Residus d’una pandèmia

Governants, directius i manaies varis:

Fa l’efecte que aquesta convulsió social que tots hem patit amb la pandèmia de la COVID no els ha servit a vostès per a corregir tantes coses que podrien haver estat corregides, sinó per a intentar posar en ordre el que mai no podrà ser ordenat: la llibertat individual.

Als ciutadans comuns ens espanta que les nostres vides quotidianes es vegin afectades (què dic?: hauria de dir atacades) quan necessitem acudir a una administració pública on, davant una porta tancada i a través d’unes reixes, només ens donen la possibilitat de parlar amb una persona vestida de guàrdia de seguretat. Com en els pitjors malsons de Kafka, se’ns veta l’accés a edificis públics sense donar-nos l’oportunitat de consultar assumptes tan importants o fins i tot urgents que poden ser decisius en les nostres vides: tràmits amb la Seguretat Social, els impostos, les discapacitats i dependències, la desocupació, els drets socials amb tots els seus laberíntics procediments administratius, no són despatxats en primera instància per funcionaris, sinó per subjectes amb uniforme, en molts casos amb aspecte amenaçador, sense formació i gairebé sempre sense la mínima educació i respecte que sempre s’ha exigit als empleats públics.

És possible que en aquests temps que alguns s’obstinen a anomenar era de la informació els informadors siguin gent amb aspecte policial? Vostès creuen que a hores d’ara de la civilització als ciutadans els ha d’atendre l’uniforme d’una empresa de seguretat a través de reixes i portes tancades?

Clar que, si l’objectiu de tots vostès és que la ciutadania es trobi desemparada davant l’administració pública, no hi ha eina més eficaç que aquesta que vostès estan executant en els organismes públics, especialment en aquells on el desemparament ja era un tret distintiu dels seus usuaris habituals. Estan impedint que una persona discapacitada sigui acompanyada del seu familiar més pròxim mentre passa per un procés de valoració sense considerar que, en molts casos, aquest procés és psicològicament molt dur i, moralment, devastador. Estan impedint que aturats sense recursos amb greus problemes i escasses habilitats cognitives siguin assistits en l’oficina corresponent per un familiar més competent o per algun advocat o economista que podria traduir-los l’embolic burocràtic en el qual han quedat atrapats per errors propis o aliens. Tot això perquè vostès, aprofitant els residus pànics d’una pandèmia (que avui proclamen superada amb la seva corejada i totalitzadora nova normalitat) han decidit blindar les oficines, posar-los reixes i controladors uniformats amb l’objectiu, repeteixo, de deixar sense defensa a la gent que més la necessita.

M’entristeix molt (què dic?: m’indigna!) caminar per carrers on trobo grups de persones amb aspecte desolat, algunes disciplinadament alineades, unes altres buscant un mal seient en graons o en pedrissos d’aparadors. Quan veig això des de lluny, la meva primera reacció és natural: em pregunto què ocorre allà?, fins que, en acostar-m’hi m’adono que allà l’única cosa que passa és que hi ha una oficina d’ocupació o de la seguretat social, o un centre de serveis socials comunitaris i que el que tota aquesta gent fa és esperar amb paciència que el guàrdia de torn, darrere la seva reixa, centri la seva dispersa atenció en ells i atengui els seus requeriments. I llavors pateixo una experiència regressiva: on he vist jo això abans?. Doncs no, no ho vaig veure abans, encara que no sóc jove, jo mai no vaig veure això abans. La imatge clavada en la meva memòria no sorgeix de la meva realitat pretèrita sinó de la literatura. Kafka, molt Kafka, molt més que el somiat pel profeta Kafka.

Canviem de panorama. Em desvio bruscament a escenaris comercials o d’oci…

Algú em pot explicar per què, assegut a la terrassa d’un bar, haig de suportar l’estranya visió d’un grapat de fumadors drets al costat de les seves taules? És evident que algú (un cambrer, un altre client) o alguna cosa (aquesta tendència humana a adaptar-se i acatar sense reflexió nous models de conducta) els ordena aixecar-se per a encendre una cigarreta, però és tan difícil entendre que el fum que expel·leixen molesta més als veïns de taula quan es fuma dempeus? I el que és pitjor, no és terrible aquest aspecte d’autoacusació que ofereixen els dissortats fumadors que, sense poder gaudir de la cigarreta amb la seva copa o cafè, assenyalen la seva presència i la seva condició de fumadors d’una forma tan humiliant? A la tarda o al vespre, a l’interior d’aquests mateixos bars que imposen tan absurda norma als seus clients fumadors, pots veure a desenes de clients movent-se sense mascareta de la barra a la taula i de la taula a l’excusat. Aquí hi ha alguna cosa que se m’escapa; contra quin virus s’està lluitant? Aquesta és la manera de deturar una pandèmia: castigant drets (a l’estil de les nostres esborronadores escoles franquistes) als fumadors en l’exterior mentre s’alterna sense protecció en interiors?

Com a rematada surrealista viatgem a l’interior d’un supermercat, Mercadona per exemple. Allà pot un quedar-se bocabadat quan contempla a una caixera, sense cua d’espera, tot sol amb el seu client, corregint-li la posició i explicant-li el protocol reglamentari per a descarregar el seu carro sobre la cinta lliscant. No, no ho fa pel bé anatòmic del client seguint recomanacions d’organismes sanitaris. El personal de caixa ho fa perquè així s’ha de fer per la pandèmia, el carro mirant cap aquí, el client inclinant-se cap enllà. Si us plau, algú ens pot explicar quina relació té la trajectòria del nostre carret de la compra amb el contagi d’un virus? Algú pot explicar a una persona malalta de fibromiàlgia, per exemple, per què ha de retorçar-se en una direcció potser inconvenient per al seu cos adolorit? Pot aquesta persona entendre que el comerç on fa les seves compres ara l’obligui a adquirir una determinada orientació i una postura inadequada? Fins aquí arribaran? També ens prescriuran com moure’ns, asseure’ns, caminar, parlar, menjar, respirar?

Algú ens vol convertir en robots desemparats, en màquines obedients. No és res nou. Tampoc és difícil. Només cal apel·lar a la por i la Humanitat se sotmetrà a mesures, regles i normes que ni tan sols estaran plasmades en butlletins oficials, ni falta que farà.

Senyores i senyors governants, directius i manaies varis: pel que observo vostès no pararan fins a portar a les nostres vides els mons de Kafka, i fins als d’Orwell. Doncs que els aprofitin els seus èxits, però comptin que hauran d’acabar exterminant als rebels, sempre hi haurà gent que fumi asseguda, sempre hi haurà gent que es negui a tractar amb vigilants de seguretat i gent que torci el seu cos i el seu carro en la direcció que li vingui de gust.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides