Advocada. Doctora en Filosofia, amb la tesi “Dona i poder polític”. Creadora del Partit Feminista d’Espanya. Va militar al PCE des del 1959, i després a IU. Escriptora i articulista. Entre els seus molts títols hi ha La razón feminista i Mujer y poder político (Vindicación Feminista). La seva última publicació és La filosofía del engaño (El Viejo Topo).
Què expressa un títol tan suggeridor com La filosofía del engaño?
Vol desmuntar la ideologia dominant (que és la de la classe dominant, com deia Marx), que ens està enganyant amb les virtuts del capitalisme. Per això començo parlant de la caiguda del mur de Berlín. A partir de la derrota de la Unió Soviètica, el capitalisme triomfant domina el planeta. El capitalisme persegueix els dissidents, tortura, afusella, empresona, envaeix països, es queda amb les seves riqueses… Ja ho sabem. Però això no és tot. Pot comprar els dirigents polítics, els jutges, els mitjans de comunicació… Però el que més li interessa és fer veure que no hi ha alternativa. El comunisme va ser un fracàs, es repeteix. Del que es tracta és de convèncer que la situació en què vivim és el millor dels mons possibles, com deia el Càndid de Voltaire. El que vull explicar és l’engany d’aquesta ideologia dominant que, a més, es transmuta contínuament de filosofia, per mostrar la bondat del sistema capitalista.
Tot això, a més, amb la manipulació dels sentiments…
Un dels capítols del llibre parla de la política dels sentiments. Va recollint els discursos de polítics, filòsofs, politòlegs, periodistes…, en els quals sempre es manipulen els sentiments. Sense anar més lluny, quan es reuneixen aquestes polítiques de l’esquerra (Yolanda Díaz, Mónica Oltra, Ada Colau…), diuen que les dones fem les polítiques d’una altra manera, que som les que cuidem els altres. A la campanya electoral, Mónica Oltra, que és qui més esmenta això de l’amor i els petons, parlava així, besantse amb Pablo Iglesias, en un míting… El discurs és “voldria portar la felicitat a la gent, que ho està passant molt malament”. Una frase que es repeteix contínuament. S’apel· la també als sentiments nacionalistes, a l’odi al diferent, a l’emigrant… Cosa que a Catalunya ha acabat d’una manera desgraciada. En això es basa la campanya d’aquesta formació filofeixista, Vox.
El llibre parla de la prostitució. A propòsit d’això, les persones som propietàries dels nostres cossos, com sostenen sense tallar-se ni un pèl entitats i persones que es diuen d’esquerra?
Dedico una part del llibre al discurs de la llibertat. Qui és un ésser lliure? Com podem ser lliures si ja naixem en una família, una classe social, un país, una època, un sexe…? Ja estàs condicionada per tot això, i a partir d’aquí les classes dominants t’han situat en el paper que els interessa: ets un treballador assalariat, a qui explotarem, i si vols menjar, has d’acceptar les nostres normes. I les dones han de parir perquè han nascut per a això. Amb l’extorsió de la situació econòmica, fonamentalment, i també amb el discurs dels sentiments, van enganyant perquè s’acceptin les situacions pitjors, entre les quals la pitjor de totes és la de la prostitució. Els amos del seu cos són els clients i els proxenetes, que són els que l’han convertit en un objecte sexual. La llibertat! La llibertat de suïcidar-te? Totes les dones, totes, que es prostitueixen estan en angoixa econòmica, han estat violades en la seva infància, són objecte de tràfic… Aquest discurs de la llibertat és una de les falsedats més grans.
Llibertat molt vinculada a la democràcia, de la qual es parla com si fos un absolut, i es fa servir per a tot…
Fernando Savater i també Elsa Morante, que era comunista, posaven com a exemple de democràcia la de l’antiga Grècia. Una cosa que era per a un grupet, de la qual estaven exclosos els esclaus, les dones, els residents estrangers… Faig un estudi basat en el llibre, molt detallat, de Vicente Serrano sobre el valor real del vot a Espanya, on apareixen els trucs que tenen perquè, al final, surtin les eleccions com volen que surtin. Tenim dos partits dominants, que s’han repartit el poder durant aquests 40 anys, que fan el mateix que Cánovas i Sagasta. Amb una excrescència, que són els partits nacionalistes. Ens hem presentat a eleccions diverses vegades com a Partit Feminista i sabem el que suposa participar en una campanya electoral on els mitjans de comunicació i tots els sistemes de publicitat estan comprats per les grans formacions polítiques. Un engany que els agrada molt als que, quan es parla de socialisme, l’associen a dictadura.
El populisme, tan à la page, té alguna cosa, molt o poc a veure amb la democràcia, tal com avui es concep?
El populisme és molt antic. Els tribuns, dels quals també parla Marx, feien grans discursos a les masses explotades i famolenques, prometent-los l’alliberament. Sempre apareix un salvador. Aquí tenim Mussolini, Perón i el que va ser el feixisme a Espanya. El populisme està directament relacionat amb el desprestigi de la política: els partits que s’han repartit el poder són uns corruptes i no resolen, com van prometre, els problemes. La conclusió és que la política és una porqueria i els polítics són uns pocavergonyes. Aquí, surt ara, un altre salvador, que va ser Pablo Iglesias, que no és d’esquerres ni de dretes, perquè totes dues estan desprestigiades. Llavors no se sap on ets. Als llimbs? Tampoc vol ser de centre, perquè per això ja hi ha el PSOE, i també es reclama de centre el PP, igual que Ciutadans. Així es fan discursos desmanegats, prometent coses impossibles.
El capitalisme, es diu a La filosofía del engaño, s’ha convertit en un dogma.
El capitalisme domina econòmicament el planeta. Aquesta és la desgràcia de la humanitat. Al seu davant no hi ha cap mur de contenció. Lenin deia que quan vulguis conèixer les arrels d’un problema, pregunta’t a qui beneficia. El capitalisme persegueix exclusivament el benefici. Ha fet una campanya, cada vegada més convincent i reeixida, que la cosa pública va malament i, per tant, cal privatitzar-ho tot. Afeblint, aprimant cada vegada més el sector públic, que es va aconseguir després de segles de lluita de les classes treballadores, per entregar-lo a l’empresa privada. El seu discurs és que les coses privades van bé, que es gestionen amb honradesa i eficàcia, mentre les públiques són corrupció i malbaratament.
Així doncs, La filosofía del engaño no podia deixar de fixar-se a Catalunya, sinó tot el contrari…
He viscut tota la meva vida a Catalunya, on em trobo que, l’any 60, el PSUC s’està manifestant, l’11 de setembre, davant el monument de Casanova. ‘Com us manifesteu davant d’aquest tipus, que era un boiard?’, preguntava la meva mare. No hi havia res a fer, perquè el nacionalisme era antifeixista. S’han basat en la fantasia que els independentistes catalans són d’esquerres, i els que volem la unitat d’Espanya, doncs, som feixistes. En el llibre es repassa la història de l’independentisme català, per demostrar-los que en realitat són uns nazis, perquè tenen aquell discurs racista del Mein Kampf: nosaltres som millors, més treballadors, més cultes, més eficaços… I la resta d’Espanya ens roba, ens pren els diners que hem guanyat amb el nostre esforç. Per tant, ens n’hem d’anar. Però, a on? A l ‘imperialisme nord-americà, és clar. Com a Iugoslàvia, que és un dels meus dolors.
Els emigrants, cosa de la qual Catalunya en sap molt, constitueixen una part important de la filosofia de l’engany…
S’ha sabut que els sirians que van arribar a Alemanya, de la mà d’una gran campanya d’Angela Merkel, treballaven per un euro a l’hora. Això li convé al capitalisme. L’exèrcit de treballadors de reserva, del que parlava Marx, que contribueix a abaixar el sou de tots els altres. Una cosa que genera competència, ràbia, i que és utilitzada com a combustible polític per l’extrema dreta. Una filosofia de l’engany que podria aconseguir el seu clímax en el “trans”? De moment, és el final de la filosofia patriarcal-capitalista. S’ha introduït en el moviment feminista com un cavall de Troia, dient que el sexe no existeix, que la divisió dels éssers humans en dos sexes, com totes les espècies de mamífers, és una qüestió cultural. D’això se’n diu gènere, que qualsevol pot triar en el moment que vulgui. Arribem així a les “ànimes errants”, de l’escolàstica, que busquen el seu cos. Volen canviar el cos mutilant-se, i creuen que així canvien de sexe. I això no és cert. Perquè el sexe es construeix en el moment de la fecundació. Els transsexuals, que n’hi ha hagut sempre, s’havien de sotmetre, segons la llei del 2007, a un procés de transformació. Ara no és així. El transgènere significa que, amb la sola declaració del teu desig, canvies de sexe.
