Fa uns dies vaig parlar amb el soldat de l’exèrcit espanyol que, l’1 de febrer de 2010, conduïa el vehicle BMR sota el qual va esclatar una mina a Sang Ates, a l’Afganistan. A conseqüència de l’explosió va morir el soldat John Felipe Romero Meneses i sis més van resultar ferits, dos d’ells de gravetat. Un dels ferits greus és de l’Hospitalet. Un dels lleus, de Barcelona. Li vaig demanar si havia superat l’impacte psicològic d’aquell tràngol. Lògicament, em va dir que no ho oblidarà mai. Continua a l’exèrcit i em va assegurar que no posarà entrebancs si li proposen tornar a una missió internacional.
De l’Afganistan n’han marxat les tropes internacionals que col·laboraven amb el govern del país a la seva reconstrucció després dels anys que va estar en mans dels talibans. La seva marxa ha facilitat el retorn d’aquests talibans al poder. Durant uns dies vam estar pendents dels milers de persones que volien fugir i s’amuntegaven a l’aeroport de Kabul. I, com sempre, a mesura que van passant els dies ens anem oblidant de l’Afganistan i els afganesos i afganeses que hi volen viure amb dignitat i que es respectin els seus drets humans fonamentals. Hem entrat en aquella fase en què, de tant en quan, ens arriben notícies d’actes violents comesos per milicians talibans contra dones que es manifesten o contra famílies que celebren un casament posant música. Aviat tindrem documentals sobre la vida de la gent sota l’imperi talibà. Però seran gotes en un mar informatiu protagonitzat per altres països i altres qüestions.
Ara estem pendents de la lluita contra el canvi climàtic arran de la cimera COP26 a Glasgow. Durant uns dies se’ns encongirà el cor davant les dades esgarrifoses que ens posaran davant del nas. Per cert, us recomano que esteu pendents del passi del documental ‘50º’, tot just estrenat, realitzat i produït per Sicom i Entrepobles, on veus solvents analitzen aquesta qüestió.
Tots tenim els nostres problemes, els nostres interessos i els nostres àmbits d’actuació. Però vivim en un món interconnectat. L’epidèmia de la Covid-19 ens ho ha deixat ben clar. No podem viure aïllats en les nostres pròpies bombolles, vivint només interessats en les nostres tradicions i els nostres cercles més íntims.
El soldat que va patir la tragèdia del company mort en l’explosió d’una mina a l’Afganistan viu a Barcelona. Uns quants afganesos que van fugir del país són també entre nosaltres. Tots ells viuran com la resta les conseqüències del canvi climàtic i l’eficàcia de la lluita contra la pandèmia. Estem tots al mateix Planeta i sovint més a prop del que pensem. És cert que no podem estar pendents de tot el que passa al món i implicar-se en totes les causes alhora. Però ben segur que podem obrir els ulls i la ment més del que ho fem.
