Kellys, la lluita permanent

La paraula Kellys és la contracció de la frase las-que-limpian, i substitueix l’autèntica denominació d’un ofici del sector hostaler: la cambrera d’hotel. Les integrants d’aquest col·lectiu -netament femení- el van adoptar per mera comoditat lingüística, per no haver de pronunciar el seu llarg nom, però també amb intenció reivindicativa, i el terme va acabar fent fortuna. Avui tothom coneix -o si més no intueix- el seu significat.

Una cambrera d’hotel és aquella que prepara i agença les habitacions que vostè i jo ocuparem còmodament a la nostra destinació de vacances. Així és la vida: arribem a un hotel, relaxats, disposats a gaudir d’un merescut descans a la nostra habitació reservada, i ni sospitem que aquest àmbit confortable -luxós, fins i tot- ha costat sang, suor i llàgrimes a unes treballadores a qui prèviament s’ha espremut sense pietat. Poques vegades un col·lectiu obrer va encaixar millor amb la definició d’esclau que utilitzava el romà Cató: “Instrument que parla”. Perquè això són les Kellys: cossos convertits en simples instruments, que es mouen frenèticament en un inútil intent de complir la ratio d’habitacions que els exigeix el patró. Ratio que les Kellys saben positivament que mai podrán complir en l’horari de jornada laboral i que, per tant, els obligarà a fer hores extres; hores que, per descomptat, mai cobraran.

“El 2002, quan vaig començar en aquest treball, ens demanaven fer onze habitacions en vuit hores. Ara ens exigeixen trenta, en el mateix temps. És senzillament impossible”. Qui parla és Míriam, 47 anys, una dona menuda, de veu apagada, però amb voluntat de ferro. És equatoriana i va arribar a Espanya el 1999. Míriam relata el descens als inferns del seu col·lectiu, la progressiva degradació de les seves condicions de treball, que atribueix a l’externalització d’aquest servei, un conegut mètode d’abaratir costos. “Al principi treballàvem directament per a l’empresa, per a l’hotel” -recorda- “després vam passar a treballar per a les ETT, que ens pagaven deu euros l’hora. I amb la Reforma Laboral de Mariano Rajoy (2012), vam passar de les ETT a la subcontractació, on ja no et paguen per hora, sinó per habitació feta: 1’50 € cadascuna”. La guinda final és quan confessa que, en el súmmum del cinisme, “el propietari de l’hotel sovint és el propietari de l’empresa de subcontractació”.

El seu treball, a més a més, és duríssim. Tal com relata un article aparegut fa pocs mesos a El País (“Las Kellys preparan un portal para que los clientes sólo reserven en hoteles justos”, 16 d’ agost de 2021), “la repetició a corre-cuita de moviments –ajupir-se per a recollir la roba, doblegar llençols, fer el llit, fregar el terra, netejar cristalls- sol provocar lesions”. I la mateixa Míriam hi denuncia que “treballes a estall. Gairebé no tens temps ni de beure o menjar. Caus malalt de gastritis, pateixes estrés i migranyes. T’ajups, t’aixeques: lumbago, dolor de braços i espatlles. Tot l’aparell muscular i ossi acaba espatllat. El metge et va receptant pastilles. Amb cinquanta i escaig estas totalment trencada”.

Però si hi ha un col·lectiu guerrer, és el seu. Una lluita permanent, que sempre torna, com un bucle. Han topat amb l’absoluta inacció de les autoritats (“ni aquí a Catalunya el Govern, ni a Espanya el Gobierno, ningú ha fet absolutament res. Ens ho van dir ells mateixos una vegada: qui mana és la patronal”, relata a l’article). I fins i tot amb la total manca de suport de les dues grans centrals sindicals. “UGT ens va rebre amb bones formes, ens van dir que farien tot el possible. Però era mentida, van estar emprenyant la gata, perquè ja havien pactat tot amb la patronal. Són uns falsos. I CCOO directament ens va rebre de mala manera: tres minuts i ja està, ves-te’n. On són els sindicats que defensen els treballadors?”. Davant aquest panorama, no han tingut més remei que muntar el seu propi sindicat (Sindicat Les Kellys Catalunya) i emprendre la iniciativa de crear un portal de reserves, només amb hotels que respectin les condicions laborals del col·lectiu. Ja han recaptat 90.000 € mitjançant el sistema de crowfunding, i esperen que el portal estigui operatiu el 2022.

Abandonades per tothom (partits, sindicats majoritaris, administracions), què faran ara l’esquerra i el feminisme? Miraran cap altre costat o donaran suport a la iniciativa autogestionària d’aquestes desheretades, dignes successores d’aquelles que originalment van inspirar el 8 de març i a qui, en rigor, aquest dia rendeix tribut?

Susana Alonso

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides