L’arribada dels talibans al poder i la retirada exprés dels nord-americans han semblat un cataclisme des de l’extremadament curta perspectiva occidental. Un cop i un altre oblidem que la guerra afganesa ja fa 40 anys que dura i tothom hi ha anat a fer el seu negoci, que en general no incloïa treballar pel progrés del país. L’inoblidable president Bush ho va dir fa més d’una dècada, i Biden ho ha reiterat enguany: els EUA no van pel món construint nacions. Així s’entén que el foment dels drets humans tampoc és prioritari ni a l’Afganistan ni en moltes de les intervencions occidentals arreu, de forma que ara no ens hauríem d’escandalitzar pel que deixem al darrere.
Fa 20 anys, un cop foragitats els talibans, els rectors de l’Afganistan del segle XXI no van tenir cap recança a reinstaurar en el poder antics senyors de la guerra amb uns antecedents de respecte dels drets bàsics fins i tot pitjors que els barbuts del mul·là Omar.
És clar que dues dècades i bilions de dòlars van portar canvis, però la majoria no van anar gaire més enllà de Kabul i alguna altra ciutat, sense ni acostar-se a les zones rurals del país. Moltíssimesafganeses tan sols van veure una intervenció en forma de tropes sovint hostils i mortíferes, que donava suport a cacics corruptes sense cap intenció de defensar interessos que no fossin els seus propis.
Qualsevol que hagi visitat el país en les últimes dècades, especialment si ha sortit de la còmoda bombolla de la capital, ha vist que la situació a moltes zones rurals no era especialment diferent respecte a la presència anterior de dones a l’espai públic o que els periodistes continuaven sent maltractats i fins i tot assassinats si gosaven fer la seva feina.
Tot i reconèixer que des del 2001 es van fer alguns avenços que ara amenacen d’esfondrar-se, la investigadora de HRW Heather Barr, especialista en Afganistan, denunciava fa poc a la premsa nord-americana que els Estats Units “mentre amb una mà escrivien un xec gran i generós, donaven l’altra a criminals de guerra amb antecedents de violència contra les dones”. Això sí, el 2001 es parlava molt dels drets de lesdones i de com es recuperarien gràcies a la nova democràcia impulsada per l’OTAN. “L’objectiu dels terroristes és oprimir brutalment les dones”, deia aleshores l’inefable Bush mentre hi enviava més i més soldats. Els mateixos governs i grups polítics occidentals que defensen –un altre cop– els drets de les dones afganeses, actuen amb notable indiferència pel que fa als drets de moltes altres (siguin saudites o les desenes de milions de dones que al sud de l’Àsia viuen en condicions no gaire diferents de les afganeses), perquè el que realment compta és la defensa dels interessos nacionals, sigui el que sigui el que això vol dir als fòrums de poder del món desenvolupat. I això ho saben també moltes afganeses d’aquelles que se suposa que ens preocupen tant.
Un excel·lent article d’Anand Gopal al New Yorker donava veu fa poc a “les altres dones afganeses”, les de zones remotes, que gairebé mai surten als reportatges que es fan sense sortir de Kabul; és a dir, la majoria. Aquestes altres veus del sud afganès expliquen com els occidentals no van fer res per elles, i com molts germans, marits i veïns van morir a mans dels visitants o dels corruptes senyors locals reinstaurats amb suport occidental. Per elles els talibans són un mal menor, encara que ens costi d’entendre.
“Van venir pels seus interessos geopolítics i ara marxen pels seus interessos domèstics. Els americans van reemplaçar el règim bàrbar dels talibans amb brutals senyors de la guerra, i després van negociar amb els talibans. Han llençat bombes, contaminat, fet el sistema encara més corrupte. Mai no els va interessar el poble afganès”, deia Malalai Joya. Quan era poc més que una adolescent, va gosar enfrontar-se als líders tribals que, amb suport occidental, volien canviar algunes coses perquè altres no canviessin gens després de la caiguda dels talibans. La seva valentia li va costar viure en clandestinitat a l’Afganistan democràtic i respectuós dels drets humans que alguns han volgut vendre.
Curiosament, qui va presidir durant molts anys la Comissió de Drets Humans afganesa, Sima Samar, va ser la primera dona xiïta graduada en medicina de tot el país. Ho va fer als anys 80, durant l’època comunista sota auspici soviètic. Aquell govern s’havia de derrocar a tot preu per defensar, és clar, els drets dels afganesos.
I aquí hi som, un cop més.
