La ficció supera la realitat en la crisi de la banqueta del Barça

Laporta va destituir Ronald Koeman a cinc punts del líder, la mateixa distància que el Chelsea li treu al Manchester City en la Premier

Pep Guardiola
Pep Guardiola

El món del futbol tendeix a moure’s cada vegada més per les aparences que per la realitat. Per exemple, en el futbol anglès no queda ni un sol aficionat, dels seus milions de seguidors, que pugui sentir-se propietari del seu club, sigui del Liverpool, de l’Arsenal o del Manchester United. Són clubs SA, alguns cotitzen en borsa, pertanyents a milionaris o a corporacions.

I, així i tot, quan la Superlliga va traduir a una competició tancada, elitista i presumptament molt rendible aquesta crua i indiscutible realitat, van ser milions d’aquests simples abonats als estadis o a plataformes de futbol de pagament, compradors de samarretes i consumidors de marxandatge els qui se la van carregar oposant al projecte el valor de la seva vinculació emocional. Fins i tot el govern britànic va amenaçar de treure els tancs al carrer abans que permetre arrabassar-los l’única cosa que els deixen ser, simples aficionats, simpatitzants d’un club o l’altre, orgullosos de la seva història i de la transmissió del record d’aquell altre futbol que van viure els seus pares, avis i avantpassats.

El futbol, per dir-ho, d’una altra manera, es viu fa anys en manera de ficció, superlativament en el cas del FC Barcelona, club que ha arribat a l’extrem d’arrossegar la totalitat de la seva gent i del seu entorn, la mateixa vida i dinàmica del club, exclusivament a l’escenari mediàtic, irreal, tensionat, convuls i narrat per una premsa que ha acabat sent víctima d’aquest circ.

Tant és així que, si s’intenta analitzar la situació del club, social, econòmica i esportiva, des d’un angle i perspectiva diferents, sense la ment esbojarrada dels mitjans i de la poderosa influència del poder, bàsicament el d’una junta directiva aferrada els seus propis interessos i negocis, els pilars que sostenen aquest altre espectacle s’esfondren.

Serveixi com a exemple el cessament inevitable de Ronald Koeman a mans d’un president que, més enllà del deure i de la paciència humana suportable, s’ha vist en l’obligació de destituir l’entrenador, decisió tan dràstica i d’urgència finalment adoptada sense ni tan sols disposar d’un entrenador de recanvi.

Cal preguntar-se per quin motiu un president electe fa set mesos encara no ha trobat un tècnic disponible per al millor club del món, aparentment el somni de la vida de qualsevol jugador o entrenador. La resposta és la mateixa: es busca a l’entrenador perfecte, que no existeix, i és descarta a l’ideal o al competent perquè ningú es vol jugar la presidència amb una decisió valenta i ferma, però que exigeix resistència en els moments de crisi, que sempre n’hi ha, i que comporta riscos.

Ronald Koeman era l’entrenador perfecte per si les coses anaven malament o pitjor, sabent que a la força no podien millorar atès que la seva continuïtat era, per part de Laporta, un acte de covardia, un gest defensiu i de pura por, un pegat que ell mateix va enviar a l’infern des del moment en què, com va admetre, el va mantenir en el càrrec perquè no trobava a ningú més. Cap vestuari juga per a un entrenador condemnat i sense autoritat.

El que Joan Laporta mai es va atrevir a dir, alt i clar, va ser la veritat, que simplement necessitava un boc expiatori per a quan arribés el moment en què el millor jugador de tots els temps, Leo Messi, deixés de solucionar el 80% dels partits només amb els seus gols, la seva presència i la seva influència en un estil de joc que, sense ell, afebleix extraordinàriament el model. Absent Leo, el Barça no posseeix la capacitat per a dominar els partits ni trencar les defenses com solia fer, sigui contra el Bayern Munic o contra l’Alabès.

Tampoc la premsa, amb més set de sang contra l’entrenador de Bartomeu que el mateix Joan Laporta, ha inclòs en el rigorós examen de l’equip aquest factor de pes que, precisament, determinava les diferències en el camp. La crítica ha estat atroç, inflexible i inexcusable, exigint a un equip amb mitja dotzena de juvenils i sense Messi que competís per tots els títols com si res hagués passat.

Si la gestió tècnica de Koeman pot ser qüestionable i opinable, perquè el futbol és així, obert a totes les crítiques, la seva permanència a un pas de l’abisme, dues vegades destituït abans de la tercera i definitiva, reflectia la inconsciència i la feblesa de Laporta, els seus terribles dubtes i la manifesta certesa, contra aquest prestigi que li atorga la premsa, de ser un president incapaç d’apostar per un entrenador en el què cregui veritablement.

Avui el domina el pànic perquè, certament, ni vol ni li agrada Xavi ni sap com dimonis actuar després d’haver-se contradit i posat el llistó massa alt: “En el Barça no hi ha temporades de reflexió i perdre té conseqüències”, màximes que si s’apliquen a la seva pròpia dinàmica i resultats només fan que avergonyir-lo.

Fora d’aquest context, un atzucac en el qual el mateix Laporta s’ha ficat de cap, es produeix l’apocalipsi, una derrota a Vallecas que va deixar el Barça a cinc punts del líder, la Reial Societat, equip al qual el Barça havia golejat i superat en la primera jornada per 4-2.

A cinc punts! Per comparar, aquesta és la distància que li treu el Chelsea, líder de la Premier League, al Manchester City de Josep Guardiola, l’equip que més diners ha gastat en fitxatges durant els últims anys. Mentre el City ha pagat aquesta temporada 110 milions per un sol jugador, Jack Grealish, el Barça s’ha desfet de Messi i de Griezmann i reforçat gratis amb Memphis, Éric Garcia i Kun Agüero.

El defenestrat tècnic holandès ha deixat en herència, malgrat la terrible pressió a la qual ha estat sotmès, una sèrie de futbolistes com Araujo, Mingueza, Pedri, Nico, Gavi o el propi Ansu Fati que han passat de valor zero en el mercat a almenys 300 milions de cotització.

En el moment de la tragèdia, no obstant això, els mitjans l’han exposat convenientment i convincentment, com un desenllaç inevitable, previ i necessari a l’arribada del nou messies del barcelonisme, Xavi. L’aparença havia de ser la d’un cataclisme i el justificat desenllaç del pas de l’holandès per la guillotina.

Per quina raó, en les mateixes circumstàncies que es troba avui Pep Guardiola a la Premier, a cinc punts del lideratge, no existeix cap crisi ni es qüestiona el treball de l’entrenador? La resposta és doble.

En primer lloc, perquè a aquesta altura de la temporada resulta impossible, per no dir temerari i inconscient, plantejar-se cap mesura del mateix calibre de l’adoptada en el Barça.

En segon lloc, coincideix en tots dos entorns mediàtics l’existència d’un poderós control del missatge periodístic, amb la diferència que allí, com aquí, la premsa no discutiria mai, al contrari, el paper de Guardiola mentre que a Barcelona la consigna era disparar “a matar” contra Koeman i mai contra Joan Laporta. Menys encara si el “premi” és que vingui Xavi.

Igualment, tard o d’hora, la realitat s’obrirà pas. Això continua sent un miratge.

(Visited 428 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari