«Mani qui mani, la ciutadania ha de tenir un control de la gestió»

Entrevista a Custodia Moreno

Custodia Moreno | Foto: Àngel Guerrero

Infermera. Fundadora i, durant més de 25 anys, presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel (Barcelona). Es considera d’esquerres, sense carnet. “Sigueu utòpics”, va dir a l’últim pregó de les Festes de la Mercè, que ella va protagonitzar.

Per què es tendeix a parlar de les associacions de veïns en passat?

És veritat que durant un temps vam ser les líders dels moviments de barri, perquè les associacions de veïns, per definició pròpia, aglutinaven les reivindicacions del barri. Les associacions de veïns tenen una visió global, més enllà dels problemes o els interessos particulars, que eren cosa de col· lectius determinats. En una època en què estava tot per fer, les associacions vam estar al capdavant de totes les lluites. I no només ens vam dedicar a millorar la vida als barris, sinó que ens vam sumar a la lluita per la democràcia. Vam jugar un paper important, juntament amb els sindicats i els estudiants. Vam ser un dels motors per al canvi polític.

Què ha passat després?

Possiblement hem de fer una mica d’autocrítica, perquè no vam saber fer aquesta transició d’incorporar-hi coses noves, potser perquè amb el nostre ego crèiem que ho sabíem tot. Hi va haver un moment en què van començar a muntar-se plataformes perquè no s’estava d’acord amb el que feien les associacions. Això és una part, però la més important. Perquè els temps han anat canviant, la joventut està per altres coses… Una sèrie de reivindicacions grosses ja s’havien aconseguit, i ara no s’entén organitzar un merder perquè t’arreglin el carrer. Se suposa que amb els ajuntaments democràtics això ja hauria d’estar solucionat.

Quan es van construir els barris, les mancances eren tan grans que les associacions de veïns van haver d’intervenir en l’asfaltat dels carrers, l’enllumenat públic, el subministrament d’aigua…

Quan vam fundar l’associació, el 1968 (quatre anys abans de la legalització de les associacions), faltava de tot. La gent s’havia fet cases, majoritàriament d’autoconstrucció, i es posaven les canonades de desguàs al carrer. Vam començar a barallar-nos amb l’Ajuntament perquè pagàvem el clavegueram i no teníem clavegueres.

Els ajuntaments van substituir les associacions? Actualment compten amb elles?

Hi va haver un moment en què els ajuntaments van canviar les lleis de participació, perquè fins aleshores les associacions eren la paraula de Déu. Cosa que molestava bastant. Amb aquest canvi va disminuir la influència de les associacions, però també és veritat que va ser la falta de participació el que més va afectar la nostra activitat. Per descomptat que els ajuntaments democràtics no són els mateixos que a l’època de la dictadura, i que tenen assumides una sèrie de reivindicacions, a les quals es van donant resposta. Però a un ritme no suficient. En aquests barris, on hi havia tantes mancances, on es requereix tanta inversió econòmica, mai han arribat a solucionar-se els problemes. L’ajuntament actual té una llista amb tot el que s’ha de fer, i es va fent. Lògicament, la relació és bona, però no parem de reunir-nos i, de vegades, el que diem tampoc es té gaire en compte. Però, mani qui mani, la ciutadania ha de tenir un paper de control de la gestió. No es tracta només d’aconseguir que facin una escola o un centre de salut. El que ha de preocupar és com funcionen.

Les noves reivindicacions arraconen o desborden les velles?

Hi ha problemes eterns, com el de l’habitatge, la sanitat, l’educació… Però han aparegut, amb molta força, coses noves, com tot el tema ecològic, o l’animalisme. També segueix sent un problema el transport públic, els aparcaments… Però, sobretot, cal tenir en compte que la gent que hi participa, que no és tanta, ara ho fa al costat de molts altres fòrums i plataformes. Les associacions de veïns aglutinaven. Allà ens reuníem els de tots els partits… Però tots teníem en comú la lluita per les millores del barri en general.

En qualsevol cas, les associacions segueixen mantenint la seva transversalitat originària?

