Altres catalans, sindicalisme i autodeterminació

Al meu pare li van oferir una feina a Lámparas Z. Molt lluny del poble. El treball era penós, tòxic i perillós. Ho va acceptar. No podia tornar, esperava l’atur, la gana i la repressió. D’això aviat en farà 75 anys. El temps que vam estar rellogats amb dret a cuina, en un pis on cohabitaven diverses famílies, va ser un suplici per a la meva mare.

Als barris on vam viure al començament, els dirigents polítics i sindicals havien estat exterminats, empresonats o exiliats. L’acollida dels immigrants era insatisfactòria. Sense facilitats per adaptar-se als costums locals ni aprendre l’idioma. Quan la meva mare es quedava sense diners, cada fi de mes, de vegades anava a comprar jo de fiat. L’epítet de xarnego, que a la meva infància no entenia, d’alguna manera m’afrontava. A Hostafrancs la relació veïnal va millorar i al col·legi ens ensenyaven en català i en castellà.

Passada l’adolescència, vaig treballar d’oficial mecànic ajustador i, el 1964, vaig participar a una Comissió Obrera per reclamar millores en seguretat i higiene. El sindicat vertical era inútil per a això.

El 1971, ja a la SEAT, em van triar jurat d’empresa, a la candidatura de CCOO pels tècnics. Al despotisme dels directius franquistes, que imposaven un torn de nit sense raons tècniques explícites i sense respectar la conciliació de la vida personal i laboral, va seguir l’atur del Taller 1. A la negativa de l’empresa a negociar i l’acomiadament de diversos treballadors i representants sindicals, es va respondre amb l’ocupació de la fàbrica. La policia a peu, a cavall, amb tanqueta, helicòpter i gasos lacrimògens, ens va desallotjar després de moltes hores d’enfrontaments i de fer-los caure els cavalls, llançant-los rodaments amb greix consistent. Ens van ferir a molts i van matar el company Antonio. Van seguir 15 dies de vaga. Barcelona va palpitar al nostre ritme i vam tenir expectant tota Espanya.

Es constituïa l’Assemblea de Catalunya amb dificultats per acollir interessos contradictoris. La decisió dels treballadors, de la SEAT i d’altres empreses, d’impulsar la lluita per la democràcia i contra la dictadura, va convèncer els més poc convençuts, pel temor a quedar-se despenjats dels nostres avenços.

El PSUC ens deia que érem un sol poble. Algunes actituds ens feien dubtar. Però aconseguir la unitat dels demòcrates, contra el règim franquista, per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’autonomia, en coordinació amb els pobles peninsulars, ens va entusiasmar. En aconseguir l’Amnistia i votar la Constitució i l’Estatut vam donar per exercit el dret d’autodeterminació.

Mentre a nosaltres ens acomiadaven de la feina, ens detenien, ens torturaven, empresonaven i mataven, per exercir drets fonamentals, altres podien gaudir de la situació que els proporcionaven els seus avantpassats franquistes. Pregunteu a Aragonès i a Puigdemont. Associacions com Òmnium estaven legalitzad      es, s’instal·laven en un palauet i podien actuar a plaer. Els de CCOO érem il·legals i estàvem perseguits en recerca i captura.

La burgesia catalana, que va deixar de ser industrial i productiva, es va proposar de viure de l’administració pública. Per això és millor tenir un Estat que una Autonomia. Com que la independència no existeix, tots els països són dependents, la dècada passada van intentar la secessió amb una legislació d’estil totalitari. Han dividit la societat catalana i la resurrecció del pitjor nacionalisme espanyol també està en el seu haver. L’afront infligit ara és el que recordo de la infància.

Als actes oficials commemoratius, pel Parlament i la Generalitat, del 50è aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, m’ha semblat que han pretès donar-li continuïtat al nyap del procés. Res més lluny de la realitat. Llavors vam combatre la tirania sense cap mena d’interès espuri, vam unir la ciutadania i vam exercir drets i llibertats que vam aconseguir amb la Constitució i l’Estatut, encara que, com podem comprovar, sempre perillen.

Cal recuperar la utopia d’una societat oberta, acollidora i integradora, on la convivència entre l’individu i la comunitat permeti que la identitat i la diversitat coexisteixin sense conflictes. El poble unit psuquer.

(Visited 698 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari