Gràcies, família de Canet!

La notícia no és que aquesta gent “tan ufana i tan ofesa” (i tan “compromesa”) porti els seus fills a l’escola privada. Ni tan sols que allà rebin el 25% de les classes en castellà, mentre pregonen que cal mantenir la immersió perquè “té un efecte cohesionador”. Em parteixo del riure. Els que demanen cohesió resulta que trien escoles gens cohesionadores de la societat catalana, perquè els seus alumnes són educats en llengües alienes (per a ells, també el castellà) a la realitat lingüística de Catalunya. Quin despropòsit! El mateix conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha renunciat al 25% del seu cognom en castellà, posant l’accent obert sobre la a, mentre que accepta que la seva descendència sí que faci aquest mateix percentatge d’hores en castellà a l’escola. Quanta incongruència!

A mi ja no em sobta res. Estem tan acostumats a sentir d’aquesta nissaga d’impresentables que hem de fer no sé què, però ells (i elles) fan completament el contrari. Recorden l’apreteu, apreteu, d’en Torra mentre ell bevia tranquil·lament ratafia al seu despatx? Doncs igual.

Com deia, la notícia no és només aquesta, perquè, sembla mentida, el que no han aconseguit els sindicats majoritaris en dècades, ho fa una família d’una escola de Canet en poc temps. Només volien que s’apliqués la llei, que el seu fill pogués tenir un 25% de les hores en castellà, una matèria més, res més. Malgrat tot, no podem imaginar el favor que li han fet a tota la comunitat educativa. Perquè, després que el Departament d’Educació repetís per activa i per passiva que no hi ha diners per personal de suport, per restablir en tots els estadis del personal funcionari a sis anys (recordem que per tenir el primer han de passar nou anys), per recuperar el Fons d’Acció Social, perquè els professors de secundària tornin a tenir les hores de classe d’abans de les retallades i que els majors de cinquanta-cinc anys gaudeixin de la reducció de dues hores lectives, resulta que el conseller treu de la màniga un professor de suport (a cada aula!), si algun alumne demana classes en castellà. Imaginen? És fàcil fer els càlculs. Si una escola de primària té una línia, és a dir, 9 aules i 9 professors, passaria immediatament a tenir-ne 18 només que a cada classe hi hagués un alumne que sol·licités aquest 25% famós. I si ja anem a un gran institut amb seixanta aules de primer d’ESO a segon de Batxillerat, 120 profes de cop! La solució a tots els problemes! No hi havia diners per res, ni per arreglar les calderes obsoletes d’alguns centres educatius, ni per renovar els patis, ni per crear aules d’acollida o UEC. El discurs sempre era (i és) la manca de pressupost, que calia (i cal) adaptar-se al que cada escola té. Ara ja s’ha solucionat tot. No cal que els sindicats s’esforcin gaire. Només caldrà demanar a una família de cada aula que triï el 25% d’hores en castellà i, automàticament, es doblarà el professorat del centre educatiu.

Jo només haig de donar les gràcies a aquesta família de Canet. He estat quaranta anys fent classe, lluitant per la millora de les condicions laborals del professorat i treballant perquè l’alumnat rebés la millor educació. M’ha tocat barallar-me amb inspectors que rebien ordre de no escoltar-nos, de donar llargues a les nostres peticions, convidant-los que veiessin in situ la degradació del lloc on fèiem classe. Algunes vegades aconseguíem les engrunes, quedant esgotats de tant arrossegament, de tanta folia llepadora. Perquè, cal que se sàpiga, les retallades han estat brutals en el sector de l’ensenyament: més del 50% en les dotacions econòmiques per als instituts; és a dir, per pagar aigua, llum, gas, telèfon i material fungible. Poden imaginar la pressió i l’angoixa per haver de dir a l’alumnat que aquell hivern no es posarà la calefacció o que el professorat no podrà fer les fotocòpies que tenia previstes. I ja no parlem de la manca de manteniment que ho condiciona tot.

Malgrat aquest panorama, hi ha motius per a l’alegria. En un gran cop d’efecte, com si es tractés d’un prestidigitador de renom, en González Cambray (em nego a canviar-li l’accent), es treu de la màniga milers de professors que suposadament recolzaran la tasca educativa a l’aula per ajudar en l’objectiu intocable de la immersió. Com no havíem caigut abans? Gràcies, família de Canet!

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.