Infància en risc

Sovint hem sentit a dir que el pitjor cop psicològic que pot patir una persona és la mort d’un fill. Quan ens assabentem que algú conegut –per famós o proper- ha sofert la mort d’un fillse’ns encongeix el cor. Ens fem a la idea que els nostres avis i pares moriran abans que nosaltres. Impossible fer-se’n a la desaparició d’un fill o una filla.

Quan arriba el 20 de novembre el mitjans de comunicació ens recorden la situació dels infants al món. A casa nostra i a països més o menys llunyans. Aquell dia de l’any 1989, l’ONU va aprovar la Convenció dels Drets del Nen. És el tractat més signat de les Nacions Unides. Més de 195 països ho han subscrit. Però firmar un Conveni no vol dir que les injustícies desapareguin.

Les xifres varien d’un any a un altre i depenen de la institució o entitat que les donen a conèixer. Però totes són esgarrifoses. ACNUR denunciava l’any passat que uns 200 milions de nens menors de cinc anys patien desnutrició crònica i que el 45% de les morts de nens menors de cinc anys tenien a veure amb l’alimentació insuficient. Els darrers 25 anys s’havien anat fent progressos a nivell mundial en el combat contra la pobresa i la desnutrició infantils. La pandèmia de la Covid-19, però, ha entrebancat aquest procés esperançador i, en força països, ha provocat una marxa enrere en l’eficàcia d’aquest combat.

A Catalunya i a Espanya no moren nens de gana. Però la pobresa infantil està molt estes. Tant, que Espanya és el tercer país de la Unió Europea amb un nivell de risc de pobresa i exclusió social infantil més elevat. És d’un 31,3%. Només ofereixen estadístiques pitjors Romania i Bulgària. És a dir, un de cada tres nens viu per sota el llindar de la pobresa, marcat pel 60% de la mitjana de la renda espanyola. A Catalunya, aquest percentatge s’ha enfilat fins el 33,4% com a conseqüència de l’impacte negatiu de la pandèmia en l’economia de les famílies. La pobresa afecta un 19,3% de la població espanyola d’entre 18 i 64 anys, la qual cosa demostra la incidència especialment greu d’aquest problema entre els infants i joves.

Conegudes les dades arriba la pregunta lògica: Fan prou els governants per acabar amb la pobresa i la desnutrició dels nens? Als nostres correus electrònics, a les xarxes socials trobem campanyes d’associacions que ens demanen diners per posar el seu gra de sorra en aquesta tasca. El Casal dels Infants, Save de Children, Unicef… i tants d’altres.

I els governs? He trobat a faltar que en les negociacions per l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l’Estat ens arribessin més informacions sobre els diners i les propostes que s’hi fan per ajudar els infants en situació de risc de pobresa.

Es va fer famós el crit de la peculiar Belén Esteban. “Pels meus fills mato!”, exclamava. És lògic que estimem els nostres fills. No ho és gens que, d’entrada, donem per inútil la nostra possible col·laboració en la lluita perquè els fills dels altres no visquin en la pobresa al costat d’on vivim o es morin de gana i malalties que es poden guarir a l’Afganistan, el Iemen o Sudan del Sud.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides