Twitter s’ha convertit en els darrers temps en l’eina més potent de difusió d’opinió. Qualsevol usuari pot dir-hi la seva sense que en la majoria de vegades la transmissió de mentides o la propagació de notícies falses siguin penalitzades. Fins i tot, en algunes ocasions, genera més impacte en l’opinió pública el que afirmen usuaris anònims que el que diuen periodistes que treballen diàriament amb informació veraç, dades contrastades o contingut d’una fiabilitat molt més elevada. Malgrat tot, algunes vegades és un espai molt interessant per conèixer la tendència de pensament d’alguns sectors sobre algunes qüestions de l’actualitat política i social.
En aquest sentit, i des de fa uns mesos, he pogut llegir diverses piulades que assenyalen que l’expresident Jordi Pujol va ser i ha estat “víctima de l’Estat” pel simple fet d’haver estat un polític de l’espectre nacionalista català. És que la corrupció d’aquí està bé i la de la resta del món està malament? És que la corrupció de Catalunya es pot permetre i la del Partit Popular de Madrid, no? Cal remarcar, a més, que ell mateix va reconèixer l’any 2014 que la seva família havia mantingut diners no regularitzats a l’estranger. A tot això cal afegir-hi que els seus fills han estat notícia al llarg dels darrers anys per haver estat involucrats en diversos casos de corrupció, malgrat no afectar-lo a ell de forma directa.
Algunes piulades que corren per Twitter i alguns missatges d’alguns càrrecs polítics són la constatació que un dels objectius d’una part important del moviment polític independentista (sobretot el que fa veure que no ve de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya) és mirar de recuperar la imatge que tenia Jordi Pujol abans del 2014, perquè saben que va ser ell qui va posar els fonaments del nacionalisme català actual i que, sense la seva tasca política, el procés no hauria estat igual.
El rerefons, però, de tot plegat és que hi ha un gruix ampli de la classe política catalana nacionalista i independentista (amb Jordi Pujol al capdavant) que considera que les institucions polítiques li pertanyen i que pot fer i desfer més enllà dels límits legals i imposar com a línies vermelles els seus valors morals i ètics. I aquí és on rau la causa principal de les piulades que s’han produït al llarg de les darreres setmanes i mesos, que cerquen situar “l’Estat” com l’inductor del que li està passant a Pujol. En definitiva, col·locar l’expresident de la Generalitat com un element més per sumar independentistes, però, al mateix temps, perquè saben que és un dels seus.
Les conseqüències d’aquest estil de fer política són conegudes: la divisió de la societat catalana entre independentistes i no independentistes o, en altres paraules, entre bons i mals catalans i catalanes. Perquè, al cap i a la fi, són els mateixos polítics nacionalistes (ara convertits en independentistes) els que han fixat i fixen els criteris i els barems per ser un català o catalana de primera o de segona. Aquesta és segurament una de les ferides més difícils de cicatritzar en una societat com la nostra.
De models i paradigmes de societat n’hi ha un munt i cadascun té les seves particularitats i els seus trets característics. Soc dels que pensen que una de les tasques més importants de qualsevol governant és la cerca d’instruments que afavoreixin la cohesió i la unió de la seva comunitat. Instruments que busquin la integració i no la separació. Instruments que defugin distingir entre ciutadans i ciutadanes de primera i de segona.
Potser una de les millors definicions de la societat en la qual aspiro a viure la va apuntar recentment l’exdiputat socialista Eduardo Madina. El que va ser dirigent del PSOE va afirmar, en una entrevista amb la periodista Gemma Nierga, que no li produïa “cap sensació negativa” saber que pròximament sortirien en llibertat els etarres que havien intentat assassinar-lo, perquè en el “model de societat que jo vaig defensar sempre hi tenia un forat per a ells, a diferència del model de societat que van defensar ells, que mai va tenir un forat per a mi”.
Afortunadament, a Catalunya no hi ha hagut ni hi ha la violència que va patir la societat basca. No obstant això, tant de bo fóssim capaços, entre tots i totes, de construir un futur sense revenges i sense ressentiment.
Ah!, i una societat on la corrupció no fos tapada per interessos polítics i on les institucions no fossin utilitzades per a objectius que divideixen.
