Aquesta ha estat una setmana de silenci mediàtic al voltant del treball i la figura de Xavi Hernández, el nou entrenador del Barça que, paradoxalment, s’ha vist submergit en un buit mediàtic després del que ha estat el seu millor resultat a la banqueta del FC Barcelona, la victòria (1-3) a l’estadi La Ceràmica de Vila-real.
El partit, en efecte, va registrar un marcador inflat conseqüència dels dos gols finals fruit de dues jugades d’indiscutible mèrit, però en accions molt aïllades i després que l’equip blaugrana perdés el control del partit, del joc i es mostrés incapaç d’atacar des del minut 20 de la primera part. Per resumir-ho, l’equip de Koeman no havia mostrat tanta feblesa ni falta de personalitat ni estil ni tan sols en la derrota davant el Benfica (3-0), després de dominar estèrilment la major part del partit.
A Vila-real, el Barça va desaparèixer per complet, va perdre energia, espurna, estil, convicció i personalitat. Des del punt de vista tàctic, Unai Emery li va donar un bon repàs a Xavi, amb la diferència que els locals no van ser capaços de convertir aquesta superioritat en gol i el Barça, a diferència dels partits anteriors, va arribar viu i amb una certa punteria a aquests minuts finals.
Així i tot, durant la setmana no s’han dedicat les tertúlies, com les dues setmanes anteriors, a cantar i enaltir les excel·lències de Xavi, dels seus mètodes, el seu enginy tàctic i estratègic, la seva capacitat motivadora o la seva intel·ligència psicològica. Simplement, s’ha parlat d’una altra cosa com de la gala de la Pilota d’Or, el just per a no reconèixer que aquests tres guardons mundials –oficiosament, el reconeixement dels tres millors jugadors del planeta de l’any 2021- a Leo Messi, Alexia Putellas i Pedri provenien de l’herència de Bartomeu.
També s’ha parlat del referèndum sobre l’Espai Barça, un tema propulsat des del club amb l’especial interès de generar una certa expectació mediàtica pel vot telemàtic, en aquest cas del tot intranscendent donades les circumstàncies i l’escàs valor social de la convocatòria.
I, finalment, per a evitar el debat futbolístic després de la victòria sobre l’Espanyol, agònica i poc convincent, l’empat davant el Benfica, decebedor, i el triomf a Vila-real, amb el pitjor joc dels tres partits de Xavi, s’ha llençat als llops de la premsa preses fàcils de mercat com Ferran Torres per a entretenir a les “feres” i esperar que davant el Betis les coses millorin.
No és culpa de Xavi ni del seu treball, sinó de l’error de càlcul d’aquest lobby mediàtic que va donar per fet que amb la seva arribada el món anava a girar-se del revés o que Xavi anava a donar aquestes passades de gol que tant es troben a faltar. Xavi no podia fer miracles, no almenys amb tres setmanes de treball i amb les mateixes baixes que tant van afectar el joc quan l’entrenava Koeman.
El bany de realitat ha estat una dutxa d’aigua freda per culpa de les expectatives, exagerades i sense més base que l’entusiasme de la premsa per enterrar a l’entrenador holandès i celebrar anticipadament la revolució Xavi. Li queda treball, necessita paciència i la confiança que se li va negar en el seu moment a Valverde i sobretot a Koeman. Sort tindrà Xavi si, a més, com sembla, la mateixa junta de Laporta juga a favor seu i no en contra. Que ja és un gran avanç.
