Els negocis del FC Barcelona, a partir que Joan Laporta assumeix la presidència el club, comencen a confondre’s amb els propis, igual que va passar en la seva anterior etapa, època en la qual les qüestions del seu bufet particular es despatxaven en les oficines de club. La intensitat d’aquesta agenda augmentava especialment els dies de partit quan la Llotja del Camp Nou, com ja passa de nou, s’omplia, d’una banda, de clients i per una altra dels seus advocats associats per a tractar de tancar acords, reunions i propostes amb l’espectacle del primer equip i la logística d’un catering inesgotable de fons.
Ho ha tornat a fer, com va prometre en campanya, aquesta vegada amb el reforç del seu propi germà, Xavier Laporta, que s’ha convertit en una presència permanent, diària, en moltes de les reunions de treball del mateix club. El personatge, d’acord amb els testimonis, sol aparèixer per ordre del president per a tutelar en el seu nom algunes de les operacions en marxa i fins i tot per a tancar-les en el seu nom, amb o sense la presència dels executius de les diferents àrees del club.
Xavier Laporta no ha estat presentat formalment amb cap càrrec, ni tan sols el d’assessor, ni tampoc s’ha colat per aquesta porta giratòria del Codi Ètic del FC Barcelona que va ser violat sense el menor escrúpol ni mirament per Joan Laporta quan va donar d’alta com a executius del club a la seva cosina Marta Segú i a la seva germana Maite Laporta, totes dues amb unes excel·lents condicions de treball.
El germà ha aparegut com una espècie d’extensor del mateix president, com els seus propis ulls i pensament per a determinades actuacions en les quals, efectivament, no és necessària la participació del primer directiu del club. Altres informacions apunten al fet que Xavier Laporta pugui estar apareixent com un representant autoritzat pel club per a acabar de polir i tancar acords, una figura sense massa sentit quan el club disposa de persones preparades i plenament acreditades per a realitzar aquesta funció directament.
Ja se sap la mala imatge que donen a les institucions aquestes persones terceres que de sobte apareixen perquè són la mà esquerra o dreta de qui mana, però amb poder i autoritat delegada i indiscutibles. Xavier Laporta va cap a ser una d’aquestes figures que, finalment, realitzen funcions d’intermediació en nom del president i del club. Serà perquè no se’n fia del seu propi personal executiu? No sembla ser aquesta la causa i al mateix temps el motiu pel qual Xavier Laporta, en aquestes funcions fins a un cert punt enigmàtiques, provoquen sospites i ombres en la gestió.
