29 anys de “bla, bla, bla”

Fins el 12 de novembre a Glasgow es celebra la COP 26, la Conferència sobre el canvi climàtic que va començar el passat 1 de novembre i que ha cridat l’atenció fins i tot dels dinosaures, com Frankie, una T-Rex que la setmana passada es va fer viral a xarxes socials després de fer un discurs a les Nacions Unides on ens alertava que estem provocant la nostra pròpia extinció.  Fa ja molts anys que la convenció marc de les NNUU sobre el canvi climàtic va néixer. Ni mes ni menys que l’any dels jocs olímpics de Barcelona, 1992, any en que ja se’ns alertava de la necessitat de reduir els gasos d’efecte hivernacle. Aquests 29 anys els podem resumir anomenant els acords de Kyoto l’any 97, que obligaven als països desenvolupats a reduir les seves emissions un 5% anual entre 2008 i 2012 respecte l’any 1990. El fracàs de la COP de 2015 a Cophenaguen, que va acabar amb un “prendre’m nota”; Els acords de París de 2016, en els quals per primer cop 195 països, desenvolupats i en vies de desenvolupament, es comprometien a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, fonamentalment les de CO2. Arribem ara a la COP 26 a Glasgow, després d’una pandèmia que ens ha mostrat la nostra vulnerabilitat i que ens alerta de la necessitat global, mundial, de fer front comú. La clau d’aquesta reunió, com ens alerta la T-Rex Frankie, és la de fer front a una realitat a la que fa anys que donem l’esquena: Estem cavant la nostra pròpia tomba. El consens científic ens diu que si la temperatura de la terra augmenta en  1’5º Celsius aquest segle, augmentaran significativament les probabilitats de catàstrofes climàtiques, conduint a migracions massives i a conflictes internacionals. El problema és però que, en data 2021, la temperatura ja ha augmentat sobre l’1’1º Celsius i que l’any 2020, malgrat la pandèmia i l’aturada innegable de l’activitat, es va establir un nou rècord respecte l’emissió de gasos hivernacle.

Ningú pot negar les conseqüències del canvi climàtic. Fa anys que en països en vies de desenvolupament s’estan observant. Assistim ara però a les primeres conseqüències greus als països del nord: les inundacions a Alemanya o els focs a Grècia, Estats Units o Canadà han colpejat a Occident. Ara si que no ens vé de lluny. Ara ja no podem fer la vista grossa. Però en faran cas però les èlits governants? Xina, de moment, ja ha demostrat la seva manca d’interès amb la seva no assistència a aquesta convenció. I la resta? La transició verda té un cost econòmic elevat, i la por a perdre competitivitat pot fer que es miri més pel curt que pel llarg termini. D’altra banda, si una cosa ens han ensenyat la pandèmia és que fins i tot en moments d’emergència global no sabem actuar sense desigualtat: la meitat de la població mundial no s’ha vacunat encara, sobretot en els països del Sud. Fins que els governants no entenguin el que està en joc, que és més que el seu poder, els seus egos, el curt termini, sembla difícil redirigir la situació. De moment ens queden els “Bla, Bla, Bla” dels que parla Greta Thunberg mentre omplim els nostres diferents cubells d’orgànic, plàstic, cartró i resta, intentem fer els trajectes curts caminant o en transport públic (tot i que costi un dineral), reduïm el consum de carn i ens queixem perquè al supermercat trobem envasats em plàstic fruites i verdures que ja venen amb la pròpia pell que els protegeix. Recicleu, ens diuen. Nosaltres en fem cas. Faran cas ells del que requereix la humanitat o guanyaran com sempre els interessos econòmics?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides