No s’han fet esperar les crítiques a Ronald Koeman després de l’acord aconseguit amb el FC Barcelona per la seva liquidació, finalment tancat en 10 milions d’euros, que inclou la fitxa pendent de la temporada i els endarreriments de l’any anterior. A Koeman mai li ha faltat, des que va arribar al Barça, un exèrcit de periodistes invariablement en contra, disposat a no deixar passar-n’hi ni una i a discutir i sospitar de totes i de cadascuna de les seves decisions, un periodisme fins i tot molest i disgustat amb els seus èxits. També irritat quan s’ha sabut que havia cobrat pels seus serveis argumentant el seu escàs barcelonisme i la seva falta de sensibilitat.
Tots aquests periodistes i informadors pertanyen a aquest entorn mediàtic que té com a “credo” el cruyffisme i que no van dubtar en el seu moment a exigir el pagament de la totalitat del contracte de Johan Cruyff quan va ser destituït del seu càrrec pel llavors president Josep Lluís Núñez.
No existeix un pitjor argument que el d’acusar a Ronald Koeman, el golejador que li va donar al Barça la primera Copa d’Europa, de ser algú que ha vingut al Barça només per diners i que ha estat incapaç de perdonar la liquidació.
El primer i principal és que es diguin Cruyff, Valverde, Guardiola, Tata Martino o Quique Setien, sigui qui sigui l’entrenador, un contracte se signa per a ser complert per ambdues parts amb independència de quins siguin els resultats. El mateix els passa als jugadors que, si s’haguessin de mesurar pels seus títols i rendiment, no hi hauria manera de consensuar una fitxa al final de cada temporada. Caldria descomptar-los a alguns futbolistes una part del que van cobrar la temporada passada amb el pretext que van regalar la Lliga quan la tenien a les seves mans?
No hi ha resposta. O millor dit, excepte en cas d’expedient i sanció per indisciplina o mala conducta, els contractes es compleixen i es paguen. Uns ofereixen un rendiment per sobre del valor de contracte, com és el cas de Pedri, Mingueza o Araujo, i altres ja se sap que poden estar cobrant per sobre de les seves prestacions si bé han atresorat un històric de títols i de rendiment que, en el seu moment, o amb la perspectiva que dóna el temps, mereix una recompensa en forma d’un gran contracte de final de carrera.
Objectivament, no obstant això, la professionalitat de Ronald Koeman, igual que el seu barcelonisme, no poden posar-se en dubte ni ser qüestionats. Pel doble motiu que Koeman va venir per barcelonisme i perquè va defensar fins a l’últim segon el club per sobre dels seus interessos personals.
A diferència de Xavi Hernández, a qui no li va convenir estratègicament, pels seus plans personals de futur, venir al Barça quan l’equip necessitava algú amb carisma i personalitat, Koeman ho va deixar tot, inclosa la seva selecció, per a aterrar al Camp Nou.
Dit d’una altra manera, Koeman no va preguntar qui era el president o si s’estava ordint un vot de censura. No va haver-hi cap lobby de periodistes, com sí ho va fer el club de fans de Xavi, intentant convèncer-lo que no vingués en aquesta precisa conjuntura amb el risc de donar-li oxigen a la directiva de Bartomeu.
Xavi coneixia perfectament tot el que es forjava a l’entorn, inclosa, sobretot, l’enorme moguda política, sobiranista, que cavalcava imparable a la reconquesta de la llotja del Camp Nou. El que Xavi es va creure és que, després de dir que no a Bartomeu, és a dir no al Barça -es miri per on es miri-, el candidat protegit per l’oposició anava a ser Víctor Font. Tant s’ho va creure que li va permetre jugar amb el seu nom fins a un límit que fins i tot va molestar a Joan Laporta, nou “rei del mambo” a partir del fet que es va presentar com a candidat amb una lona en bandolera.
A Koeman tot això no lo treia el son, li importava el Barça i amb aquest sentit de club va assumir totes i cadaacuna de les moltes i complexes dificultats. Koeman no va exigir fer fora als fisioterapeutes, preparadors físics, cos mèdic, scoutings i analistes. Al contrari, va haver de conformar-se amb els horrors del burofax de Messi i aguantar amb el cabreig de Luis Suarez, la nòmina del qual no es podia sostenir a causa de la pandèmia ni tampoc la dels altres amics tòxics de Leo, com David Vidal i Ivan Rakitic.
Fins que Messi no va tornar a centrar-se i a estar pel joc, obligat per la inflexibilitat del president Josep Maria Bartomeu a quedar-se, van passar llargues setmanes de tensió i d’obscurantisme en el vestuari coincidint amb un inici de Lliga encara més agitat en tot l’entorn social. Quan Messi va demanar sortir del Barça es va organitzar un vot de censura àmpliament secundat per tot l’aparell mediàtic de l’oposició que, inevitablement, va gravitar i va sacsejar l’entorn de l’equip contínuament.
Fins al punt que, al cap de cinc mesos de la seva arribada, Koeman es va veure embolicat en una situació de buit de poder després de la dimissió de la junta de Bartomeu i l’aterratge d’una Comissió Gestora que, en la primera conversa, li va venir a dir que no li podia pagar la fitxa ni a ell ni als jugadors, la qual cosa es va traduir en un ajornament dels pagaments fins que es pogués reobrir el Camp Nou.
La primera reacció de Víctor Font, el candidat millor col·locat a l’estiu, va ser la d’afirmar que Koeman era un pedaç i que mantenia la seva aposta per Xavi, assegurant que l’entrenador holandès no seguiria en el club, si ell era president, “encara que guanyés el Triplet”.
Amb aquest ambient, l’estadi buit, les eleccions en plena campanya, la irrupció i victòria de Joan Laporta, que mai va admetre a Koeman com un entrenador de futur, l’equip va aconseguir guanyar la Copa del Rei i remuntar-li 12 punts a l’At. Madrid fins a estar en disposició d’atacar la Lliga si guanyava a casa al Granada.
Aquella nit Koeman va entendre i va comprendre fins a quin punt ell formava part d’un joc diabòlic i pervers, perquè els plans de Laporta passaven per diversos propòsits tant secrets com irrenunciables. El primer, no li convenia que Koeman, l’entrenador de Bartomeu, guanyés Lliga i Copa. Però el segon era comptar amb un entrenador que assumís tot el que anava a passar com donar-li la puntada a Messi i quedar-se amb aquestes ‘vaques sagrades’, com Piqué, que ara domina el vestuari amb l’aquiescència i complicitat d’un president que ha jugat amb la continuïtat de Koeman únicament a favor dels seus interessos.
La pregunta inversa i coherent hauria d’estar dirigida a Xavi per a saber si ell ha renunciat a la seva fitxa per a col·locar a la seva dotzena de nous càrrecs de l’staff o per a compensar els cinc milions que el Barça ha hagut de pagar a l’El Sadd per la seva llibertat. Xavi tenia tot el dret a renovar a l’estiu amb l’equip de Qatar, que li va agregar la clàusula de rescissió si volia un gran contracte per als anys següents. Al cap i a la fi, ell no sabia si el Barça l’acabaria fitxant algun dia.
Ha estat Laporta qui ho ha encarit tot amb les seves decisions, primer perquè necessitava a Koeman com a escut i després perquè necessitava a Xavi com a projecte mentre ell continua pensant en un entrenador alemany per a després del de Terrassa.
Koeman ha complert com a home de club, valorant i estimulant com no ho havia fet cap altre tècnic des dels temps de Tito Vilanova els jugadors de casa i descobrint gangues com Pedri, ahir nominat en el lloc 24è de la Pilota d’Or i millor Sub-21 del món. Quants diners s’ha estalviat el Barça en fitxatges amb la gestió de Koeman? Només amb els traspassos d’Ilaix Moribar i Konrad de la Fuente el Barça va guanyar més de 20 milions. Els comptes surten de sobres.
