El 1948 es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Les Nacions Unides van ser creades tres anys abans per tal de vetllar per la pau, la igualtat i els drets humans després del gran conflicte que va ser la Segona Guerra Mundial. En aquell moment poques dones representaven els seus estats, poques dones formaven part de la comissió d’elaboració d’aquesta gran carta. Tot i així, els drets de les dones van ser presents i es van recollir dins de la declaració dels drets humans. La seva aportació no va ser menor, atès que des de la utilització sexista del llenguatge fins al reconeixement de drets específics calia aquesta mirada inclusiva en el reconeixement dels drets.
En aquests 73 anys des de la seva aprovació han estat moltes les mancances en la seva aplicació a nivell global, però pel que fa concretament als drets de les dones, les mancances són molt més desvergonyides. La violència sexual, la bretxa salarial, digital, social, econòmica, cultural, etc., patida per les dones, les violències masclistes de forma àmplia, sovint amb cobertura legislativa o amb lleis tèbies o no aplicades, la discriminació…, tot això ha estat present, i la vulneració dels drets de les dones, un fet execrable.
Les desigualtats han estat obstacle per al desenvolupament de drets bàsics, i el no reconeixement del valor de les aportacions de les dones ha estat la base per a la desigualtat. S’han trencat les mirades uniformistes sobre els drets humans? Els darrers anys han estat molts els projectes i les propostes per superar aquesta desigualtat bàsica i donar una mirada més diversa i una perspectiva de gènere als drets humans.
Per tal d’assolir una igualtat efectiva, transformar les desigualtats existents i assolir la justícia social des d’una mirada inclusiva i plural, cal abordar els drets humans des d’una perspectiva de gènere.
L’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, els Objectius del Mil·lenni, recollien en l’objectiu 5: «Assolir la igualtat entre els gèneres i empoderar totes les dones i les nenes». I reconeixia que «la igualtat de gènere no només és un dret humà fonamental, sinó que és un dels fonaments essencials per construir un món pacífic, pròsper i sostenible».
Des d’ONU-Dones es planteja l’estratègia en cinc punts, el darrer dels quals recull que cal «garantir que les dades i els mecanismes de coordinació incloguin la perspectiva de gènere».
Som al 2021, la pandèmia ha revertit els pocs avenços fets en aquest sentit i, a més, ens trobem en un moment de retrocés clar dels drets, així com de puixança d’ideologies negacionistes d’aquests. Des del 1948 no s’havia avançat gens en molts països; en aquelles democràcies del mal autoanomenat Primer Món, els tímids passos que havien procurat certs avenços tornen a revertir la situació.
El patriarcat estava emmascarat però no havia marxat mai. Les lleis que emparaven i protegien les dones –i no sempre totes– no s’havien aplicat de forma plena. La legislació civil o penal que protegia drets fonamentals no s’ha aplicat amb prou contundència pel que fa a les dones.
Un exemple el trobem en la violació dels drets humans en el tràfic per a explotació –sexual i laboral–. El tràfic per a explotació sexual afecta en un 98% dones. En el cas de l’Estat espanyol, el tràfic per a explotació és al Codi Penal, i tenint en compte que aquest tipus de tràfic té com a principals destinacions Itàlia i el mateix Estat, és evident que no hi ha hagut prou mitjans, recursos, convenciment ni contundència per aplicar la llei penal i actuar contra aquest delicte de lesa humanitat, tenint en compte que l’Estatut de Roma, constitutiu del Tribunal Penal Internacional el 1998, ens recorda que “és deure de tot Estat exercir la seva jurisdicció penal contra els responsables de crims internacionals”.
Així, les dones patim molt més fortament la tebior dels estats per aplicar les lleis. Potser s’ha avançat en documents, en accions, però cal un canvi paradigmàtic, deixar de pensar en individus homogenis segons el patró patriarcal –home, adult, blanc, heterosexual, propietari i amb capacitats normatives–.
Si no hi ha perspectiva de gènere aplicada a les polítiques, a les lleis, com es garanteixen els drets de les dones? Si no es fa una mirada des de la diversitat, com garantirem els drets de totes les dones?
Els drets humans, són universals? O la meitat de la humanitat només tenim la meitat –o menys– dels drets?
