Un 25% per burxar en el fanatisme

Susana Alonso

Ja tenim l’excusa perfecta. Uns i altres, els dos extrems, uns en català i els altres en castellà, han respirat tranquils perquè així encara són vius, encara poden atiar els sentiments, l’estómac, per sobre de la raó. I, si bé és legítim demanar més hores de castellà a l’escola, si bé també ho és defensar un model lingüístic que ha estat cabdal perquè els castellanoparlants poguessin accedir clarament al bilingüisme, la realitat és que uns i altres es nodreixen d’una radicalitat, d’un sentiment de menyspreu, que fa impossible que s’arribi a punts en comú. La hispanofòbia d’uns i la catalanofòbia dels altres camina inexorablement cap a un espai on la convivència ja queda tocada de mort.

Jordi Pujol es mostrava en desacord en l’aplicació d’una immersió que suposava, de facto, que els fills dels immigrants vinguts de diverses parts d’Espanya arribessin a dominar les dues llengües, cosa que només era un privilegi dels catalanoparlants. A la burgesia catalana ja li anava bé que aquesta gent romangués als seus barris, sense barrejar-se gaire amb aquells que els donaven menjar. La immigració va aplaudir que el català fos l’única llengua d’aprenentatge a l’escola, ja que podia significar un ascens en l’escala social, un punt més per poder accedir al mercat de treball. L’esquerra, el PSC i el PSUC, van apostar per aquest model, precisament per intentar cohesionar la societat catalana, tenint en compte que a aquella immigració que es manifestava majoritàriament A favor de la “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, li faltava un esglaó per integrar-se del tot al lloc on vivia: la llengua.

Quaranta anys després, podem afirmar que la immersió ha estat un èxit. Els ho diu un professor que ha treballat tot aquest temps en escoles i instituts, constatant que l’alumnat de llengua materna castellana acabava els seus estudis obligatoris amb uns nivells acceptables de català. Sense la immersió, aquests alumnes mai no haurien estat bilingües. Cal divinitzar la llei d’immersió i convertir- la en un mantra intocable, en una espècie de símbol intangible? Clarament, no. Diversos factors han convergit perquè arribi el moment de plantejar canvis que enforteixin l’objectiu del domini de les dues llengües oficials.

D’una banda, els estudis que existien als anys vuitanta sobre la immersió la definien com l’ensenyament en una llengua no pròpia, no materna. La majoria venien del Canadà, on alumnes anglòfons eren immergits en la llengua francesa i els francòfons en l’anglès. A Catalunya (potser deliberadament) els alumnes catalanoparlants van ser exclosos de la immersió, creant, ja des del principi, un greuge comparatiu.

Quin era l’objectiu en aquella època? Que l’alumnat castellanoparlant conegués perfectament el català? O que l’alumnat catalanoparlant oblidés per sempre el castellà? Recordo que es deia que aquests últims ja l’aprendrien a la tele i al carrer, i no calia ensenyar- lo a l’escola.

L’ideal perfecte d’immersió hauria estat que, per posar exemples, a Cardona o a Mollerussa, els alumnes haguessin fet l’ensenyament en castellà, i a l’Hospitalet o a Badalona, en català. Un factor important que no cal menysprear és el paper del procés en tot plegat. Al llarg del temps s’ha vist, d’una manera molt barroera i dolorosa, com certs sectors de l’independentisme recolzaven (i recolzen) postures contra el castellà. En la seva República imaginària, el català era l’única llengua. Gens d’interès a tenir en compte més de mig Catalunya que té el castellà com a primera llengua.

El mal que li han fet al català és enorme. No s’estima una llengua imposant-la; no s’aconsegueix que s’estimi si es menysprea la de l’altre. La solució no passa pel 25% de classes en castellà. No s’entén l’aferrissada defensa d’una llei per part dels Comuns, sense voler arribar al fons de la qüestió, ni el crit al cel posat per entitats pel fet de fer una matèria en castellà, com si això signifiqués la mort definitiva del català. Excepte si volen la confrontació per sobre del consens.

Cal una revisió. Fins i tot Irene Rigau, gens sospitosa d’espanyolisme exacerbat, ho demana. Això implica adaptar el model a cada escola. Més hores de la llengua en minoria. Tan fàcil com això. Però, és clar, qui ho vol si el fanatisme que ens atrapa dona després tants fruits en forma de vots?

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides