No és cap sorpresa que TV3, a través dels seus periodistes i programes de cambra del laportisme, hagin protagonitzat un altre d’aquests episodis de fer passar vergonya i de denúncia per part del Col·legi de Periodistes si no fos també un niu de ‘palmeros’ del president blaugrana. I no és per l’audiència, que continua sent veritablement baixa, sinó per defensar interessos personals que, cal deduir, tenen molt a veure amb aquesta altra trama que va apuntar en el seu moment Ferran Reverter en admetre que hi havia periodistes cobrant del FC Barcelona.
A més, qualsevol que es mogui a l’entorn del FC Barcelona sap que és possible obtenir avantatges, privilegis i accés a oportunitats que obren moltes portes, possiblement masses, als informadors.
‘Onze’, l’espai diari oficial del laportisme de TV3, dirigit per Xavi Valls, en el seu moment responsable d’anteposar els insults, atacs i mentides d’Enric Masip a la integritat i deontologia de Lluís Canut, insultat en la seva pròpia casa, va pujar el llistó amb motiu de la notícia de la presumpta relació d’Eric Abidal i la de la seva esposa amb el vandàlic atac a la jugadora del PSG, Kheira Hamraoui, ex del Barça.
Els minuts d’odi, assetjament i prejudici permesos per la no menys sospitosa direcció de Vincent Sanchis, en la pràctica un manat de Jaume Roures, poden servir per a una lliçó integral del que mai ha de ser el periodisme, menys encara promogut i tolerat per una televisió pública.
Els fets relatius a la possible relació d’Abidal amb un fet delictiu greu es van produir a París la setmana passada quan la futbolista Kheira Hamraoui va ser assaltada per diversos agressors encaputxats, que la van colpejar a les cames amb barres de ferro. La policia francesa, en la seva investigació, ha lligat caps i obert perquisicions que podrien implicar la família de l’exjugador i exsecretari tècnic del FC Barcelona.
Resumit, la policia considera una hipòtesi plausible l’origen de l’incident en una relació sentimental i extramatrimonial de Hamraoui amb Abidal i fins i tot la possible la venjança instigada per l’esposa del futbolista francès. La policia només ha confirmat que cridarà al matrimoni Abidal per a prendre’ls declaració.
La resta de la història només és el relat periodístic ofert pel diari Le Monde que, curiós, ha contraposat aquesta versió a l’oferta en un primer moment per L’Équipe, que implicava la seva companya Aminata Diallo com a ideòloga de l’agressió per la competència professional en la mateixa posició de joc amb Hamraoui, que és la jugadora titular.
Un serial, si es contempla amb els ulls morbosos d’una part dels aficionats, però per descomptat un incident d’extrema gravetat, sigui quin sigui el motiu, inadmissible i irrepetible, que a més de ser esclarit ha d’identificar al culpable o als culpables tant materials com incitadors de l’atac.
Amb aquestes premisses, TV3 va decidir que la informació donava per a un especial, un altre més, contra la figura de Josep Maria Bartomeu, a força d’enganxar, l’una després de les altres, les imatges d’Eric Abidal en la seva recent etapa en el club com a director de futbol, càrrec al qual va accedir per l’exclusiva voluntat de Pep Segura, el secretari tècnic anterior a Ramon Planas, convençut que ell sí que podria entrar en un vestuari del primer equip tancat i barrat a directius i alts càrrecs.
Xavi Valls no només es va prestar a aquest joc brut i impresentable, sinó que a més va convidar a dos periodistes d’aquests que matarien per Laporta, Carles Fité i Xavi Torres, a ‘vomitar’ en directe i sense venir al cas tota mena d’invectives i crítiques despectives dirigides a l’anterior directiva, per a acabar concloent que aquest passat “empudega”, justificant i normalitzant aquest període del Barça com el brou de cultiu ideal per a accions i fets d’aquesta naturalesa.
No només van donar a entendre, acusant i prejutjant Abidal com a segur culpable, que indubtablement està directament implicat en l’agressió, sinó que d’aquest delicte també n’és responsable Josep Maria Bartomeu.
Com aquesta és la línia, el punt de partida diari d”Onze’, les salvatges i immorals reflexions de tots dos periodistes van poder passar desapercebudes per a un determinat públic. No per a alguns advocats que, ràpidament, van expressar la seva sorpresa per la inducció de TV3 a aquest abocament d’opinions acusatòries i per la tolerància d’un mitjà públic que diu presumir de professionalitat, objectivitat i d’aplicar una certa deontologia.
L’agressió verbal, injuriosa i vergonyosa, de tots dos periodistes va ser celebrada pel director, Xavi Valls, amb aquesta complaença dels deures ben fets envers el director, Vicent Sanchis, i envers aquest poder laportista al qual inequívocament serveixen sense la menor dissimulació ni cautela.
Cal preguntar-se si existeix algun límit per a aquesta premsa dels Xavi Torres i el seu lobby, personatges del periodisme que en el seu moment van ovacionar que Joan Laporta triés a Abidal per a pilotar el seu projecte electoral del 2015, que no van dubtar a cantar l’encert d’aquesta aposta, que van elogiar badocament el perfil i la personalitat de qui, en el fons, només va ser proposat al càrrec per aquesta història de superació d’un càncer de fetge amb final idoni per als interessos de l’oposició a Rosell i a Bartomeu.
Abidal, després d’haver cobrat generosament les temporades de baixa i una més, se’n va anar del club molest perquè encara volia seguir en primera línia del futbol malgrat que els tècnics ja no el consideraven apte per a les exigències de l’alta competició.
Però, l’heroi Abidal es va convertir en l’enemic públic número u del laportisme a partir que va acceptar entrar al Barça de Bartomeu per decisió de Pep Segura, poc afortunada, per cert. A partir d’aquest moment, assenyalat per aquesta traïció, Abidal va caure en desgràcia als ulls de l’altre bàndol.
Fins llavors, era habitual a TV3 que Abidal, quan era nomenat com a home de confiança de Laporta, aparegués aixecant la Champions de Wembley 2011, moment històric d’expressió dels millors valors del club blaugrana. Abidal també va veure obertes les portes de la Fundació Barça per a impulsar la seva.
Els implicats en aquest nou renovat periodisme servil i sotmès al laportisme són sospitosos, si més no, d’aparèixer sempre del mateix costat del sector barcelonista que recurrentment utilitza al FC Barcelona, una activitat de la qual col·lateralment sempre hi ha personatges, siguin periodistes o no, generosament beneficiats.
En el cas de TV3, des de fa anys, la informació esportiva, bàsicament la del Barça, ha vingut servint únicament al sector del sobiranisme que, des dels anys noranta, intenta governar el club. En un país normal, finançar amb els diners de tots els catalans campanyes, continguts, entrevistes, programes i retransmissions per a aconseguir influir en l’opinió pública descaradament a favor de Joan Laporta i en contra de presidents com Josep Lluís Núñez, Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu forçaria una comissió d’investigació per part del Parlament de Catalunya. O fins i tot, directament, la intervenció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un altre ens històricament insensible a les malifetes de la redacció d’esports que, per a adular als herois del laportisme i assetjar amb crueltat als qui no volen aprofitar-se del Barça, té carta blanca.