Per diferents motius, com la qüestió del nacionalisme que hem tingut, els partits tenen els seus propis interessos, i això dificulta l’acció compartida. La gent s’està fent conservadora. La gran contradicció de l’esquerra és que lluita per aconseguir coses i quan les té sembla que molesta que altres també les tinguin. Mira el que està passant amb l’emigració. La gent que vam venir aquí, emigrada, i amb tots els problemes que vam tenir, seguim dient les mateixes tonteries, i més, amb la gent que ve ara. No ens estem tornant feixistes, sinó pancistes, amb P.

Les associacions de veïns podrien ser per a les administracions públiques eines molt útils en la relació amb el veïnat, com ho són, d’alguna manera, els sindicats en les relacions laborals…

çMani qui mani, sempre hem d’estar picant. Amb els uns vuit vegades, amb els al· tres quatre. Perquè aquest paper de participació i control de la ciutadania, fins i tot en èpoques bones, cal promocionar-ho. No quedar-se només amb la pancarta. Si s’aconsegueix un equipament, hauria de preocupar com mantenir-lo i treure’n profit. Hauríem d’estar sempre, de manera activa, exercint un paper dinamitzador, crític, participatiu… Aquest paper de mobilització del barri d’una manera global s’ha perdut. La gent es mobilitza per qüestions molt concretes.

Les associacions de veïns creen, gairebé del no-res, una pràctica associativa, en un context que no comptava amb tradició en aquest terreny?

Quan parlem d’aquella època gloriosa del moviment associatiu, cal destacar el paper de Barcelona i el seu entorn metropolità. Hi havia consciència política, no de partit, sinó entesa com que tot és política. Si això no es té clar, la gent es mou per interessos molt particulars. Cal tenir en compte que amb el franquisme i la dictadura es va eliminar qualsevol bri d’associacionisme i de participació. Vam haver de tornar a prendre consciència, partint de zero.

Curiosament, als EUA, que no desperten un interès especial en la nostra esquerra, sembla que hi ha una tradició de participació ciutadana, com es posa de manifest amb Barak Obama, per exemple, que es va dedicar a la lluita als barris. AEuropa hi ha alguna cosa d’això?

Fora d’aquí potser no es diuen associacions de veïns, però a tot arreu sorgeixen plataformes de tota mena. Ara no tinc gaire contacte amb gent de fora, com en vam tenir en algun moment amb Holanda, però pel que m’arriba i el que veig, les mobilitzacions són per coses concretes. Ara, les associacions de veïns es mantenen perquè quedem quatre de la meva època, perquè no hi ha re lleu. El seu sentit de visió i participació global, que segueixo predicant al Carmel, Can Baró…, els barris on jo em moc, és el que reivindico. No de la mateixa manera que fa 50 anys. Els temps han canviat i les necessitats són unes altres, però no són incompatibles les reivindicacions particulars amb la vida global del barri. Potser, com a infermera, tendeixo a veure el cos humà en general, a més d’una manera particular. Al barri, si l’escola funciona, moltes coses funcionen. Si tenen els carrers ben asfaltats i hi ha un lloc on els nens poden jugar sense perill, això acaba afectant la salut general del barri.

Es presta alguna atenció, diguem-ne acadèmica, a les associacions de veïns?

D’estudis, n’hi ha. I de “popes”, n’hi ha molts. Però no gaire transcendents. A aquestes altures de la pel·lícula, amb tants estudis i demostracions de quines són les necessitats, s’entén que les administracions públiques haurien d’anar al davant. Però sembla que encara se segueixen necessitant pancartes per cridar l’atenció de les administracions. I hi ha problemes cronificats, com el de l’habitatge.

Les associacions de barri s’entenen sense les dones?

Les dones vam ser fonamentals, perquè havíem de lluitar. Érem les primeres que estàvem a totes les manis, i ens trobàvem amb l’obligació de despertar la consciència de canvi en la dona. En la primera xerrada que vam organitzar un grup de dones, vam parlar sobre sexualitat i vam dibuixar en una pissarra l’aparell genital masculí i femení. La majoria de les assistentes se’n van anar de la reunió. Era un escàndol parlar dels problemes de les dones. Tenien tan assumit el seu paper, que pensaven que era normal estar aguantant tota la teva vida.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides