«El ciment més fort que existeix en política és el poder»

Entrevista a Oriol Bartomeus

Oriol Bartomeus | Foto: Àngel Guerrero

Politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Especialitzat en comportament electoral, va fer la seva tesi sobre els efectes del relleu generacional a Catalunya. Actualment treballa en el mateix tema a escala espanyola. Ha publicat El terratrèmol silenciós (Eumo).

Què indiquen els sensors demoscòpics catalans aquesta tardor del 2021?

Electoralment, a Catalunya estem en un període de ressaca. Les eleccions van ser al febrer i encara ens trobem, diguem, en aquell escenari, sense que s’albiri una activació electoral. Estem digerint el que va passar el febrer que, bàsicament, va ser una recuperació del PSC en l’espai no independentista, sobretot a cavall de la caiguda espectacular de Ciutadans. Una originalitat, perquè l’electorat de Ciutadans a Catalunya és diferent del de la resta d’Espanya. Si mires Madrid i Catalunya, que, més o menys, han tingut eleccions en el mateix període (i en tots dos casos hi ha hagut un daltabaix del vot de Ciutadans), a Madrid el vot de Ciutadans és bàsicament PP, mentre que a Catalunya és un vot sobretot PSC, amb molta aportació de l’abstenció. HI ha també el petit espai de PP i Vox, que també ha tingut un cert repunt.

I per l’altre vessant?

Potser el més important és que al febrer es va mantenir l’empat entre Esquerra i Junts. Aquest és el punt principal, ja que la competència entre els dos partits des de l’any 2003, i clarament des del 2012, és una mica el barem que defineix el clima i les decisions polítiques a Catalunya. De fet, és una cosa que estem vivint des de fa bastants anys, i jo diria que el procés s’explica en part per això. Per una competència entre aquests dos que no es resol. Per primera vegada, Esquerra ha passat al davant de Junts, però no ha aconseguit deixar-lo a distància. Amb això, crec que el que estem vivint, i el que queda per viure en aquesta legislatura al Parlament, és un intent molt evident d’Esquerra per delmar el vot de Junts. Establir distància per, així, guanyar autonomia. No obstant això, Esquerra i Junts segueixen governant plegats.

Quin és el ciment que els manté units, més enllà de la concurrència?

El ciment més fort que existeix en política, que és el poder. Esquerra tenia la possibilitat de fer un govern diferent, aquesta vegada. Però Junts només s’entén com a partit de govern, com a poder. Fora del govern no existeix. Ja ho era Convergència, que adquireix la seva característica principal com una força de govern a partir del 1980. Per això, Convergència pateix tant quan és desplaçada del govern. És com la UCD. És un parit molt divers, però el rejunta, diguem-ne, un lideratge molt fort, una idea de representar Catalunya, així en gran i sense aprofundir-hi gaire. I, el més important, amb poder: local, provincial i autonòmic. Què els uneix ara a aquests siamesos? Bàsicament, és el poder. Després de les eleccions del 14 de febrer, l’única opció que tenia Esquerra d’accedir a la presidència era reeditant la coalició amb Junts. Sabia perfectament que no podia fer un pacte amb el PSC, perquè aquest havia obtingut més vots i, per tant, podia demanar la presidència. La idea d’Esquerra és construir un poder que reemplaci l’antiga Convergència, en el sentit de ser l’espai central i dominant de l’espai polític català en els pròxims 15 anys.

En qualsevol cas, sí que crida l’atenció aquesta diferència entre els partits en sentit clàssic (PSOE, PNB, ERC, PCE…) i les formacions, com la de Macron, CiU, Podem…, que més aviat semblen haver nascut amb vocació de govern.

Tinc la impressió que ha passat l’època dels partits. Junts és un partit modern, en el sentit d’agregació de gent, amb un objectiu, una idea, sense gaire estructura, gairebé virtual, sense seus… És un partit molt més coherent amb la política moderna del que poden ser Esquerra o el PSC, que són partits-partits. Convergència ha sofert un procés de volatilització. En aquest sentit, existirà un partit que sigui la representació d’una classe social? Crec que això ja no funciona així. Els partits són agregacions de gent que obtenen un suport puntual d’uns electors, basant-se en unes propostes o un lideratge cada vegada menys definits, en termes ideològics, i més d’agenda. Macron és un exemple molt acabat d’això. No necessita una estructura i va molt al seu aire, en funció del context, de la conjuntura. Què és Junts? D’esquerres, de dretes…? No s’entén gaire. És radical en els seus plantejaments independentistes? Doncs, depèn. Es mou en funció dels seus interessos, i així captura el vot, la simpatia d’una gent, que no es defineix com una classe social sinó per l’opinió en aquest moment.

