En temps pretèrits, quan viatjava, era usual que quan els meus interlocutors -blancs, negres, vermells o marrons- descobrien el meu nom, Xavi, somriguessin. El mèrit, lluny de ser meu, era de Xavi Hernández. “Ah…!, com el jugador del Barça?”, preguntaven llavors sense amagar admiració i des de punts prou recòndits del planeta. Sovint, en circumstàncies incòmodes, la coincidència homònima permetia trencar el gel i instal·lar la conversa en zona de confort -el Barça-. Aviat, del Xavi passàvem al Messi i abans al Ronaldinho, entre altres, i feies la tarda. La insistència de l’anècdota ha creat vincle i, tot i que no he vist mai el Xavi a menys distància de la que separa la graderia de la gespa del Camp Nou, me’l sento proper. En la llunyania i amb l’enlluernament dels focus mediàtics, m’he fet d’ell una idea de tipus afable i intel·ligent. De totes maneres, idolatries al marge, l’únic del cert que sé és que ha estat un dels millors jugadors de futbol que he vist jugar. Així, confesso que em plau que torni al Barça, ara amb el vestit d’entrenador, i li desitjo sort.
Del Xavi entrenador no sé res més que el que arriba de terres àrabs, i no és negatiu. Això no obstant, entenc que les comparacions són odioses i que el meló del Xavi entrenador del FC Barcelona està per obrir. D’altra banda, l’egarenc torna a casa en un moment delicat pel club, amb més presses que paciència. Així, tot i la simpatia que el personatge genera, es trobarà amb un camp ple de mines, que haurà de saber desactivar. Paradoxalment, se li ha acabat l’oasi qatarià i arriba al desert barceloní.
El president Joan Laporta, aquell a qui li sobrava un rostit per convèncer Messi per quedar-se, ha deixat podrir massa la situació. Tot i que és cert que gran part de la culpa del desgavell és de l’expresident Josep Maria Bartomeu, Laporta s’ha mostrat mancat de reflexos, i el mal s’ha fet pitjor. Veurem si és certa la brama que diu que aquest president acostuma a caure dret com els gats. No és la primera vegada que desconcerta. Va guanyar les primeres eleccions després de prometre que tenia mig fitxat David Beckham, quan no era cert; llavors, va haver de fitxar Ronaldinho i la jugada li va sortir rodona. Aquest cop ha guanyat les eleccions prometent la continuïtat de Messi, i tampoc. Ara, però, no hi ha diners per treure més conills del barret de mag.
Amb aquest panorama, l’homònim desfà el camí de Qatar. Tinc la sensació, a voltes desig, que li anirà bé i que de les pedres en farà pans. Veurem. Celebraria que se’l rebés amb un mínim període de cortesia, però les urgències s’amunteguen i la cordialitat esdevé un bé escàs. En fi, que si tot va mínimament bé, podré tornar a viatjar i quan em preguntin com em dic, espero tornar a rebre aquell somriure còmplice d’un interlocutor forà que relaciona el meu nom amb el de l’entrenador del FC Barcelona. Encreuem els dits.
