L’illa de Palma al segle XVI

Em temo que, per a molts turistes contemporanis, l’illa de La Palma és l’hotel de Fuencaliente (amb tantes piscines) o el de Los Cancajos (amb dues cales amb sorra negra), l’excursió a la Caldera o als volcans i unes botigues en uns carrers empedrats –la Calle Real, la Calle Trasera…– on pots comprar mojo, malvasia i gofio. Ara també és l’illa del volcà i dels vulcanòlegs, als quals es referia el poeta Domingo Acosta en el seu poema “Sobre el volcán” (1949): “Tantas versiones nos dan/ y sin ninguna acertada/que al fin los sabios dirán/ que ellos no entienden de nada”.

Però La Palma és quelcom més: aquesta illa, de només 700 quilòmetres quadrats i escaig (ara potser una mica més, comptant amb l’accessió volcànica), va tenir el seu moment més àlgid al segle XVI, unes dècades després d’haver estat “descoberta pels espanyols”. L’any 1587 tenia una població d’uns 6.000 habitants, integrada, gairebé a parts iguals, per castellans i portuguesos i, en menor quantitat, per genovesos, flamencs (el llegat artístic dels quals segurament és el millor de totes les Canàries), anglesos, francesos, indígenes i esclaus negres i moriscos (el port de l’illa va ser una important escala per al tràfic d’esclaus a Amèrica).

En algunes escriptures de l’època, per identificar la procedència de l’atorgant, es parla de “català”, tal vegada per distingir-lo d’altres peninsulars, que llavors encara no eren titllats, en forma despectiva, de godos. Al nord, la ciutat de San Andrés y Sauces, la segona en importància de l’illa , va ser fundada per un català, Gabriel de Socarrás (o Socarrats), que era apoderat de Pedro Benavent, el qual va obtenir la meitat de les aigües que transcorrien per la zona nord de l’illa. La patrona d’aquesta ciutat és la verge de Montserrat, que a diferència de la nostra no és gaire moreneta.

Eduardo Martínez, historiador que regenta una petita llibreria a la Calle Trasera de la capital, diu que l’illa, el segle XVI, era “un dolç a l’Atlàntic” i, al seu llibre sobre aquesta època, conclou que en aquell segle es va formar a La Palma una pròspera burgesia comercial, que va procurar substituir el sucre pel vi com a primer producte d’exportació: “La isla pasó de un Neolítico atlántico a una moderna república renacentista”, i va ser, durant un temps i malgrat tenir uns regidors força millorables, la capdavantera de tot l’arxipèlag.

A causa de l’intens comerç existent amb Flandes ( el port de la capital era dels primers de les Espanyes), les naus que transportaven el sucre i el vi a Flandes tornaven sovint carregades de tapissos, ornaments, llibres impresos, campanes i pintures i escultures policromades procedents dels tallers de Bruixes, Malines i Ambers.

S’entén, doncs, que durant aquest segle XVI un corsari del rei de França, François Le Clerc, ataqués l’illa, que estava poc protegida –i a més els seus regidors van córrer a refugiar-se fora de la ciutat–, i que les seves tropes saquegessin i cremessin edificis, esglésies i arxius. L’illa es va fortificar, i uns anys després va poder defensar-se amb més fortuna de l’arribada del corsari anglès Francis Drake.

Al llarg dels sis darrers lustres, l’investigador Luis Agustín Hernández Martín, en soledat i en silenci, ha anat elaborant, amb tanta o més precisió que qualsevol notari, un preciós inventari dels documents civils i eclesiàstics atorgats a les ciutats de Santa Cruz de La Palma i San Andrés y Sauces durant el segle XVI, segle que va ser d’or per a l’illa. Luis Agustín ha publicat una desena de llibres que recullen l’important llegat documental que, contra vents, marees i volcans, ha pogut conservar-se en els diferents arxius de l’illa: el seu ric i variat contingut ens dona una idea força aproximada de com eren d’espavilats i, sovint, de cultes els avantpassats illencs, la petita història dels quals ha sabut recollir.

Susana Alonso

El catedràtic d’esperanto nascut a La Palma Juan Régulo, en el pròleg del molt divertit llibre editat per la seva filla María, Protocolo de la Santa Mueca, conclou que al segle XVI, “la isla se nos aparece como un trasunto moderno de las ciudades helenas clásicas; la vida de Santa Cruz de La Palma transcurrirá entonces en el ambiente comercial, filosófico, artístico y cultural más estimulante de Canarias”.

Els que hem tingut la fortuna de passar part de la nostra vida a La Palma fem vots perquè es recuperi l’esperit palmero del segle XVI, més poderós que qualsevol volcà.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides