Visca, això és el que hi ha!

La premsa canvia el discurs i la crítica, àcids i implacables contra Koeman, per una eufòria lliurada i optimista a Xavi, encara que l'equip segueix igual, sense gol ni davanters

El barcelonisme en general, en línia i influït en bona mesura per l’entorn mediàtic, ha celebrat gairebé amb eufòria que l’equip estigui a un pas de no classificar-se per als vuitens de final de la Champions League, fet que suposaria, des del punt de vista del prestigi i del palmarès europeu, una hecatombe i un fracàs sense precedents.

La crua realitat, bàsicament que l’equip de la mà de Xavi Hernández no ha estat capaç de marcar un gol de jugada en els seus primers 180 minuts de joc, només un i de penal més que discutible en el derbi contra l’Espanyol, és que no s’han millorat els registres de Koeman o de Sergi Barjuan. 

També existeix, a més d’evidències indiscutibles, una unànime sensació que al Barça li manquen avui futbolistes determinants a l’àrea com ho eren Messi, Suárez i Griezmann. La seva absència, a més, ha coincidit amb lesions de molt llarg abast dels qui han d’aportar aquesta punteria com Ansu Fati, Dembélé, Kun Agüero i Martin Braithwaite.

Fa mesos, com qui diu, que el Barça s’està jugant el futur amb l’única basa de Memphis Depay en punta, solitari, amb molt d’avantatge per al contrari a l’hora de defensar-lo i controlar la perillositat, més aviat escassa, del conjunt barcelonista.

Les prestacions i els resultats, amb les estadístiques a la mà, no han canviat ni amb un o amb un altre entrenador perquè es vulgui o no el Barça disposa avui dels recursos que té, limitats, i que, com van dir Gerard Piqué i el mateix Ronald Koeman, al final “això és el que hi ha”, frase encunyada defensivament en els pitjors moments del calvari de l’entrenador holandès que ara s’interpreta i utilitza acusatòriament en contra seva per a justificar el derrotisme i el negativisme amb el qual se l’ha etiquetat.

Per a posar-ho en context, quan Koeman empatava un partit, més o menys amb els mateixos paràmetres de joc, les rodes de premsa posteriors constituïen un afusellament a base de preguntes perverses i malicioses perquè, inexplicablement, el Barça no feia gols. Per a les crítiques a Koeman, àcides, generalitzades i enverinades, les absències de Messi o Griezmann no eren excuses, al contrari, de la mateixa manera que les baixes d’Ansu, Dembélé, Agüero i Braithwaite no podien condicionar la poca efectivitat golejadora ni l’estil. 

L’equip havia de ser, tant sí com no, un equip guanyador. A Koeman se li van exigir resultats immediats, obrir el camp sense extrems, rematar-ho tot sense davanters, sobrietat defensiva encara que Piqué i Jordi Alba són un colador, i virtuosisme en un centre del camp que, a més, havia perdut al recent guanyador del premi Golden Boy, Pedri, el nou crack dels 1.000 milions de clàusula, com Ansu Fati.

Efectivament, les ombres, els dubtes, el pessimisme, l’angoixa, les tensions i l’estat col·lectiu de nerviosisme viscut entorn de l’equip de Koeman va ser generat per la premsa, que mai va voler a l’holandès perquè era l’entrenador de Bartomeu, en confabulació i amb la cooperació necessària de la pròpia junta directiva que no va dubtar, fins i tot, a contagiar aquesta mateixa inseguretat i sentiment depressiu al mateix vestuari.

No hi ha dubte que ara, amb Xavi, alguns jugadors corren més, o millor, però sobretot que la premsa ha canviat el discurs, només veu brots verds, entén que se li ha de donar temps i confiança a Xavi perquè ell sí que té un pla encara que sigui el mateix que tenia Koeman, jugar tan bé com sigui possible amb els jugadors disponibles, això sí acceptant sense armar escàndols ni retrets els traspassos, les fugides i el pèssim treball de metges, fisioterapeutes i preparadors físics, tots ells rellevats amb l’arribada de Xavi.

Xavi gaudeix del suport eufòric i desmesurat de la premsa que, ara sí, assumeix l’argument que “amb el que hi ha” a Xavi no se li poden demanar miracles, molt menys si estan lesionats Dembélé, Ansu Fati, Agüero i Martin Braithwaite. Ara ja té sentit justificar l’absència de gols per l’absència de golejadors.

Millor per a Xavi, per descomptat, que no ha de remar en contra, encara que els resultats siguin, després de dos partits, menys espectaculars del que es pensava. Els opinadors estan fascinats pel nou estil, el ritme de joc, les decisions, siguin les que siguin, que prengui l’entrenador. Poc importa que l’Espanyol tingués dos pals en els minuts finals per a donar-li la volta al partit amb l’equip trencat, sense forces, com li passava a Koeman, a causa de l’edat d’alguns dels fixos, i de la necessitat de donar-li descansos pal·liatius a Sergio Busquets. 

També s’ha defugit que, amb la mateixa tàctica, el Benfica va controlar el partit i va disposar d’una ocasió d’or, claríssima, per a enviar al Barça a l’Europa League, perspectiva que amb Xavi s’afronta com una aventura simpàtica i interessant i no com el que és, un complet desastre. Ara sí, el Barça pot i ha d’encarar el futur com una temporada de transició amb el principal objectiu de classificar-se, si més no, per a la Champions de la pròxima temporada.

L’entorn empeny, aplaudeix i confirma tot el que Xavi digui o faci, això és el que està ara en l’ambient i en els mitjans provocant aquesta entusiasta sensació que passi el que passi en el partit clau de Munic el Barça de Xavi haurà fet un altre pas endavant en la seva rehabilitació com un dels grans d’Europa.

La pujada d’adrenalina per la vena ha estat de tal calibre que fins i tot s’ha beneït el fitxatge Dani Alves (38 anys) una opció que si li hagués passat pel cap a Koeman és molt probable que aquest no hagués vist la matinada de l’endemà.

Però és rellevant, després de tot, la coincidència mediàtica a assenyalar a Nico, Araujo, Gavi i Demir com els més destacats de l’equip i la no menys sospitosa unanimitat a relacionar a tota aquesta nova onada de joves amb talent amb la proposta futbolística de Xavi. Qualsevol cosa per tal de negar-li a Koeman que va ser ell, i només ell, el responsable de començar a donar oportunitats als joves, el primer Pedri (Golden Boy de l’any), Araujo, Mingueza, Nico, Gavi, Demir, etc. la base del gran equip que el Barça pot tornar a tenir en poc temps.

Visca, això és el que hi ha! És el nou crit de guerra de l’entorn periodístic que ara també tracta d’adoptar a Dembélé com un ‘fitxatge’ de Xavi. N’hi ha hagut prou amb que Xavi l’assenyalés com el millor del món en el seu lloc per a deixar de ser un futbolista injuriat i empestat per ser un fitxatge de Bartomeu i convertir-se en el revulsiu de l’equip descobert pel nou entrenador.

La prova del cotó, com sempre, és Gerard Piqué, que va rematar la gran nit europea afirmant que a Xavi cal donar-li un plus pel que representa i significa. Vol dir això que no li ho donava tot a Koeman o té a veure amb els invents tàctics que degué fer Xavi per a no asseure a Piqué i Alba davant el Benfica, estant com estan els dos molt prop de la suplència? Piqué és molt llest per a aquestes coses.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides