La directiva de Joan Laporta exhibeix com una de les seves principals senyals d’identitat una actuació parasitària i una mentalitat “okupa” que, davant el silenci i acceptació de la premsa, acaba per convertir en propis i exclusius els èxits dels altres, sobretot dels qui, abans de la seva arribada al club, han fet un treball excel·lent a favor dels interessos del FC Barcelona.
No fa falta dir que, principalment, des del retorn de Joan Laporta, els seus esforços no s’han centrat a millorar i consolidar el brillant balanç del futbol formatiu que ha produït jugadors de nivell i gran futur com Ansu Fati, Gavi, Pedri, Araujo, Mingueza, Nico o Riqui Puig, per no parlar dels ‘expulsats’ Ilaix Moribar i Conrad de la Font. La seva principal ocupació ha estat la d’elaborar un discurs mediàtic convincent perquè, en l’aparença i en el missatge, sembli que un treball de molts anys tan rellevant i indiscutible sigui només el resultat de la nova junta i del seu equip.
Aquesta setmana de pausa, per posar només un exemple, han aparegut unes declaracions del director de la Masia, Mike Puig, que presumeix dels canvis produïts després de la seva incorporació, apropiant-se sense el menor rubor no sols de les noves infraestructures previstes i ja planejades, com una planta de la residència per a jugadores femenines, sinó fins i tot de l’explosió de diversos jugadors. I ho argumenta així: “És una de les coses que expliquen que enguany tinguem 21 residents més que l’any passat. Casos com els de Caicedo en el bàsquet i Gavi i Nico en el futbol ajuden molt. Són una motivació extra. Veuen que és possible, que aquest recorregut i esforç tenen sentit”.
És a dir, que abans d’ell no hi havia res, ni una Masia evolucionada ni esportistes amb projecció.
No es pot esperar molt més d’algú abandonat durant anys a la seva mediocritat i a viure d’haver treballat en el Barça fins que, per amiguisme amb Laporta, li ha caigut un càrrec, en cap cas pels seus mèrits. Mike Puig, que va estar en l’estructura de les Barça Escoles, s’ha dedicat com molts altres a usar aquest coneixement i experiència per a iniciatives formatives amb estil Barça però no oficials ni amb el segell del club. Algunes han provocat fins i tot enormes malentesos i denúncies equivocades.
El nou director de la Masia se suma a aquesta política de comunicació i de manipulació, retorçada i negacionista de l’altra herència de Josep Maria Bartomeu, la que ha de ser enterrada i dissimulada costi el que costi, no vagi a ser que algú tingui l’ocurrència de valorar-la i donar-li reconeixement. De cap manera es pot permetre relacionar aquesta extraordinària generació de futbolistes ni amb l’anterior staff tècnic del futbol base ni amb l’encert de Bartomeu per la seva aposta i molt menys amb el paper clau de Ronald Koeman consolidant a la majoria d’aquests futbolistes, bastants d’ells debutants en el primer equip com Pedri, Araujo, Mingueza, Nano o Gavi (foto) i impulsant la prometedora carrera d’Ansu Fati.
L’estratègia de Joan Laporta, a més de l’esborrat de la història, ha estat la de l’extermini de l’equip tècnic responsable d’aquesta generació d’or, un acomiadament massiu que no sols dóna una idea del seu sentit del barcelonisme, més que sospitós, també determina el grau de respecte cap els professionals que, en la seva majoria, han servit al club des de fa molts anys amb independència de qui mana a la llotja, a la Ciutat Esportiva, fins i tot al Barça B i molt menys en el primer equip.
Havia passat, igual que en altres moments de la història, que s’havia deixat treballar els hereus d’Oriol Tort en el més absolut dels anonimats i, en aquest nou despertar, sense la presència protagonista i decisivament poc encertada d’Andoni Zubizarreta. El secretari tècnic que al final va haver de fer fora Bartomeu el 2015 per a guanyar el Triplet també havia imposat una política de renovacions que, a les promeses del Barça B, els assegurava una temporada en el primer equip a canvi de no acceptar altres ofertes. El resultat va ser el contrari de l’esperat.
Quan les regnes del futbol base van tornar a ser preses pels tècnics de la casa, els de tota la vida, a la volta d’uns anys el primer equip ha pogut gaudir i triar entre una sèrie de futbolistes amb aptituds i caràcter per a entrar directament en l’elit del futbol.
L’exemple de Gavi és il·lustratiu, un jugador de tot just 17 anys que Luis Enrique no ha dubtat a alinear en els partits clau de la selecció en la passada Nations League i en els xocs decisius i transcendentals de classificació per al Mundial de Qatar.
Gavi, com era de suposar, serà el següent a ser renovat amb millora de contracte inclosa, i generosa, a canvi de donar les gràcies a Laporta per la seva confiança en un acte de presentació replicat dels seus companys Pedri i Ansu Fati simulant un fitxatge i no una renovació. Forma part de l’estètica i de l’escenografia perfeccionada per l’equip de comunicació de Laporta per a generar aquesta fantasia segons la qual els nous i prometedors cracks del planter no provenen del passat fosc de quan governava Bartomeu sinó que, per art de màgia, només formen part del present. És també el discurs de Mike Puig, que ha fet desaparèixer de les xarxes socials el seu currículum més recent.
Només li ha faltat proposar, com en el seu moment ho va fer Víctor Fon, la creació d’una àrea de comportament per als més joves, especialment en el futbol base, com si la Masia no hagués demostrat, des de 1979 quan va obrir les portes, ser un centre de referència educativa especialment en bona conducta i valors. Una altra cosa seria la necessitat d’exigir més respecte, transparència i honestedat a directius i executius.
