesta primera convocatòria a causa de la covid. Per a donar-li alternatives, la mateixa Generalitat va aprovar un decret que va permetre el vot per correu, que tampoc estava legalment contemplat, així com el vot telemàtic electoral, que no va ser utilitzat, seguint el criteri majoritari i consensuat que no existeixen suficients garanties legals per a implementar-lo.
Recapitulant, el vot telemàtic per a consultes d’aquest tipus i assemblees es contempla des de fa anys sense que, pel que es veu, Víctor Font i la majoria de la premsa se n’hagin assabentat encara.
Les llacunes i ficades de pota de Víctor Font donen per a una avorrida sèrie de televisió, un soci que ara, per cert, guanya alguns diners amb el programa d’estratègia que ha venut al club, patentat a mitges amb l’actual entrenador, Xavi Hernández. El més probable és que aquest producte s’apliqui en molt poc temps a la metodologia de la pedrera com a resultat i solució a les queixes que, tan repetidament, està exposant Xavi sobre la mala qualitat del joc de possessió dels seus jugadors.
Font, que va repetir fins a l’avorriment que portava set anys preparant el seu atac a la presidència, mai va acabar de confirmar si Xavi vindria només amb ell de president. També va incorporar a un directiu com Jordi Majó, al qual degué cessar al cap de poques hores, i a última hora, com no tenia les signatures que anhelava presentar, va haver d’incorporar a Marc Duch d’urgència i amb ell, al complet, l’aparell recol·lector d’avals del vot de censura contra Josep Maria Bartomeu.
Per no parlar de les seves anades i vingudes amb Koeman, al qual primer va menysprear i va relegar a un acomiadament automàtic si ell guanyava les eleccions i després li va dedicar els majors elogis a favor de la seva continuïtat.
Més fràgil i discutida va ser, amb la perspectiva del temps, la seva aposta per Albert Benaiges, una figura barcelonista que li va provocar un enorme enrabiada quan, després d’anunciar-lo com el fitxatge clau per al futbol base, va aparèixer donant suport a Joan Laporta. Segons Víctor Font, el seu adversari electoral havia pressionat a Benaiges perquè canviés de bàndol.
Tots dos es van enredar en una discussió pel privilegi de sumar-lo a les seves files. Potser per sortir d’aquest laberint Víctor Font va moure fils per a aparèixer a TV3, com si no hagués passat res en la nit preelectoral del referèndum de l’Espai Barça, dies després des que va esclatar l’escàndol sense que ni el seu twitter ni ell mateix s’haguessin pronunciat sobre aquest tema.
Cal no oblidar que Font segueix assessorat per Antoni Bassas, periodista i empresari amb una productora que factura més d’un milió anual a la televisió pública catalana i amb mà esquerra i influència suficients per a treure a Font d’aquest silenci incomprensible i fins a un cert punt encobridor sobre Albert Benaiges.
A FAQS, després de preguntes que no venien al cas, amb aquella aparença de periodisme inquisitiu, va arribar la part del ‘massatge’ i de l’oportunitat de Font de parlar de Benaiges en els següents termes: “És un cas que m’ha produït consternació absoluta i sorpresa”.
Res més. En la mateixa línia de la junta de Laporta, Font no va realitzar ni autocrítica ni condemna oberta del personatge ni dels seus fets i molts menys va semblar voler disculpar-se per haver apostat per un abusador sexual de menors com a home de confiança i clau per al seu projecte. Un minut de relativa frivolitat sobre un fet de tanta gravetat del qual, en el seu cas concret, pot ser que no tingués notícies.
L’imperdonable seria que, com ha passat amb la gestió de la directiva de Laporta, els professionals del sector que coneixien la rumorologia i els seus episodis més recents a Centreamèrica no alertessin a Font sobre un risc que, si més no, calia contrastar.
Avui cada vegada són més les persones vinculades a l’estructura de formació del Barça que admeten haver alertat internament a l’actual junta sobre la mala fama d’Albert Benaiges.
Font ha fet bé de mantenir un relatiu silenci des que les eleccions van elegir un nou president. Si ha de reaparèixer per a deixar encara més orfes de criteri, opinió i anàlisis barcelonistes les incomptables promeses incomplertes de Laporta gairebé que és millor que no aparegui.
Fins i tot es diria, pel seu to i discurs, que, si s’acosta una moguda interna en el sí de la junta, bàsicament provocada per la tempesta José Elias, l’excandidat de Granollers podria convertir-se en aspirant a directiu. Laporta necessitarà, en un moment donat, reclamar la màxima unió del barcelonisme.
Té sentit. Sense Messi, sense Griezmann, sense Dembélé molt probablement, pot ser que sense Gavi i qui sap quantes coses més, Laporta podria reforçar-se amb Víctor Font per a anul·lar qualsevol caliu d’oposició. Al cap i a la fi, Font ja és soci de Xavi i Laporta li ha arrabassat el projecte. Poden compartir.
