He manllevat el títol de La Calòrica, l’estupenda companyia teatral que ha parit un espectacle absolutament rodo: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Mes enlla d’un text sense fissures, unes interpretacions magistrals (i altres virtuts que no detallo), és el retrat sagnant d’una escala de veïns que mira cap a un altre canto (concretament el melic de cadascú) mentre l’edifici s’esquerda i està a punt de col·lapsar.
Recordem: aquesta Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (acròstic COP, Conferència de les Parts, que és el tractament que s’utilitza per parlar dels països participants) reunirà aquests 197 països. La COP1 es va fer a Berlin el 1995…, fa 26 anys, iniciativa que va sorgir de la recordada Cimera de Rio del 1992.
Aquestes conferències tenen un protocol absolutament assembleari, de manera que qualsevol país, gran o petit, pot bloquejar un acord. D’això deriva aquelles interminables sessions per anar punt per punt ratificant els textos finals (sense obviar els treballs previs que comencen quasi sempre amb una reunió preparatòria; així, la PreCOP26 ha tingut lloc a Milà aquest principi d’octubre).
Arribem a Glasgow amb els següents deures: l’Acord de París va determinar que cada país (cada part) posaria sobre la taula les seves NDC (Contribucions Determinades a escala Nacional); és a dir, els seus compromisos per rebaixar l’emissió de GEH (Gasos d’Efecte Hivernacle, principalment el CO ₂); el 13 de juliol, els 113 països que havien ratificat l’Acord de París varen presentar les seves NDC , tot i que grans emissors com la Xina, l’Índia, Turquia o l’Aràbia Saudita no han actualitzat les seves dades.
La darrera avaluació de l’ONU diu que anem directes a un escalfament, d’aquí a finals del segle, de 2,7 °C: Antonio Guterres, secretari general, ho ha qualificat de “camí catastròfic” que es mesurarà “pel nombre de morts i mitjans de subsistència destruïts”. Cal recordar que l’objectiu, recomanat per tota la comunitat científica i amb un total consens polític (tal com reconeix Alok Sharma, president de la PreCOP26), és limitar aquest escalfament a 1,5 °C (a Catalunya ara estem a +1,6 °C). I cal insistir: sequeres, inundacions, fenòmens climàtics extrems, disminució dels recursos per a la subsistència, pandèmies… O possible període glacial si el corrent atlàntic es col·lapsa.
És insultant que diaris europeus donessin les notícies sobre les inundacions extremes a Alemanya (el juliol, mes de 200 morts) amb el titular “El canvi climàtic ja és aquí”: .oblidem que a la CO P19 del 2013 a Varsòvia el representant de les Filipines (que acabaven de patir el tifó Haiyan, amb 6.300 morts) va fer una vaga de fam per pressionar els països rics sobre la seva responsabilitat respecte a un canvi climàtic?
La Xina, principal emissor en termes absoluts, no s’ha compromès clarament, i no ha confirmat la participació del seu president Xi Jinping. Serà difícil l’equitat en les negociacions: sense una vacunació universalitzada (segons AI, els països en vies de desenvolupament tenen només un 1% de la població amb la pauta completa), aquestes negociacions, de facto, estaran reservades als països rics. A més, el tema del finançament Nord-Sud esta lluny dels seus objectius, si bé ara els EUA s’han compromès a doblar la seva contribució.
El recent informe de l’OMS rebla el clau: “La crema de combustibles fòssils ens està matant.
El canvi climàtic es l’amenaça més gran per a la humanitat. Encara que ningú està fora de perill dels impactes del canvi climàtic en la salut, els més vulnerables i desfavorits els senten desproporcionadament”.
Com mostrava La Calòrica a De què parlem mentre…, tenim un gravíssim problema de governança mundial. Si ja el tema és difícil, imaginem la complicació de negociar amb 197 països. I això que la UE actua amb una sola veu i reuneix 27 estats, o els EUA 50, o l’Índia 35, Canadà 13, Mèxic 32, Brasil 26… L’ONU ha d’avançar més cap a una estructura mundial federal que faciliti la governança, on les agrupacions constitueixin unitats possiblement més cohesionades en tant que regions climàtiques que no per inèrcies històriques i culturals. Perquè… “és el clima, idiota!”.
