Es poden canviar les regles del joc a mitja partida?

Algú pot imaginar-se un joc en el qual canviessin les regles a la mig partit, sense previ avís? Per exemple en el futbol: que algú fes un gol en fora de joc i que l’àrbitre li donés validesa perquè ha decidit alterar les normes. O que en bàsquet un jugador avancés amb la pilota entre els braços, sense botar-la, i fes canastra i els àrbitres la donessin com a vàlida simplement perquè acaben d’alterar el reglament. O que de sobte, en una partida de pòquer, una parella fos més que una escala de color. Seria un caos, sens dubte. Perquè justament és això el que ocorre amb les energies renovables: en aquest país els governs canvien les regles de joc a mitjà partit.

Repassem la història. En 2007 el ministre Sebastián, del Govern de Zapatero, va treure un decret que garantia una rendibilitat d’un 7% a qui invertís en energies renovables, a fi d’aconseguir 400 MW en 2010. Degué passar-se de la ratlla perquè amb aquesta rendibilitat tan generosa entre 2007 i 2012 a Espanya es van instal·lar 19.000 MW de renovables. Això va crear un brutal dèficit que va obligar al mateix govern va reduir la rendibilitat en 2010 i Rajoy, en 2013 la va rebaixar en un 40%. Recentment el govern de Pedro Sánchez ha tornat a situar les coses en la casella de partida; veurem com evoluciona tot.

Poc després, Rajoy a través del seu ministre Soria i cedint a la pressió de les grans corporacions elèctriques, va introduir el 2015 l’anomenat “impost al sol”, la qual cosa va afectar d’una manera gairebé total a l’autoconsum, amb una paralització de les petites instal·lacions. Aquests canvis en les primes i amb l’aparició de nous impostos, va portar a la ruïna a petits inversors i també a moltes empreses relacionades sobretot amb les instal·lacions fotovoltaiques. És el que té canviar les regles del joc a mitjana partida.

Tampoc el Govern de la Generalitat és aliè a aquests canvis, amb freqüència dependent de satisfer als “cupaires” en les seves demandes anticapitalistes. Així en 2009 va crear un decret que limitava extraordinàriament la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics fins al punt que en 10 anys cap projecte va veure la llum. En el 2019, per fi, es va derogar aquest decret, però ara tenen en mans un de nou que crea dificultats addicionals a les grans instal·lacions necessàries per a la transició energètica. En definitiva, Catalunya només produeix un 6% de les energies renovables de tot l’estat, molt lluny de les fites marcades en el seu propi Pla de Lluita Contra el Canvi Climàtic.

La transició energètica és urgent i és un procés que està afectat de moltes incerteses. Algunes tecnològiques, com la inseguretat de si els aerogeneradors i les plaques en la seva actual formulació són l’única solució i, sobretot, si ho seran durant 30 anys, que és la vida mitjana de la majoria els projectes. Hi ha experts que adverteixen que anem cap a una escassetat de materials “rars”, per a construir tot el que es necessitarà i que curiosament estan en mans de molt pocs països. L’actual crisi del gas planteja amenaces pròximes dels qui van aprofitar fins a l’últim moment el negoci aparentment cessant de les energies fòssils. Serà pacífica la projectada transició energètica? No crec.

A tot això s’uneix el rebuig creixent del territori, ofès per la prepotència de la majoria de promotors. La transició energètica no pot reduir-se tan sols a un canvi en la manera de produir l’energia (de fòssil a recursos renovables) sinó que ha de revisar-se la totalitat del model, passar d’un sistema centralitzat a un distribuït que impedeixi la perpetuació dels oligopolis que manegen al seu gust els preus. Un nou model al servei dels ciutadans, que contribueixi a l’equilibri territorial i no a la seva destrucció, en el qual les poblacions que han de sacrificar el seu paisatge trobin una veritable rendibilitat social que els compensi. No es tracta d’omplir l’Espanya buidada de molinets; cal aconseguir que la riquesa que generin els parcs eòlics faci que aquests pobles revisquin.

En suma, ja bastant complicat està el tema per les incerteses tecnològiques i els rebutjos del territori com perquè a més els governs de tot color, es dediquin a canviar les regles del joc a mitjà partit, no una sinó moltes vegades. El tema necessita estabilitat, un marc jurídic que de seguretat a tots els participants en el joc i que no faci desistir a ningú d’una cosa tan necessària com l’autoconsum per haver de pagar un impost al sol.

Declaracions com les recents del Sr. Casado rient-se de les fotovoltaiques perquè a les 8 de la nit ja no hi ha sol, no presagien gens bo si en un futur (no ho vulguin els votants) aquest home arriba a presidir un govern. Desgraciadament caldria esperar una nova alteració en les regles del joc.

Crec que sobren tants canvis legislatius, tantes anades i vingudes: fa falta coneixement, decisió i tranquil·litat en els polítics per a canviar de veritat el model.

(Visited 73 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari