Koeman se sabia fora de circulació des que Joan Laporta va guanyar les eleccions i se sabia destituït des que, el mes de juny passat, va ser convocat per Joan Laporta per a comunicar-li la seva decisió, finalment ajornada perquè el president -encara avui estem en les mateixes- no li trobava substitut. Tota la resta no ha servit per a res, temps perdut per uns i per altres, especialment per culpa d’un president fràgil, dubitatiu i insegur que sap el que vol, un entrenador alemany com Tuchel, Klopp o Nagelsmann, i ha acabat resignat primer a donar vida a l’entrenador de Bartomeu i ara al de Víctor Font.
Koeman s’ha equivocat menys del que sembla. Ell va venir per a entrenar un equip amb Luis Suárez, Rakitic, David Vidal, Messi i Griezmman i ha acabat defensant el fortí amb Araujo, Mingueza, Pedri, Gavi i Nico. Ni tan sols amb Ansu Fati.
Així i tot, en la temporada més agitada de la història, la 2020-21, amb tres presidents, el burofax de Messi, l’expulsió de Suárez, un vot de censura, pandèmia i eleccions, Koeman va guanyar la Copa i quan anava a guanyar la Lliga (match ball contra el Granada) l’equip va deixar de córrer i de voler guanyar. Enigma no resolt.
En la no menys delirant continuïtat, només per falta de relleu, Koeman es queda sense Messi en l’últim moment, es lesiona Kun Agüero i per a tapar-li la boca li porten a Luuk de Jong. No obstant això, l’equip surt disparat a la Lliga vencent i convencent davant la Reial Societat (avui líder sòlid i revelació de la temporada) per 4-2. En aquell partit l’equip va ser un vendaval capaç d’endossar-li a l’equip basc 4 dels 9 nou gols que ha encaixat. Després d’una pretemporada il·lusionant i una arrencada explosiva, el mateix: l’equip va deixar de córrer i de guanyar. Segon enigma no resolt.
Les respostes estan en el vestuari i en aquesta relació antinatural i viciada entre Joan Laporta i el seu xivato, Gerard Piqué, pràcticament absent en tots els gols encaixats per l’equip i invisible en la construcció del joc, és a dir desaparegut en el seu millor format. És clar que l’equip ha jugat després de la primera jornada en un estat de xoc i paralitzat per culpa de jugadors tenallats i paralitzats com si veritablement tinguessin més por de guanyar que de perdre.
Els missatges des de la directiva han estat inequívocs, ningú volia a Koeman i només uns quants defensaven el risc de canviar d’entrenador tot just començar. Els missatges de Laporta i de Masip van ser clars, mentre la claca mediàtica de Xavi Hernández ha guanyat la batalla enfront de la reticència de Laporta. Lleig, molt lleig, i irrespectuós que Xavi digués abans del Clàssic que estava a punt i disposat per a arribar a la banqueta del Camp Nou. Que no esperi el respecte ni la paciència que ell no li ha concedit a Koeman.
Amb aquesta situació i escenari jugar bé o guanyar es descarta per si mateix. Després de ser enviat als ‘lleons’ fins i tot al dels “tictokeros” i dels “joves salvatges” a la sortida del pàrquing després de perdre davant el Madrid, Koeman no sols sabia el que anava a passar a la llotja sinó també al vestuari. “Quan ja no em necessitin -va dir el dimarts- jugaré al golf cinc dies a la setmana en comptes d’un com ara”.
Per fallar, l’equip va malgastar fins i tot un penal en el camp del Rayo. El súmmum d’un equip i un entrenador condemnats a no entendre’s per la manifesta intersecció d’un president sense guió.
Ara Xavi? És el més probable, és el Guardiola que va arribar després de Rijkaard el 2008. La història es repeteix, però amb la diferència, no menyspreable, que aquell any anava a esclatar Messi, el millor de tots els temps, al costat d’una generació d’or i madura (Xavi i Iniesta) reforçada amb futbolistes tipus Eto’o o Henry, insuperables.
Encara que pugui semblar el mateix no ho és quan, a més, el mateix president no porta a qui vol sinó a qui pot, un Xavi del qual desconfia perquè es va lliurar als braços de Víctor Font i després el va deixar tirat quan va veure que Laporta anava a guanyar. Els entrenadors alemanys són més de fiar. Força més.
Xavi ve per a acabar asseient a Piqué, Busquets i Alba, si cal a Ter Stegen, convertit en un colador, enviar Coutinho a galeres i resar perquè Dest o Memphis marquin per al Barça en lloc d’evitar el gol. Potser els jugadors tornen a córrer quan vingui Xavi. La història, no obstant això, evidència que les dinàmiques són generacionals més que dependents d’un entrenador.
