Una de les conseqüències de fer-se gran és que t’has d’acostumar a que molts amics i companys es van perdent pel camí. Persones amb les quals has compartit àpats, viatges, estudis o treball deixen de ser-hi. Es moren, en diem. Als meus 65 anys se me n’han mort un grapat, clar. L’últim, Josep Maria Francino, el primer de desembre.
Amb la Pilar, la seva companya, vam coincidir quan ens formàvem per ser periodistes. Unes de les imatges que he repassat aquests dies, en saber de la mort de’n Francino, han estat les del seu casament. Tendresa total.
Suposo que Francino devia tenir els seus rampells de geni, com tothom, però jo n’hi vaig veure cap. I això que vam coincidir una colla d’anys a Ràdio 4 i a Com Ràdio. La seva presència era la de la bonhomia feta persona. M’imagino que els gripaus que s’empassava els exorcitzava versionant temes dels Beatles amb Els Folls, Ràdiokuartet o Magical Mystery Grup.
La seva marxa s’afegeix a la d’altres professionals de la ràdio i la professió amb els quals he treballat: Joan Lluch, Joan Barril, Jordi Estadella, Josep Maria Bachs, Toni Traveria,… Cada un d’ells s’ha endut un munt de records i històries i moments compartits.
Una de les moltes cançons conegudes dels Beatles és Don’t let me down, No em decebis. Josep Maria Francino, en Francino, el Xino, mai no em decebre ni com a professional, ni com a persona, ni com amic.
