La imaginació de la gent ha donat, dona i donarà grans mentides. L’última, la de l’entranyable gallec de 65 anys Manel Monteagudo, que afirmava haver entrat en coma l’any 1979, d’un cop al cap en un port d’Iraq, del qual ja no despertaria fins 35 anys després, el 2014, vell i amb dues filles. Inversemblant, però fascinant. Com el dinosaure de Monterroso, Monteagudo s’adormí quan manava Suárez i despertà quan ho feia Rajoy, i amb un mundial de la Roja al sarró. El relat, fabulós, dona per a novel·les, pel·lícules i series. Com no podia ser d’una altra manera, va córrer com la pólvora. La gent, com canta Sabina, viu àvida de mentires piadoses. Així, el miracle del pescador poeta Monteagudo entra com una glopada d’aire fresc. I és que la gent compra com a certs els relats que li agrada sentir, per estrafolaris que aquests puguin arribar a ser. En el fons, per això comprem uns diaris i no uns altres.
Parlant de diaris, els mitjans de comunicació també vam donar com a bona la història, sense qüestionar-la ni contrastar-la, com indiquen els cànons de l’ofici. Amb les presses de sempre, vam menjar-nos l’ham sencer, sense parar-nos a pensar en la plausibilitat dels fets. El dia en què els mitjans triïn la qualitat per damunt de la velocitat, s’haurà guanyat una gran batalla. Però, suposo que era una llaminadura massa apetitosa per a posar-li pegues de veracitat. Així, vam aplicar aquella màxima que se li atribueix a Mark Twain, que diu que “no deixis que la realitat t’espatlli una bona història”. Doncs això, que la mentida era tan atractiva, que la vam donar per bona. Després, a toro passat, la bola va caure pel seu propi pes, les contradiccions eren massa clamoroses, i el mateix farsaire va confessar, en realitat mai havia estat en coma. Fi de la història.
Tornant al principi, no és el primer mentider de la història ni serà l’últim. Em venen al cap altres grans i propers mentiders, com ara Enric Marco Batlle, que es va fer passar per supervivent de camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial; o l’Alicia Esteve Head, que emulà ser Tania Head per a presentar-se públicament com a supervivent de l’atemptat de les Torres Bessones, arribant a convertir-se en la presidenta de l’associació de les víctimes, sense haver estat mai a les torres; o, anant més lluny, el cèlebre Frank W. Abagnale, que es va convertir en un dels impostors més famosos dels anys 70 als Estats Units per suplantar tota mena de identitats, i tants altres. El fet que ens empasséssim les seves impostures, els ha convertit en personatges quasi llegendaris. Com ara Monteagudo, un fantasiós gallec que es va inventar que havia tingut un coma, sense que en realitat l’hagués tingut mai.
