Sonia Rescalvo Zafra és avui el nom d’una plaça al parc de la Ciutadella. Sonia Rescalvo serà recordada per la majoria pel seu assassinat. El 6 d’octubre de 1991 un grup de neonazis van apallissar-la fins a la mort.
La Sonia dormia a la glorieta del parc amb la seva amiga Doris, que també va ser agredida i va sobreviure. La Sonia va rebre unes puntades de peu tan violentes que un dels agressors es va trencar una ungla tot i el reforç d’acer de les seves botes. La Sonia com a símbol de la transfòbia. La Sonia en la memòria de totes i tots.
Però la Sonia va arribar a la mort després d’una vida plena de vexacions, de microviolències que la llençaven a l’exclusió. Va néixer a Conca i als 16 anys es va traslladar a Barcelona fugint cap al que pensava que era la llibertat de ser el que volia ser: Sonia. A Barcelona va poder viure –malviure– com a dona dedicant-se al món de l’espectacle i, en un ràpid declivi, a la prostitució i la indigència. L’any 1991 la transfòbia era “la normalitat”. L’extrema violència de la ultradreta la va matar, però la violència excloent de la quotidianitat que la marginava la va anar fent caure en una espiral d’ensorrament.
Enguany ha fet 30 anys del seu assassinat i la transfòbia segueix ben viva. Durant el judici als seus assassins encara es tractava, per part de la premsa, la Sonia pel seu nom de pila masculí i se la tractava com a “homosexual transvestit”, i avui això encara segueix passant en alguns mitjans.
Poques sortides laborals tenien les dones trans als anys 90: espectacle de varietats, prostitució… Avui, segle XXI, les persones trans son un dels col·lectius amb més dificultats d’accés i permanència en el mercat laboral. Segons una enquesta de l’Agencia de Drets Fonamentals, l’any 2020, el 35% de les persones trans que buscaven feina havien patit discriminacions, i només un 16% de les persones trans es visibilitzen com a tals al lloc de treball.
Segons l’informe de l’estat de la LGTBI-fòbia 2020 de l’Observatori Contra l’Homofòbia, el 15,3% de les incidències denunciades al col·lectiu LGTBI són contra persones trans. Segons el mateix informe, el 29,6% de les agressions són a l’espai públic, i un 25,9% a les xarxes socials, internet o telefònicament. Un 25,9% son agressions verbals i un gens menyspreable 22,2% són agressions físiques. La transfòbia segueix ben viva.
La negació de la identitat de gènere és, també, la negació dels drets a les persones trans. Segons recull l’informe del mapa legal trans d’ILGA World –associació internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals– els processos de canvi de nom i reassignació de gènere són costosos i d’una extrema dificultat a la majoria de països del món.
A l’Estat espanyol només hi pot haver aquesta reassignació a partir del reconeixement de la disfòria de gènere com a malaltia mental, i l’arribada de l’anomenada llei trans al Congrés ha aixecat moltíssima polseguera. Aquest projecte de llei recull les recomanacions de l’OMS –Organització Mundial de la Salut–, que l’any 2018 va retirar la transsexualitat del llistat de malalties mentals.
La LGTBI-fobia és present a tots els àmbits, amb violències extremes i microviolencies. De fet, les discriminacions al col·lectiu de dones i homes lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals es manté en la majoria de legislacions del món. L’homosexualitat només fa tres dècades que va desaparèixer de la classificació internacional de malalties de l’Organització Mundial de la Salut, i encara hi ha les anomenades teràpies de conversió que volen alterar l’orientació sexual o la identitat i l’expressió de gènere.
Actualment són les persones trans les que reben discriminacions mes violentes, criminalització i requereixen processos més llargs i costosos per al seu reconeixement. Calen eines per al reconeixement, accions positives per al col·lectiu i l’afirmació legal i social de drets. Cap discriminació fa possible que col·lectius minoritaris o majories invisibles i minoritzades deixin de patir-les. El reconeixement de drets fa possible l’exercici de la convivència basada en el respecte i la llibertat.
A Sonia Rescalvo la tenim a la memòria per la seva mort, però caldria tenir-la present per construir una vida millor, més justa i lliure.