En aquest sentit, Junts està mancat de nucli dur, de sancta sanctorum, d’ànima…, diguem-ne?

A Junts hi conviuen espècies molt diferents. El puigdemontisme és com una cosa que hi sobrevola. També té un sector molt pragmàtic. Aquesta gent, qui són? És molt difícil saber-ho. Sembla que es defineixen en la seva confrontació amb Esquerra.

A això se li pot augurar llarga vida, cronificació, o existència efímera?

Té llarga vida sempre que mantingui aquesta cosa gasosa. Acceptem-ho. La política és cada vegada més una cosa incopsable, volàtil… Hi ha un electorat que és fidel a una sigla, a un partit, a una posició, però també hi ha molta mobilitat. Els partits dúctils, que es mouen, que entenen per on bufa el vent i agafen els corrents, són els partits cridats a sobreviure. La qual cosa no els assegura una llarga vida a dalt de tot. Igual com has pujat, caus.

El macronisme, per exemple, té la seva raó de ser quan va associat al poder. A fora, òbviament, està bastant mancat de sentit. En qualsevol cas, Junts, igual que el PP o el PSOE, o el PSC, disposa d’una base fidel, que té el seu centre en les generacions velles, cosa que li assegura un cert sòl. Un vot que respon menys a la conjuntura. En tots els casos, voten. Els costa molt abstenir-se. Això dona una seguretat que no tenen les formacions que es basen en el vot més jove, com és clarament el vot de Ciutadans.

En aquest paisatge, com es presenten les coses per a Esquerra?

Esquerra té un panorama bastant complicat, en el sentit d’on ve, i amb un competidor en la part més radical. Està fent passos, encara molt temptatius, per ser el partit central en la següent fase. Crec que és conscient que el procés s’ha acabat, però, al mateix temps, no pot sortir dient “el procés s’ha acabat”, perquè té aquesta pressió en el seu flanc més radical. És un partit que es mou (de moment bé, en el sentit que no ha derrapat) en aquest espai estret, entre les brases del procés i la nova etapa, en la qual vol ser l’actor dominant.

En qualsevol cas, i donada l’aparent liquiditat de l’atmosfera política, les contradiccions entre Junts i Esquerra sembla que s’hauran de resoldre més aviat que tard?

La cosa no es resoldrà fins que no hi hagi unes noves eleccions. Hi ha un interès per part d’Esquerra de generar una figura presidencial; d’un president per durar. Cosa que sempre ha passat a Catalunya i que el sistema afavoreix, també bastant a Espanya. Esquerra pretén posicionar-se de manera que en unes pròximes eleccions deixi Junts a una distància suficient per tenir les mans lliures per desenvolupar, segurament, una estratègia d’acord amb la idea que el procés s’ha acabat, i cal encaminar-se a una nova fase històrica a Catalunya, que, evidentment, encara no se sap com serà. I això no depèn només de la seva voluntat, sinó de l’evolució de les coses al conjunt d’Espanya. D’aquí que Esquerra nedi i guardi la roba. Junts els diu “pagafantes”, i això se’n pot anar en orris si hi ha un avançament electoral i el PP i Vox aconsegueixen el Govern d’Espanya.

El clima electoral català tendeix a l’escalfament, com passa amb el temps a escala planetària, o per contra es mantén estable?

No hi ha clima. Hi ha una data clau, que és la primavera del 2023, amb les municipals, que donaran una certa idea de com està el panorama. Si, a nivell espanyol, apareix una onada conservadora, crec que començarem a veure un gir en el Govern de la Generalitat, i concretament en Esquerra. Si, com està previst, no hi ha eleccions generals fins a finals del 2023, aquí no es mourà res. Cosa que no vol dir que els socis del Govern no es facin putades…

I de Vox que se n’augura?

L’onada nacionalpopulista no s’ha erosionat. Es divideix. És volàtil. Però a Espanya Vox a solidificat un espai. I la posició del PP, que sap que ha de conquistar espais de centre i, al mateix temps, vigilar la seva esquena…, no és fàcil.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides