Eduardo Galeano va publicar “Potes enlaire” l’1 de desembre de 1998. Un resum d’articles sobre diferents aspectes de la vida i l’actualitat social i política als països sud-americans. La premissa esgrimida a través del seu inconfusible estil entre l’assaig, la poesia i la crònica, és clara: el món està potes enlaire. Prop de la frontera mental que no real que suposava el canvi de mil·lenni, Galeano dibuixa amb precisió i una visió preclara de la realitat el món tal qual és “amb l’esquerra a la dreta, el melic a l’esquena i el cap als peus”.
Recentment acabo la seva lectura amb el petit bri d’ansietat que em provoca la certesa de ser incapaç d’assumir tots els aprenentatges que es desprenen de cadascuna de les seves paraules. Reflexions imprescindibles sobre la societat de consum, el just i l’injust, el racisme, el masclisme i una gran màxima que es mostra quan Galeano ens fa entendre que la veritable força que atorga el poder no és una altra que la impunitat.
Recentment l’he acabat i no deixo de pensar que en 22 anys de posteritat a les seves sabies lletres, lluny d’avançar, aprendre, modificar, millorar o evolucionar seguim potes enlaire, amb l’excepció que probablement ja hem perdut capacitat de distingir les potes del mateix cap.
Teníem les pistes per a aconseguir-ho. Fa 22 anys, Galeano ja dibuixava el perfil desagradable d’un món en el qual l’empresa de pantalons vaquers “Dièsel” gosava publicar a l’Argentina un anunci on sobre la imatge d’un munt de joves lligats a dics de ciment sota la mar amb la frase “no seran els teus primers texans, però pot ser que siguin els últims, almenys deixa un bonic cadàver”. L’Argentina, on els militars de la dictadura o “Procés de reorganització nacional” (1976-1983), deien “trasllats” al que després es va conèixer com a “vols de la mort”, on avions de les forces armades llançaven a persones contràries al règim al Riu de la Plata o a la mar, després d’haver-les drogat. Un pla sistemàtic d’extermini en el qual es calcula van fer desaparèixer a entre 1.500 i 3.000 persones. Entre elles, diverses de les mares de maig, dones com Esther Ballestino, Azucena Villaflor o Maria Ponce de Bianco. Dones, mares, activistes que es reunien en la Plaça de Maig reclamant resposta a la desaparició dels seus fills i filles. Algunes d’elles van sofrir el mateix destí, segrestades, torturades, i llançades a la mar des d’avions. Quan van començar a aparèixer els cossos, estaven destrossats per causa de l’impacte i menjats pels peixos. No sé si era a això al que es referia Dièsel amb “el bonic cadàver”; suposo que tot hagués canviat si elles haguessin portat els texans adequats.
A vegades parlem de progrés i sospito que només hem aconseguit tirar cap endavant. Evolucionar és una arma de doble tall si la finalitat que busques no passa per la idea del bé i la virtut de la qual parlaven Plató i Aristòtil; el bé com a meta de l’ànima humana. “Evolucionar” és, segons la RAE, “una sèrie de transformacions contínues que va experimentant la naturalesa i els éssers que la componen”. De la mateixa manera que “progrés” es defineix com a “acció d’anar cap endavant”, si bé accepta com a segona accepció “avanci, avançament, perfeccionament”.
Galeano parla dels punts de vista: per al comerciant que només busca lucrar-se -on queda el bé comú no és un misteri- progressar suposarà vendre més vestits per a guanyar més diners; per a la nena que cus els botons dels seus vestits a l’Índia, potser la paraula no té el mateix caire.
Galeano acaba el llibre amb “una pregunta” i ens interpel·la: “si el món està, com ara està, potes enlaire no caldrà donar-lo volta, perquè pugui parar-se sobre els seus peus?”. La meva resposta avui dia no és encoratjadora.
Però no vull acabar sense deixar en l’aire una certa esperança. Pensant que, potser, és possible un món millor en el qual el coneixement i la reflexió supleixin a la pressa, la vanitat i les emocions d’usar i tirar. Un món empàtic i respectuós amb el proïsme però sobretot amb un/a mateix/a, perquè normalment som nostres primers agreujats obviant el realment important per a aconseguir metes d’un progrés banal i fútil.
Us llanço a manera de resum del camí que s’hauria de seguir per a aconseguir girar el món i recordar on estava el seu cap i on els seus peus, una altra de les frases que conté aquest llibre imprescindible “La història es repeteix? O es repeteix només com a penitència dels qui són incapaces d’escoltar-la? No hi ha història muda.”
