Laporta es queda sense discurs i Xavi fa seu el de Koeman

L'eliminació de la Champions deixa en evidència els errors del nou entrenador, que ara corre el perill de fer culpable al vestuari

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, es va quedar sense discurs, sense paraules, sense missatge i sense pla després de la derrota a l’Allianz Arena de Munic. Lògic, perquè després del fitxatge de Xavi, cantant i ballant en la presentació del nou entrenador, a més d’anunciar l’inici d’una altra dècada prodigiosa, al llarg de les hores prèvies al partit de dimecres va donar embranzida a un entusiasme i eufòria sense precedents. 

Interpel·lat per la premsa enviada al partit, Laporta no va tenir cap mirament ni cautela. “El Barça és un club que té una tradició, una trajectòria i volem passar. És d’aquests partits en què has de treure l’orgull i s’ha de demostrar el que ets. Els jugadors trauran l’orgull. Estic molt confiat que passarem. A pesar que la climatologia no és la més apropiada, això no serà excusa perquè el Barça no tregui l’orgull i la dignitat”, va dir. “No hi ha por. Ens la juguem, tot això dóna respecte, però no por. Estem desitjant ja que arribi el partit. A l’afició els demano que estiguin orgullosos de ser del Barça, tenim per davant una etapa esplendorosa”.

Amb motiu, en acabar el partit que va fer caure el Barça a la segona divisió europea, Laporta es va amagar, també Rafael Yuste i per descomptat l’arrogant Enric Masip, que només està per a entrevistes amables i amb llicència per a insultar. Quan havia de donar la cara i explicar o justificar que el Barça feia vint anys que no queia eliminat a la lligueta de la Champions, Laporta va deixar a Xavi sol davant el perill, també als jugadors, que més mal que bé van sortir a admetre que havien tingut un mal dia, certament.

Finalment, no obstant això, a la porta de l’estadi una càmera de TV3 l’estava esperant, amagada, quan sortia escortat pel seu ‘camarot’. La raó i la responsabilitat li exigien donar la cara, com a president, mentre que el cos li demanava amagar-se i deixar passar la tempesta com ha fet fins ara, per falta de pla, de recursos i de noves idees per a omplir les portades amb massa gestes que són més mediàtiques, propagandístiques i estratègiques que esportives i de veritable gestió.

Atrapat entre el seu instint, covard, i les empentes dels seus assessors cap a la càmera, el president va acabar embastant diverses frases d’escassa convicció i cap contingut demanant que, en un moment com aquest, “tot el barcelonisme remi en la mateixa direcció”.

És a dir, res que pogués millorar el silenci, dolós i martiritzant, que ell mateix hagués desitjat mantenir després d’haver-se excedit en la prèvia del partit donant per fet que, si més no, l’equip li donaria guerra al Bayern i el Barça guanyaria per primera vegada en la història a Munic. S’havia cregut les fantasies contagioses propalades des del propi vestuari pel nou entrenador, Xavi Hernández, també víctima d’aquest autoengany, personal i mediàtic, focalitzat en què la clau de l’èxit i renéixer del Barça radicava només en fer fora l’entrenador de Bartomeu.

Un plantejament tan primitiu, ingenu i barat que, se suposava, es feia més de cara a la galeria per a generar i augmentar l’entusiasme, desbocat, que havia despertat el seu aterratge al Camp Nou. Xavi va arribar, com es va anunciar a bombo i plateret, amb temps de sobres per a transformar el caràcter i la personalitat de l’equip, amb la seva màgia, i per a protagonitzar la petita proesa de salvar la classificació per als vuitens de la Champions. 

Després, la premsa ha estat l’encarregada de falsejar el relat fonamentant-lo tot a la capacitat i enginy tàctic de Xavi per a abatre al colós alemany, aquest rival que havia maltractat al Barça de Quique Setien (8-2) i al de Koeman (0-3 al Camp Nou).

La catàstrofe, no admesa en el seu moment, va ser empatar a zero a casa contra el Benfica, aquest va ser el partit clau, l’estrena fatal de Xavi en una competició que li ha vingut gran i que l’ha marcat massa. Pressionat per aquesta situació va cometre un altre error de gran importància en reservar jugadors i forces de cara a Munic, davant el Betis, encadenant dues derrotes de molt difícil recuperació.

A la Champions, la relliscada és tant històrica com irrecuperable amb seqüeles fins i tot psicològiques en el tècnic de Terrassa, ferit en el seu incipient prestigi com a entrenador perquè el Bayern va jugar amb ell, amb l’equip i fins i tot es va permetre el luxe de rematar el partit amb els suplents. La suficiència de Xavi va estar un esglaó per sobre de la humilitat requerida per la situació. Se li va anar la mà donant per fet que el seu vestuari anava a morir en l’intent i lluitar amb una intensitat superior a la normal. Ni rastre d’aquest plus.

El Barça d’avui està limitat pels errors acumulats d’una transició mal executada, impossible i incompatible amb l’enorme poder del vestuari, i rematada tràgicament amb l’acomiadament de Messi d’un dia per l’altre.

Xavi, sorprenentment, s’ha deixat portar també per aquesta mateixa sensació que Messi no és imprescindible. Cert, ningú ho és. Però Messi continuava sent necessari per a aquest Barça en les acaballes del seu cicle. Aquesta ha estat la principal falta de perspectiva dels qui prenen les grans decisions, perquè els resultats de Koeman es van atribuir equivocadament a la seva gestió i no al buit deixat per Leo.

Tant és així, que el conte de la premsa va influir massa en el clam que va envoltar l’arribada de Xavi i en el mateix entrenador a l’hora de plantejar-se els canvis i les estratègies. Koeman era més realista, va propiciar situacions de menys risc i va intentar controlar d’una altra forma els partits, principalment perquè no tenia davanters. 

Després dels repassos de Benfica, Betis i Bayern, els partits en els quals més s’havia de notar la bona mà de Xavi, el resultat és que Laporta no sap què dir i Xavi ha fet seu el discurs de Koeman. Del “és el que hi ha” a “aquesta és la realitat que tenim”. Poca o cap diferència quant a l’acceptació del veritable calibre del vestuari.

Koeman, amb més experiència, no va reaccionar amb crítiques als jugadors mentre que Xavi ha deixat entreveure l’adopció de mesures dràstiques. No ha encaixat bé que la falta d’orgull, almenys presumpta, de l’equip hagi malferit el seu i apagat aquesta lluminositat del seu cartell com a entrenador.

El que ve és un moment encara més delicat per a Xavi mentre Laporta es lliura en cos i ànima a lluitar contra Tebas en nom de Florentino, guanyar el referèndum de l’Espai Barça i treure’s de sobre els avals. 

L’equip? Guanyar l’Europa League? Classificar-se per a la pròxima Champions? Laporta creu que per a això ja hi ha l’entrenador.

Ara Xavi coneixerà aquesta sensació de sentir-se completament sol… encara que menys que Koeman, és clar.

(Visited 158 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari