Deia una altra Greta, també sueca, la Garbo: “Desitjaria ser sobrenaturalment forta per canviar tot el que està malament”. La frase sembla més de la Thunberg que de la Garbo, però és de l’actriu que mai reia. L’activista tampoc riu molt, senyal que poques coses li fan gràcia. Entre elles, intueixo, els resultats de la cimera climàtica de Glasgow. Vaig veure, diumenge passat, la minimalista i sòbria entrevista que li va fer Gonzo a Salvados. A voltes va arrufar l’expressió, enfadada amb el món, com de costum, però també va riure, múrria. Amb només 18 anys es mostra conscient del transcendental paper que li ha tocat viure, i no en fa fàstics. També intueix que l’aurèola no és infinita, que s’anirà llanguint, i no amaga que vol aprofitar-ho mentre duri. Sobta tanta maduresa instal·lada en un cos tan petit.
Els joves, aquells que, teòricament, passen de tot el que traspassi el seu ciberespai, s’emmirallen en ella. Els no tan joves se la miren, si més no, amb interès. Els polítics d’un cantó, conscients dels seus efectes reparadors, malden per fer-se una selfie amb ella. Els polítics de l’altre cantó, Trump, Bolsonaro, Aznar i companyia, la volen escolaritzada les vint-i-quatre hores del dia, amb el cap enfonsat al pupitre. Els vells rockers ecologistes veuen en ella l’hereua a qui deixar el llegat de tants anys de lluites. Els negacionistes ensaliven bilis, han trobat el seu ase dels cops. I el Papa la beneeix. Enmig ella, pel camí de la postadolescència, amb la mirada repel·lent pròpia de qui, malgrat la baixa estatura, mira per sobre de l’espatlla.
Jo confesso ser més fan de la Garbo. Això no obstant, tot i el temor, que no amago, a què la joguina es trenqui, li reconec més virtuts que defectes, que també n’hi ha. La Thunberg i el bla, bla, bla que censura de la xerrameca política, serveix almenys perquè el debat climàtic surti de l’armari. Això i tot, després la realitat és tossuda i s’imposa el maleït bla, bla, bla, i de la cimera de Glasgow en sortim amb poc més que buides paraules, deixant clar que el canvi climàtic va a una velocitat extraordinàriament superior a la dels líders mundials i les seves tímides i estèrils propostes per frenar-lo; en una mà mostren la lluita i en l’altra amaguen la continuïtat contaminadora. I la Thunberg, amb rostre angelical per a uns i diabòlic per als altres, arrufa el nas, senyal inequívoc que no anem bé. I és que no anem bé.
