L’any transcorregut des de la dimissió de Josep Maria Bartomeu, feta efectiva el 27 d’octubre del 2020, ha generat una altra generosa allau de “crònica negra” entorn de la figura de l’expresident i una oportunitat periodística per a insistir en aquesta eficient moralitat social que ha dominat el discurs i el comportament del barcelonisme des de fa un temps. Si Bartomeu és el “dimoni”, el pitjor per al club, Laporta és l’antítesi, l’oposat, la solució a tots els mals i la figura infal·lible per a la gestió encertada, eficient i reeixida.
Aquesta equivocada sensació és avui un sentiment generalitzat i estès que s’ha instal·lat gràcies, sobretot, a la comparsa mediàtica posada a disposició i a favor de Joan Laporta i proporcionalment en contra del seu antecessor en el càrrec.
“El periodisme no va saber fiscalitzar la gestió de Bartomeu i va preferir viure de complicitats amb el poder. Això va provocar que la pitjor crisi al club des del 1908 esclatés sense saber d’on venien les patacades”, lamenta l’articulista i historiador Frederic Porta, un dels personatges cridats a ser cronista d’un relat que podria haver-se utilitzat, un copiar-enganxar, per a l’endemà de la dimissió de Joan Gaspart i de la finalització del mandat de Joan Laporta, el 30 de juny de 2010, només unes hores després que el seu director general, Joan Oliver, hagués buidat el poc que quedava a la caixa deixant darrera seu unes pèrdues de 80 milions i pendents de pagar les nòmines i les fitxes dels futbolistes.
D’aquest periodisme al qual es refereix Frederic Porta ell mateix era oracle i guru, representant d’una generació d’una premsa domesticada que, en efecte, mai va denunciar els excessos del president Laporta, ni l’“atracament” de Viladecans, els negocis personals amb actius del club a l’Uzbekistan, la seva insensibilitat social, la seva falta de respecte i incompliment dels estatuts, la indecència de Can Rigalt o no haver passat ni per junta, molt menys per assemblea, el seu pla Foster, l’Espai Barça de l’època, així com moltes altres malifetes.
Les desenes de periodistes com Frederic Porta que han estat deu anys callats, que no avergonyits, han ressuscitat perquè l’aparell del laportisme necessita permanentment aquesta recàrrega de raons perquè Bartomeu continuï sent el “dolent” com a únic contrapès i argument perquè Laporta continuï sent el “bo”.
Un any després de la dimissió de Bartomeu la premsa al servei de la causa laportista encara repeteix el “mantra” d’aquestes suposades irregularitats i presumptes il·lícits que ni Ferran Reverter ni els auditors ni la directiva aconsegueixen trobar ni set mesos després d’obrir tots els calaixos i repassar tota la documentació, perquè si no existís aquesta mateixa absència ja seria motiu de denúncia i actuació legal.
El problema, un any després de l’adeu de Bartomeu, radica en el fet que l’obligació de continuar inflant el globus té com a propòsit ocultar la mediocritat i el fracàs reiterat d’un president sense personalitat ni recursos que a més ni avala i que ha de demanar permís als seus avaladors i a Florentino cada vegada que fa un pas.
L’aniversari de la dimissió de Bartomeu ve a tapar les vergonyes del president que sí ha fet fora a Messi, que no ha portat cap crack, que no ha aconseguit ni un euro més d’ingressos, tampoc patrocinadors, que ja ha batut el rècord d’endeutament del club amb 2.100 milions d’euros, que segueix, avui dia, sense haver trobat un entrenador que respongui, veritablement, a la seva nova idea d’equip i que, a més, ha de renovar a les noves joies com Pedri i Ansu Fati per a fer veure que els ha fitxat ell.
El que més juga en contra de Joan Laporta és la seva mateixa autoritat, mediàticament no discutida i ovacionada, per a governar, perquè cada dia que passa acumula un desastre més en el seu pèssim full de serveis.
